Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

La metamorfosi de les edats

A la seva Art poètica, compendi de vida i de literatura, Horaci deixà descrites les quatre edats de la persona. El nen, el jove, l’adult, el vell. Una edat més que en el quadre de Klimt, de 1905, que il·lustra aquest post. 

El nen, diu Horaci, trepitja amb peu segur, juga amb els seus iguals, s’enfada i es desenfada sense motiu, i canvia en hores. 

El jove, al seu torn, gaudeix dels cavalls i dels gossos i de l’herbei del Camp de Mart, és com de cera per ser vinclat cap al vici, és aspre amb qui l’aconsella, tardà proveïdor de les coses útils, pròdig amb el diner, orgullós i apassionat, i ràpid a deixar allò que estima.

L’edat i l’ànim adult cerca diners i amistats, està al servei de l’honor, es guarda de fer allò que després s’esforçarà a canviar.

Moltes coses incòmodes envolten el vell, acaba Horaci, ja sigui perquè cerca i s’absté o tem d’utilitzar allò que ha trobat, ja sigui perquè administra tímidament i gèlida totes les coses, és temporitzador, llarg d’esperança, inactiu i àvid de futur, difícil, es queixa, lloa el temps passat, és crític i censor dels més joves.  

Els anys que van arribant porten moltes coses plaents, que s’emporten els anys que s’allunyen, conclou Horaci.

És l’única metamorfosi comuna a tots aquells que ens nodrim de menges de la terra, aquesta de les edats. 

D’altres en volen més, al llarg de les edats de la seva vida.

Sopars i secrets que maten

A la literatura llatina antiga hi ha, com a mínim, dos sopars famosos, la cena Trimalchionis del Satiricó de Petroni, la cena Nasidieni de les Sàtires d’Horaci. Un i altre sopars són descrits amb gran precisió i detall. Un i altre sopars són representatius del luxe que gaudia una part privilegiada de la societat romana. Ens podem imaginar ambdós sopars quan contemplem els frescs de les vil·les pompeianes amb menges exquisides, vaixelles precioses: aquelles copes de vidre representades al fresc de la casa dels amants, aquella fruitera de vidre amb magranes. 

Al sopar de Nasidiè, cau un dosser del sostre sobre la taula del banquet i causa seriosos estropicis: moltes peces de la vaixella eren de vidre. Al sopar de Trimalció, el protagonista diu que prefereix els atuells de vidre als de bronze, perquè no fan olor, i que si no es trenquessin se’ls estimaria més que l’or, però reconeix que sempre són per terra, fets miques. Petroni aprofita aquest moment per explicar una anècdota, atribuïda a l’emperador Tiberi, sobre un artesà que va fer una tassa de vidre que no es trencava. Un cop l’artesà va haver demostrat la raresa de la seva invenció, l’emperador va preguntar-li si algú més coneixia el secret de fabricació d’aquells vidres. Davant la resposta negativa de l’artesà, el va fer matar: si s’hagués sabut, l’or hauria perdut tot el seu valor.

Avui fem 7 anys

Avui fa 7 anys que això va començar. Primer tímidament, a estones entusiàsticament, amb absències llargues i entrades curtes. Fer anys a vegades serveix per fer balanç. Aquestes són les etiquetes, això vol dir els temes, que més he utilitzat durant aquests 7 anys, amb la freqüència numèrica al costat. Si voleu que en faci una interpretació, us diré que probablement són la representació de les meves fílies, o dèries, o feines, qui sap, o són només efectes de temporades més àgrafes o més viatgeres. M’ha sorprès veure que he parlat més vegades de Virgili que d’Horaci.

nexus rerum (121) New York (103) viatges (103) Roma (81) Llagostera (71) Mercè Rodoreda (62) Girona (59) Virgili (56) Romanyà (47) UdG (47) literatura llatina (47) IEC (44) Horaci (43) jocs (41) flors (39) literatura (39) llatí (39) Líban (37) Suïssa (37)

No sabria dir-vos les raons de la fotografia que he triat per a il·lustrar aital entrada celebradora. La vaig fer el mes de maig de l’any passat al Metropolitan Museum de NY.

