Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.

El deixant

Llegia de Francis Ponge, El partit pres de les coses. M’anava engrescant amb la seva miniaturista descripció, irònica i tendra, de les coses. Arribo a aquesta metàfora del cargol “Talment un gran vaixell, amb el deixant argentat”, i esclato d’admiració. Vaig a la biblioteca i agafo Els camins del mar de Joan Bastardas. Rellegeixo la número 3 de les seves Nòtules i postil·les als “camins del mar”, i m’afegeixo a la seva admiració per aquests dos versos de Maria Àngels Anglada “Puc veure l’oreneta al seu reialme gràcil / -petita vela fosca, camins sense deixant.”

Perquè el deixant no sigui tan efímer l’anoto en aquest bloc.

A la fotografia, deixants diversos al Hudson, un capvespre de l’any 2009, des de Riverside Drive.

La tesi

Un dia com avui de l’any 1983 vaig defensar la meva tesi doctoral. Era un divendres, aquell any, el 16 de desembre. Martí de Riquer presidia el tribunal. Al seu costat, Joan Bastardas i Luis Gil. Als extrems de la taula José Martínez Gázquez i Francisco Rico, el director de la tesi. Era una tesi de la Universitat Autònoma de Barcelona, però com que, des de 1974, jo ja era professora a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, vaig demanar de poder fer la lectura a Girona. Només s’havien llegit dues tesis abans de la meva, a Girona. Així és que aquest va ser un dels titulars dels diaris d’aquell dia. Hi era tothom a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, aquell matí de desembre. Professors, estudiants, amics, familiars. Ho recordo cada any, quan arriba el 16 de desembre. Tant de treball i tant d’esforç acumulats no poden no deixar petjada en la vida d’una persona. 

La fotografia és d’aquell dia. Damunt la taula es poden veure els tres volums de la tesi, Vida i obra de Jeroni Pau. 

La feminitat dels arbres

Fa anys que repeteixo a les meves classes de llatí a la Universitat de Girona que els noms dels arbres en llatí són de gènere femení, fins i tot aquells (molts) que es declinen segons el paradigma de la segona declinació, de noms masculins, com a norma general. La regla general dels gèneres en llatí diu que: “Són femenins els noms de dona, d’arbres, de ciutats, de països i d’illes”. El mateix nom comú arbor arboris també és femení. Hi ha unes excepcions que són mostrades en aquestes regles:

Arboris est nomen muliebre, sed excipiantur

mas Oleaster, Acer neutrum, cum Subere Robur.

Així és que les excepcions de feminitat arbòria en llatí corresponien a l’olivera borda o ullastre que resultava ser masculí, i l’erable, el suro (o alzina surera) i el roure que eren neutres, i alguns altres. També en llatí els noms d’arbres eren femenins, perquè l’arbre és considerat un ésser que té i dóna vida i s’oposa al nom del fruit generalment neutre, perquè és considerat un producte inert, com deia el professor Joan Bastardas. 

Complaguda per aquesta feminitat arbòria llatina, vaig anar donant voltes a la pèrdua d’aquesta feminitat al seu pas a les llengües romàniques. I vaig fer aquest treball. “Què se n’ha fet de la feminitat dels arbres”, Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Girona (25 i 26 de maig 2001), Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2002, pp. 77-88. 

A la fotografia, suros del jardí de la casa de Romanyà, el mes de març passat.

Dietari

Dilluns

Sessió en memòria del professor Joan Bastardas a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona. El motiu de la sessió era dolorós, per l’absència i l’enyor del professor, i al mateix temps dolç i sòlid. Dolç, perquè vam recordar, i el record d’algú que s’ha estimat i que s’ha admirat és dolç; sòlid, perquè recordar tots junts aquells que ens han precedit, aquells que ens han ensenyat, ens fa sentir que pertanyem a alguna cosa que perdurarà, ens fa sentir baules d’una cadena que no volem que es trenqui. Joan Bastardas és d’aquella mena de científics que honoren un país. I no va cercar honors.

