Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PATRICK WATSON. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PATRICK WATSON. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de juliol del 2011

AMOR BREVE

Qué puede rezar con la pistola entre sus manos ??.
Bendito señor el libro que, acabado de leer, te empuja al ordenador a escribir sobre él, antes que las palabras y las ideas y el torbellino de sensaciones se desvanezca, como las imágenes de los sueños que, carentes de toda lógica, se escapan entre nuestros dedos a medida que nos despertamos.

Empecé a leer esta mañana, como a las seis y media, justo hacía diez minutos o así que había amanecido y me enfrasqué. Ciento veintisiete páginas en total no deberían durarme mucho más de un día.
Apenas leídas unas diez páginas ya había comprendido perfectamente que no podría dejar de leerlo.
Cosas de madrugar tanto un sábado, sobre las siete decidí acostarme de nuevo y dormir algo más.
Soñé con una familia sentada en una mesa de un restaurante, a la que unos niños, amigos de los dos hijos, se acercan a buscar para ir a jugar. El padre, con una pose algo autoritaria, les prohíbe abandonar la mesa sin haber acabado sus platos. En un gesto de solidaridad, los amigos toman cubiertos y empiezan a ayudar a los niños sentados en la tarea de apurar el contenido de los platos.
Despierto y vuelvo con el libro; lo he hecho varias veces hasta que a las nueve y media todo el hogar se ha puesto en marcha. El hogar puesto en marcha acaba con el silencio cómplice que ama la lectura, y viceversa.

Antes de comer he dado cuenta del resto del libro.

Ni una coma sobra en esta corta novela. Ni una palabra propia del habla colombiana. Sé lo que es tote, fierro, y parce. Me ha hecho recordar El poder del perro dónde se dice menos (o se sugiere menos, que es casi lo mismo) en muchas más páginas, y, pero no puedo ser cruel con una novela en su idioma original frente a una (floja según John Self) traducción del inglés, con mucho mejor estilo, la intención literaria de marras que siempre acaba aflorando. Dura y seca, cruel y polémica en la expresión de ciertas opiniones, llegué a esta emblemática novela por puras búsquedas en internet. Me ha parecido magnífica y procuraré agenciarme con el original pues la copia que he leído es de la biblioteca. Sin la dura y física descripción de torturas que caracteriza el libro de Winslow, los muertos en La virgen de los sicarios son, en su mayoría, traspasados (desde la enfermedad común de la existencia) con una frialdad quirúrgica y minimalista. Opuesto al barroco de la tortura inacabable, el disparo en la frente, ese del cual tarda unos segundos en salir la primera gota de sangre, cuando todo ha acabado.

Hace un año no dejaba de escuchar The suburbs de Arcade Fire. No sé si esos suburbios de alguna ciudad canadiense tienen que ver con los de Medellín. Claro que lo sé, y no es así. Dije que no haría retrospectivas a un año, debería haberlo cumplido, pero estoy seguro de que en un año he ganado en valentía y en no tener pudor de escribir lo que sea.
Mi blog está en www.escritores.org, pero no sé si esto manifiesta mérito alguno. Puede que decirlo ya se lo reste, pues es una estupidez, en cualquier caso ahí se queda. Rara vez borro una frase a no ser que no tenga nada que ver con el contexto.

Otro Javier Cercas, no el de Anatomía de un instante, tiene un blog y me confunde. Habla de literatura pero subdivide géneros en sus críticas, a uno lo llama vida cristiana y comenta libros de Ratzinger. Menos mal que el sicario Alexis no anda cerca. Busco a Bolaño en su blog y se muestra extrañado de su éxito. Dice que no encuentra tiempo para empezar a leer sus largas novelas. Curioso, lo mío es al revés. Tengo que descartar una y otra vez leer Los detectives salvajes pues es el último paquete de arroz de mi despensa. Se queja de que Bolaño machaca a Skarmeta y a Isabel Allende.
Insisto, es mejor que Alexis no merodee por aquí.