Bon 2016, amics!

Que no ens manqui l’esperança en les hores difícils, ni oblidem el temor en les hores bones.

Que Horaci no ens deixi, vaja.

Bon 2016, amics!

A Kyoto, fa deu dies, vaig fotografiar el pavelló d’or, amb el seu fènix al vèrtex.

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.

Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.

“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”

La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

No us fieu de tot el que publica La Vanguardia

Ara resulta que s’ha posat de moda el llatí. Ahir el periòdic esmentat oferia un llibre amb aquest títol tan suggerent Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí. Fa 39 anys que repeteixo aquesta frase, o alguna de semblant, unes quantes vegades a classe. No em sap greu, no, no, que es publiquin opuscles divulgatius sobre la nostra llengua mare. Benvinguts siguin! 

Justament a la classe de literatura llatina d’avui, ens endinsarem una mica en una magnífica peça horaciana, aquella que és coneguda com Beatus ille, la iunctura que encapçala el poema. Una de les entrades d’aquest volumet-diccionari de frases fetes llatines, tractades amb més o menys enginy, és precisament aquest grup de dos mots. I el comentari que mereix és d’allò més tòpic, amb referència a Fray Luis de León inclosa. Deu fer temps que els autors no han rellegit aquesta peça, perquè ja no recorden que allò que en diuen “oda” d’Horaci, és en realitat un epode. Si haguessin rellegit l’epode, haurien recordat que es tracta d’una gran ironia horaciana, d’una invectiva contra un usurer. I els hauria pogut donar molt més de joc. Als autors, vull dir, prologuista inclòs.

També deu fer més de trenta anys que el quadre de la fotografia penja d’una paret de casa.

Peus

Em miro el peu d’or d’en Messi i el peu de bronze de l’Auriga de Delfos. Ho veieu com no som diferents dels humans de fa més de dos mil anys? Ens dediquem, des de fa segles, a immortalitzar en metalls duradors els nostres esportistes, ja sigui en or, ja sigui en bronze, sencers o a trossos. És clar que ens costaria d’imaginar l’Auriga amb samarreta i Messi amb pèplum, però això són minúcies. I després ve Horaci i diu que ha fet una obra literària més duradora que el bronze. No sé, no sé...

De la utilitat de la poesia

Quan Horaci va dictaminar que els poetes han de plaure i ser útils, a la seva Art poètica, a finals del segle I abans de Crist, anys abans ja s’havia posat de manifest la utilitat de la poesia a la vida pràctica. Ho havia fet Ciceró en aconseguir de salvar el poeta Àrquias de l’acusació d’haver obtingut la ciutadania romana de manera il·legal. El seu excel·lent (com tots els seus) discurs Defensa d’Àrquias, és també una vehement defensa avant la lettre de la utilitat de la poesia i de les lletres en general. Si ell mateix, argumentava Ciceró, no hagués cultivat cada dia el seu esperit amb la lectura de la poesia, no hauria pogut excel·lir en el fòrum. Si Àrquias, concloïa, no tingués la ciutadania romana, se li hauria hagut de donar immediatament, perquè Roma no podia no tenir un ciutadà de la seva qualitat. Ciceró va guanyar la causa, però dissortadament no ens ha estat concedit de conèixer l’obra poètica d’Àrquias. Tanmateix, si va servir a Ciceró, ja va ser útil. 

Vaig fotografiar el fòrum romà que il·lustra el post d’avui, amb el sol de biaix, a començaments de novembre de 2009.

Rates de biblioteca

Llegeixo un article en una revista d’estudis clàssics sobre el color dels lliris que Anquises, el pare d’Eneas, demana per honorar el malaurat Marcel, fill de la germana d’August mort als 19 anys, quasi al final del llibre sisè de l’Eneida de Virgili. Hi ha qui defensa la vermellor dels aitals lliris, hi ha qui es decanta per la blancor. Sigui com sigui, el passatge ha generat molta literatura filològica, al llarg dels segles. I encara el plet no s’ha resolt, és clar.