Dimarts

Presentació del llibre Aula Magna. Antologia de textos i estudis literaris, de Dolors Condom a la Fontana d’Or de Girona. Si volíem conèixer els treballs de Condom sobre la cultura grecollatina, sobre Girona o gironins il·lustres de tots els temps, sobre l’institut Jaume Vicens Vives, sobre història de la cultura, en definitiva, havíem de rastrejar revistes, diaris, llibres d’actes de congressos, volums d’homenatges. Tot un pelegrinatge. Ara, el volum reuneix una part d’aquests treballs, juntament amb una selecció de conferències, presentacions de llibres, comentaris o glosses de concursos literaris, que no havien estat mai publicats. Necessitàvem aquest llibre. I ja el tenim. I el vam presentar, amb goig i satisfacció. Amb Dolors Condom al costat nostre.

El professor Joan Bastardas va ser professor de Dolors Condom, de la qual jo sóc deixebla.

L’Aurora de dits rosats tintava el cel damunt del Pantheon, el 16 de desembre de 2009, com fa dos mil anys, quan vaig fer la fotografia que il·lustra aquest text.

Camins

Veure els camins solcats a la terra no es fa difícil, distingir els camins del mar i els camins de l’aire, només ho saben fer els poetes. Si els voleu conèixer, llegiu “Els camins del mar” i altres estudis de llengua i literatura catalanes, del professor Joan Bastardas.

Navegareu pels “líquids camins” de Joan Maragall, pels “llisos i sense cruïlles” de Tomàs Garcés, pels “de la mar dels somnis” de Salvador Espriu, pels “secrets” de Maria Antònia Oliver, pels “remorosos” de Quima Jaume, pels “que dansen” de Josep Carner, per “l’onejant” de Carles Riba, o pels “camins sense deixant” de Maria Àngels Anglada. En la barca de la poesia és més fàcil navegar pel “pont de la mar blava”.

La gavina que il·lustra aquests camins, ja utilitzada en aquest bloc, la va fotografiar en Borja el mes d’abril de 2007, camí de Moorea.

En la mort de Joan Bastardas

El professor Joan Bastardas havia nascut a Barcelona el 4 de febrer de 1919 i ha mort al llindar de complir els seus 90 lúcids anys. Va ser Catedràtic de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona, de la qual n'era professor emèrit des de 1987.

La seva recerca i el seu treball intel·lectual ha estat variat i fecund. Ja des dels anys llunyans de la seva tesi doctoral, excel·lí en l'estudi del llatí medieval, al qual dedicà gran part de la seva energia i entusiasme, que confluí en la magna obra del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae.

El seu mestratge a la universitat va propiciar una autèntica "escola de Barcelona" pel que fa als estudis de llatí medieval i els seus deixebles són reputats estudiosos de la nostra antiguitat llatina. Amb la col·laboració d'alguns d'ells va publicar els Usatges de Barcelona, l'any 1984. Tenia el número 77 de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ingressar com a membre de la Secció Filològica l'any 1972 i va exercir el càrrec de Vicepresident de l'IEC des de 1983 fins a 1986.

La seva preocupació per la llengua catalana i els seus orígens i formació ha produït obres imprescindibles com La llengua catalana mil anys enrere (1995). Amb l'assaig Diàlegs sobre la meravellosa història dels mots (1996) recuperava per a la nostra llengua un gènere, el del diàleg, car als antics i als autors del Renaixement, per proposar "una iniciació per immersió", com ell mateix va definir, a la semàntica històrica lexical. A "Els camins del mar" i altres estudis de llengua i literatura catalanes (1998) trobem, a més, la gran sensibilitat de Bastardas que el porta a reflexionar sobre alguns passatges de la poesia de tots els temps, amanida amb unes quantes gotes d'ironia i d'un sentit de l'humor d'allò més fi. Aquesta mateixa ironia es reflectia també en les seves intervencions públiques. El seu esperit crític, sever, no va pas minvar amb el pas dels anys.

La seva agudesa intel·lectual, el seu compromís amb la llengua l'han permès de treballar fins al final en les tasques de la Secció Filològica, i en les sessions que he tingut la sort de poder compartir encara amb ell. Els arxius de la Filològica són rics d'esmenes de Joan Bastardas, a qüestions gramaticals, a qüestions lèxiques, a qüestions etimològiques.

Joan Bastardas ha fet camí pel mar de la vida, les "veles i vent i mà serena" l'han acompanyat. I sempre amb il·lusió. El trobarem a faltar.

Publicat al diari El Punt, 1 de febrer del 2009, pàgina 52.