I ES CLAR, SILENCI, O MUSICA QUE TREGUI ESPURNES

Perfeccionisme i completisme.

Una parella íntimament associada a la condició d'obsés per la música (encara que m'agrada més autodenominar-me vinyl junkie).

Vols fer aquest (depenent de l'època) casset / CD irreprotxable, on cada tema sigui el perfecte preàmbul del següent, on alternes temes curts però intensos amb temes llargs, però no en excés. El tempo és subtil en un crescendo de tensió, però també hi pot haver acceleració i moments introspectius. Instrumentals, veus femenines, veus masculines. Europa, Detroit, Brasil i Jamaica. Un fil invisible que ho lligui tot. Una cançó amb vibràfon, una altra amb theremin, potser una amb piano sol (encara que ho descartis quan et recordis del desastrós disc de Rufus Wainwright), o amb una tènue secció de corda.

També vols tot el que algú ha gravat. Aquest duet decadent en un lliurament de premis (Bjork amb Pj Harvey, però kd lang amb Andy Bell??). Aquesta col.laboració amb un artista que ja va morir. Aquests cors en el disc d'un amic. Aquesta estranya barreja on, de l'original, només queda una sílaba que es repeteix i va d'un baffle cap a l'altre. Aquesta instrumental on creus que simplement, ballava en un racó de l'estudi mentre feien les preses. O dormia en un sofà. Però hi era.

Parella i duo no és el mateix. Ja no parlem de tercet i trio.

El primer que vaig pensar quan vaig sentir West end girls dels Pet Shop Boys, per aquest to lleugerament nasal de la veu de Neil Tennant i el hieràtic posat de Chris Lowe, parapetat després dels teclats, va ser en Soft Cell. El 1986 Soft Cell ja eren un exquisit cadàver amb un últim disc delirant (This last night ... in Sodom) i la seva companyia discogràfica conformant-se d'una manera agredolça: no hi hauria un altre Tainted love, però només amb aquest ja podien omplir i omplir coŀleccions .

Jo no sé si molta gent va tenir aquesta associació de duets pop tecnificats, ja que la veu de Tennant va seguir, més o menys, igual, fins a ser pràcticament una marca de fàbrica d'un estil, d'una època, mentre la veu de Marc Almond va viure moltes experiències i va passar per algun cabaret dels horrors.

Sí, 6Q, la horrorosa melodia de Chuck Mangione té una espècie de territori comú amb Suburbia.

I sí, si et portaves pitjor, calia afegir una altra paraula.

Així que quan vaig sentir als Sparks dir Hasta mañana Monsieur, amb aquest riff de guitarra que també diu adéu, vaig tenir aquest efecte Proust. Em vaig veure llegint i retallant crítiques de discos signades per Ramón de España a la Guia de l'Oci de Barcelona, ​​cap a 1980. Crítiques dels Sparks, Devo, Roxy Music, els Damned i Magazine. No estic 100% segur Damned, però sí dels altres. Els Sparks em generen una altra curiosa associació d'idees. No sé si el del bigoti era Ron o Russell Mael, diria que Russell, però el seu bigoti em feia recordar Dieter Meier de Yello, encara que aquell (Mael) va ser primer. I els dos em donava que eren duos centreeuropeus, lleugerament tecnificats, una mica sarcàstics, altra mica embogits. OMD, Yazoo, (en veu baixa, Erasure) els Suïcidi, DAF, què rars, ahir esmento la sauna gai i els DAF són (imagino) tecno cutre i pesat de cambra fosca. No penso en els Proclaimers ni en Simon & Garfunkel. Penso en duos europeus de música sintètica, perquè hi va haver una època (que havia de ser sobre 1986 però potser en el meu inconscient no ha acabat encara), en què pensava que per fer bona música electrònica calia ser europeu. No coneixia, encara, a Derrick May, Kevin Saunderson, ni a Juan Atkins ni a Carl Craig i faltaven deu anys perquè Glenn Underground colés això en un recopilatori, al costat de Matthew Herbert.