Llegeixo el poema que, cada dijous, m’envia per correu electrònic una llibreria antiquària. Aquesta setmana el poema era de Denise Levertov, “Amenaça”. Em fa pensar en una oda d’Horaci, pel pi alt protagonista del poema. El pi de Levertov, venerable i bell, amic, pot esdevenir un perill si el vent fort el sacseja. Així en la mateixa bellesa hi nia la por que caigui el pi alt damunt de la teva casa, damunt teu, damunt de la fragilitat de la rutina de tenir de veí un alt pi.

Aturo els meus ulls al jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu descrit a Primera història d'Esther, “el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil”. Es veu que la palmera gànguil va ser malmesa per una ventada molt forta. Devia ser massa alta, com el pi de Levertov i el d’Horaci. I és que més amunt pujaràs, més dura serà la caiguda.

El quadre que il·lustra el post d’avui el vaig veure, també aquesta setmana, a la portada d’una revista nord-americana d’història. El va pintar entorn de 1850 Carl Spitzweg (1808-1885) i el va titular The Bookworm. Walter Benjamin el va mencionar en el seu assaig “Unpacking my Library: A Talk about Book Collecting”. Ara, el quadre i el text de Benjamin són utilitzats també per William Cronon en el seu article “Recollecting My Library... and My Self”. Vet aquí.

Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.

Les cartes d’amor de Pessoa

Pobre Pessoa! Resulta que acaben de publicar les seves “ridícules” cartes d’amor amb la seva única enamorada, de bell nom, Ofèlia. No hi ha, sembla, el nom d’Ofèlia als seus poemes. Hi ha sí, Cloes i Lídies, els mateixos noms poètics que Horaci utilitzava per anomenar les dones (o la dona) de la seva vida. I és que el món és ple de poetes (i d’homes) que deuen ser incapaços de mantenir lligams d’amor, és a dir de donar més que de rebre, amb una dona. Trista vida, quan només queda la literatura. Pessoa prou se’n lamentava en aquell poema escrit sota l’heterònim Álvaro de Campos, i datat el 21 d’octubre de 1935, que porta el títol “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Todas as cartas de amor são ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
ridículas.

Também escrevi em meu tempo cartas de amor,
como as outras,
ridículas.

As cartas de amor, se há amor,
têm de ser
ridículas.

Mas, afinal,
só as criaturas que nunca escreveram
cartas de amor
é que são
ridículas.

Quem me dera no tempo em que escrevia
sem dar por isso
cartas de amor
ridículas.

A verdade é que hoje
as minhas memórias
dessas cartas de amor
é que são
ridículas.

(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.) 

El 4 d’agost vaig fer la fotografia del post d'avui, a Sant Feliu de Guíxols.

L’admiració d’Horaci

Li trobo totes les virtuts, ho reconec, però és que les té. Parlo d’Horaci, és clar. Llegia al Caliu de Nicolau d’Olwer el capítol que dedica a Antoni Rubió i Lluch, primer president que fou de l’Institut d’Estudis Catalans. Nicolau escriu: “Coneixedor a fons de les llengües clàssiques, Rubió i Lluch s’enamorava d’aquells autors que tenen un contingut més humà. Si en la seva jovenesa traduïa el vell poeta de Teos, jubilat ja de les tasques universitàries, enganyava les hores delitant-se amb la reiterada degustació del poeta de Venusa: retorn a aquelles Odes apreses en els anys de l’adolescència -Eheu, fugaces...- a les quals cada decenni que ens escurça la vida ens hi aporta una comprensió més profunda -saborós falern, que el temps ha tornat ranci.”

Vaig fotografiar el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, a un quart de nou del matí del dia 22 de febrer d’aquest any, quan el sol encara no il·luminava el rellotge i jo em dirigia al meu despatx.