AMOR BREU

Què pot resar amb la pistola entre les mans??.
Beneït senyor el llibre que, acabat de llegir, t'empeny a l'ordinador a escriure sobre ell, abans que les paraules i les idees i el remolí de sensacions s'esvaeixi, com les imatges dels somnis que, sense cap lògica, s'escapen entre els nostres dits a mesura que ens despertem.

Vaig començar a llegir aquest matí, com a les sis i mitja, just feia deu minuts o així que havia sortit i em vaig enredar. Cent vint pàgines en total no haurien durar-me molt més d'un dia.
Amb prou feines llegides unes deu pàgines ja havia comprès perfectament que no podria deixar de llegir-lo.
Coses de matinar tant un dissabte, cap a les set vaig decidir anar cap al llit de nou i dormir una mica més.
Vaig somiar amb una família asseguda en una taula d'un restaurant, a la qual uns nens, amics dels dos fills, s'acosten a buscar per anar a jugar. El pare, amb un posat una mica autoritari, els prohibeix abandonar la taula sense haver acabat els seus plats. En un gest de solidaritat, els amics prenen coberts i comencen a ajudar els nens asseguts a la tasca d'esgotar el contingut dels plats.
Desperto i torno amb el llibre; ho he fet diverses vegades fins que a dos quarts tota la llar s'ha posat en marxa. La llar posada en marxa acaba amb el silenci còmplice que estima la lectura, i viceversa.

Abans de dinar vaig acabar amb la resta del llibre.

Ni una coma sobra en aquesta curta novel.la. Ni una paraula pròpia de la parla colombiana. Sé el que és tote, ferro, i parcel. M'ha fet recordar El poder del perro on es diu menys (o es suggereix menys, que és gairebé el mateix) en moltes més pàgines, i, però no puc ser cruel amb una novel-la en la llengua original enfront d'una (fluixa segons John Self) traducció de l'anglès, amb molt millor estil, la intenció literària dels collons que sempre acaba aflorant. Dura i seca, cruel i polèmica en l'expressió de certes opinions, vaig arribar a aquesta emblemàtica novel-la per pures recerques a internet. M'ha semblat magnífica i procuraré aconseguir-me l'original ja que la còpia que he llegit és de la biblioteca. Sense la dura i física descripció de tortures que caracteritza el llibre de Winslow, els morts a La virgen de los sicarios són, majoritàriament, traspassats (des de la malaltia comuna de l'existència) amb una fredor quirúrgica i minimalista. Oposat al barroc de la tortura inacabable, el tret al front, aquest just del qual triga uns segons a sortir la primera gota de sang, quan tot ha acabat.

Fa un any no deixava d'escoltar The suburbs d'Arcade Fire. No sé si aquests suburbis d'alguna ciutat canadenca tenen a veure amb els de Medellín. És clar que ho sé, i no és així. Vaig dir que no faria retrospectives a un any, hauria d'haver complert, però estic segur que en un any he guanyat en valentia i en no tenir pudor d'escriure el que sigui.
El meu blog està en www.escritores.org, però no sé si això manifesta cap mèrit.Potser dir-ho ja l'hi resti, ja que és una estupidesa, en qualsevol cas aquí es queda.Rares vegades esborro una frase a menys que no tingui res a veure amb el context.

Un altre Javier Cercas, no el d'Anatomia de un instante té un bloc i em confon. Parla de literatura però subdivideix gèneres en les seves crítiques, a un el diu vida cristiana i comenta llibres de Ratzinger. Encara sort que el sicari Alexis no camina a prop.Busco Bolaño en el seu bloc i es mostra estranyat del seu èxit. Diu que no troba temps per començar a llegir les seves llargues nove-lesl. Curiós, el meu cas és al revés. He de descartar una i altra vegada llegir Los detectives salvajes ja que és l'últim paquet d'arròs del meu rebost. Es queixa que Bolaño destrossa Skármeta i Isabel Allende.
Insisteixo, és millor que Alexis no rondi per aquí.


Segueix a @francescbon