Y CLARO, SILENCIO - O MUSICA QUE ECHE CHISPAS

Perfeccionismo y completismo.

Una pareja íntimamente asociada a la condición de obseso por la música (aunque me gusta más autodenominarme vinyl junkie).

Quieres hacer ese (dependiendo de la época) cassette / CD intachable, donde cada tema sea el perfecto preámbulo del siguiente, donde alternes temas cortos pero intensos con temas largos, pero no en exceso. El tempo es sutil en un crescendo de tensión, pero también puede haber aceleración y momentos introspectivos. Instrumentales, voces femeninas, voces masculinas. Europa, Detroit, Brasil y Jamaica. Un hilo invisible que lo una todo. Una canción con vibráfono, otra con theremin, quizás una con piano solo (aunque lo descartes cuando te acuerdes del desastroso disco de Rufus Wainwright), o con una tenue sección de cuerda.

También quieres todo lo que alguien ha grabado. Ese dueto decadente en una entrega de premios (Bjork con Pj Harvey, pero kd lang con Andy Bell??). Esa colaboración con un artista que ya murió. Esos coros en el disco de un amigo. Esa extraña mezcla donde, del original, sólo queda una sílaba que se repite y va de un baffle al otro. Esa instrumental donde crees que simplemente, bailaba en un rincón del estudio mientras hacían las tomas. O dormía en un sofá. Pero estaba allí.

Pareja y dúo no es lo mismo. Ya no hablemos de terceto y trío.

Lo primero que pensé cuando oí West end girls de los Pet Shop Boys, por ese tono ligeramente nasal de la voz de Neil Tennant y la hierática pose de Chris Lowe, parapetado tras los teclados, fue en Soft Cell. En 1986 Soft Cell ya eran un exquisito cadáver con un último disco delirante (This last night... in Sodom) y su compañía discográfica conformándose de una manera agridulce: no habría otro Tainted love, pero sólo con ése ya podían llenar y llenar recopilatorios.

Yo no sé si mucha gente tuvo esa asociación de dúos pop tecnificados, pues la voz de Tennant siguió, más o menos, igual, hasta ser prácticamente una marca de fábrica de un estilo, de una época, mientras la voz de Marc Almond vivió muchas experiencias y pasó por algún que otro cabaret de los horrores.

Sí, 6Q, la horrorosa melodía de Chuck Mangione tiene una especie de territorio común con Suburbia.

Y sí, si te portabas peor, había que añadir otra palabra.

Así que cuando oí a los Sparks decir hasta mañana Monsieur, con ese riff de guitarra que también dice adiós, tuve ese efecto Proust. Me ví leyendo y recortando críticas de discos firmadas por Ramón de España en la Guía del Ocio de Barcelona, hacia 1980. Críticas de los Sparks, Devo, Roxy Music, los Damned y Magazine. No estoy 100% seguro de Damned, pero sí de los otros. Los Sparks me generan otra curiosa asociación de ideas. No sé si el del bigote era Ron o Russell Mael, diría que Russell, pero su bigote me hacía recordar a Dieter Meier de Yello, aunque aquél (Mael) fue primero. Y los dos me daba que  eran dúos centroeuropeos, ligeramente tecnificados, algo sarcásticos, algo enloquecidos. OMD, Yazoo, (en voz baja, Erasure) los Suicide, DAF, qué raros, ayer menciono la sauna gay y los DAF son (imagino) tecno cutre y machacón de cuarto oscuro. No pienso en los Proclaimers ni en Simon & Garfunkel. Pienso en dúos europeos de música sintética, porque hubo una época (que debía ser sobre 1986 pero a lo mejor en mi inconsciente no ha acabado aún), en que pensaba que para hacer buena música electrónica había que ser europeo. No conocía, todavía, a Derrick May, a Kevin Saunderson, ni a Juan Atkins ni a Carl Craig y faltaban diez años para que Glenn Underground colase ésto en un recopilatorio, al ladito de Matthew Herbert.