Generació Omega

Fa massa dies que em volta pel cap. Així és que serà millor posar-ho per escrit, al bloc. Sento que formo part del que he anomenat la “generació Omega”. M’explico. Sóc professora universitària des del mateix any que vaig acabar la carrera, el 1974. He passat per tots els esglaons de l’escala acadèmica. Vaig començar sent professora no numerària, allò que en deien els penenes, que vindria a ser el nivell més inferior, a peu pla, per entendre’ns. Aquests darrers anys s’ha materialitzat el terme mileurista per denominar més o menys això de ser soldat ras. Però un mileurista no té gaire res a veure amb un PNN. Quan vaig començar a donar classes a la universitat cobrava l’equivalent a 80 euros al mes. Res a veure, doncs, amb un mileurista. Després, amb el temps i a mesura que anava pujant els esglaons, van venir anys de vaques grasses. Vist amb els ulls d’avui em sembla que els de la meva generació hem viscut una bombolla. Amb tot, el futur que espera als de la meva generació potser encara serà una mica millor que el de les generacions posteriors. Però l’efecte Omega no me’l puc treure del cap. Per la forma de la lletra, vull dir. I és que, ja ho escriví Horaci, més altes són les torres, més dura serà la caiguda. No sé si m’explico.

Els tres llibres

En el suplement cultural d’un diari, ara que s’escau el centenari del naixement de l’editor, escriptor i traductor Joan Sales, explicaven que Sales tenia tres llibres a la tauleta de nit: el Quixot, Baudelaire i l’Evangeli. Em va recordar el darrer capítol de La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber, quan l’escriptor mallorquí confessa: “Tres llibres han passat per la meva ànima i l’han llaurada com si fos un camp i l’han deixada sembrada i fèrtil. [...] Els tres llibres que tan fondament cavaren dins mi són: els Salms de David; les Converses Tusculanes de Ciceró; Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.”

Quins tres llibres han deixat solcs a la vostra ànima, lectors amics? O són només dos? O més de dos? Aquest parell de llibres de la fotografia me n’han deixat a mi. I ben profunds.

Sapere aude

Fa uns dies em lamentava de les dificultats de supervivència del llatí. Avui m’alegro del fet que, a Figueres, a la façana del Centre de Formació Integrat que porta el nom del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer, han inscrit aquesta màxima llatina que es pot veure des de ben lluny: Sapere aude. La feia servir Kant en el sentit que avui se li dóna de “atreveix-te a saber”. Però ja la va utilitzar Horaci en una de les seves epístoles amb un sentit una mica diferent. Llorenç Riber traduïa així el sapere aude de l’epístola, en aquest context: “¿Per què, en efecte, tens pressa d’allunyar això que ofèn els teus ulls, i trigues tot un any per curar l’esperit, si de cas el teu esperit malalteja? Ja té el treball mig fet qui el comença: atreveix-te a ésser savi: comença. A qui prorroga l’hora de començar a viure honestament, li’n pren com al pagès que, a la vora del riu, està esperant que acabin de passar les aigües; però les aigües van passant contínues, i sempre sempre passaran.”

M’ha cedit la fotografia, molt amablement, l’Ajuntament de Figueres. Els ho agraeixo i els felicito per la iniciativa.

De bancs i fulles

Al banc dels enamorats, només hi ha una fulla. I és groga. Ja ho digué Horaci, Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns erms. 

Vaig fotografiar el banc, o la fulla, no ho sabria dir, el 4 de desembre de 2011, a Riverside Park, a Manhattan. Si voleu, hi podem posar música. 

La missió del poeta

“El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons; i també fou dit d’Amfion, fundador de l’acròpolis de Tebes, que amb el so de la seva lira, commovia els penyals i se’ls enduia allà on volia, esclaus de la dolçor del seu càntic. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’assenyalar els drets dels marits, d’apartar dels errants concubinatges, de bastir ciutats i de gravar lleis en fusta. Així advingueren molta honor i fama als poetes divins i a llurs poemes. I després d’aquests, l’insigne Homer i Tirteu concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses. En versos foren dits tots els oracles, i hi fou dictada la norma de la vida; i amb els càntics pieris hom sol·licità la privadesa dels reis, i a la fi fou trobat el joc escènic, que era el terme de les llargues feines del camp: per tot això, no et sigui motiu d’empegueïment festejar la Musa destra a sonar la lira, ni el cantor Apol·ló.”

Vet aquí la missió civilitzadora del poeta, segons Horaci, al segle I abans de Crist, en la traducció de Llorenç Riber per a la Fundació Bernat Metge, de l’any 1927. 

Vaig fotografiar l’escultura de la fotografia dissabte passat a la Metropolitan Opera de New York.

Els meus clàssics

Si n’hagués de triar només un, no sabria com fer-ho, perquè no podria renunciar a aquell Amor I, 5 d’Ovidi que acaba amb unes delicioses paraules que no descriuen res i deixen al lector la potestat d’imaginar què ha passat entre el poeta i la seva amada Corinna en aquella cambra a mitja claror: “La resta qui no la sap? Lassos vam reposar ambdós. Que vinguin per a mi sovint migdiades com aquesta!” 

I com podria renunciar a aquells altres versos del poema LI de Catul recreats de Safo: “Em sembla igual a un déu, més encara, que supera els déus, si és lícit dir-ho, aquell que, assegut davant teu, et contempla i et sent riure dolçament.” 

O com podria deixar de banda per haver-ne triat uns altres aquells hexàmetres de la Bucòlica VII de Virgili: “El pollancre és a Hèrcules agradosíssim, com la vinya a Bacus, la murtra a la formosa Venus o els seus llorers a Febus; Fil·lis ama els avellaners, mentre Fil·lis els amarà, ni la murtra vencerà els avellaners, ni el llorer de Febus.” I com podria callar l’Eneida amb Dido que d’amor “s’abrusa infeliç i enfollida vaga per tota la ciutat com una cèrvola ferida”. 

I com podria menystenir els versos horacians que tant m’ajuden enmig de miratges, certeses i perplexitats de l’Oda I, 24: “És dur, però esdevé més lleuger amb la paciència allò que ja no és lícit corregir.” O aquella altra joia també horaciana de l’Oda II, 10 “L’ànima ben preparada espera un canvi de sort enmig de les dificultats i el tem enmig de les bonances.” 

No sabria quin triar, així és que recullo les veles i faig cas de la màxima incisa al temple d’Apol·lo a Delfos: “De res massa”.  

La versió sencera i original d’aquest post d’avui la trobareu en aquest enllaç. Vaig fer la fotografia en el punt de Roma des d’on m’agrada més fer classe.

El “Beatus ille” d’Horaci

Hi ha combinacions de mots, en la llengua que sigui, que fan fortuna. Potser Horaci és un dels autors de qui més en recordem. Penso en Carpe diem i també en Beatus ille. 

La primera d’aquestes dues combinacions afortunades apareix en el titular de la primera plana del “Viure” de La Vanguardia d’avui: “Mercè, carpe diem” titula Jaume V. Aroca el seu reportatge sobre la Festa Major de Barcelona. 

La segona d’aquestes combinacions és el títol que Josep M. Fonalleras posa a la seva crònica de la sèrie “Dues mirades” d’El Periódico també d’avui. Horaci, ja es veu, és un clàssic dels més vigents, encara avui.

El poema d’Horaci que comença amb l’expressió Beatus ille és l’Epode II. Així diuen, en el català de Josep Vergés de 1981, els quatre primers versos del poema: “Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments...” Aquest elogi de la vida del camp continua fins al vers 66. 

Però, ai las! si llegim els darrers quatre versos del poema, ens adonarem que tot plegat és una gran sàtira contra els usurers de la Roma del segle I abans de Crist, altrament dits avui banquers: “Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.”

M’agrada que parlis del meu amic Horaci, Fonalleras!