Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

El Senyal Vell, sempre

La vam viure 30 anys, de fet i intensament. Avui fa 4 anys la vam vendre. El Senyal Vell, la casa rodorediana de Romanyà de la Selva. Ara la podem reviure en la ment. Vaig explicar el final aquí: Asteroide Rodoreda.  

Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

La cadira de Mercè Rodoreda

La fotografia d’interior és presa de la pàgina 207 del llibre Mercè Rodoreda, Obra plàstica, que acaba de publicar l’Institut d’Estudis Catalans. Representa l’interior del pis de Rodoreda a Ginebra tal com el va fotografiar l’escriptora l’any 1967.

La fotografia d’exterior és presa al jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, on hi ha la cadira, des que avui fa dos anys vam vendre El Senyal Vell, la casa de Romanyà en la qual Rodoreda va viure i escriure coses com aquesta: “¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?”

Sempre ens quedarà la cadira.

El meu aniversari

Demà torno a fer anys i que per molts anys. Aquest bloc de notes no té notes des del dia del seu d’aniversari. Hi ha temporades de tot, d’escriure i de viure, o de viure. És aquella frase que Aurora Bertrana escriu a les seves Memòries, “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.” Poso en pràctica la primera part i potser tornaré a la segona, no se sap mai. 

La setmana que ve anem a Suïssa a explicar justament Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda i Cèlia Suñol i, de retruc, una mica de Xammar i de Nicolau d’Olwer i de Pla. Primer a la Universitat de Neuchâtel i després a la Universitat de Ginebra. Literatura i territori. Suïssa, els llacs i els dies. Llocs viscuts i llocs escrits, llocs estimats, petjades literàries d’autores que acompanyen.

L’aniversari de fa uns anys el vam celebrar a Papeete, perseguint Aurora Bertrana pels seus paradisos oceànics i Josep Maria de Sagarra amb la seva ruta blava. Durant anys, però, hem celebrat els aniversaris a la casa de Romanyà, amb l’olivera “de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, escenari d’uns anys de la vida de Mercè Rodoreda, i nostres.

Tot a la vida s’entortolliga, com l’heura als arbres, i unes generacions amb les altres. Ara que el meu pare m’acaba de desitjar felices vigílies, he pensat en la meva mare que ens deu contemplar tots, complaguda. I m’he posat a escriure aquest post. Hi afegiré una flor de la magnòlia del jardí de Llagostera, que vaig fotografiar l’any 2011, com si es tractés d’un oli de Georgia O’Keeffe.

Asteroide Rodoreda

Quan l’any 1985 es va descobrir l’asteroide 3318, el van anomenar amb el cognom de Karen Blixen, en memòria de l’escriptora danesa coneguda pel pseudònim Isak Dinesen, autora de Memòries d’Àfrica. Era l’any del centenari del seu naixement, el 17 d’abril de 1885, i havia mort l’any 1962. 

La casa en la qual l’autora va passar els darrers anys de la seva vida, a Dinamarca, va ser oberta com a museu l’any 1991 i és gestionada per la Fundació Rungstedlund. 

La granja d’Àfrica, escenari de la seva famosa novel·la, va ser comprada l’any 1963, en una subhasta, per l’estat danès que la va donar als Museus Nacionals de Kènia un cop obtinguda la independència aquell mateix any. L’any 1985 hi va obrir les portes el Museu Karen Blixen de Nairobi. 

Uns anys després, l’any 1996, també es va donar el nom de Karen Blixen a una varietat de rosa, de color blanc i olor exquisida.

Mercè Rodoreda era una enamorada de les roses. N’apareixen a totes les seves obres. Als banys de la casa que va allotjar Rodoreda a Romanyà de la Selva les parets eren cobertes de roses de tots colors. Però cap rosa no porta el nom de Rodoreda. Ni cap asteroide.

Per no tenir, no té ni casa museu la Rodoreda, ni a Barcelona, ni a Ginebra, ni a París. Ni a Romanyà, des d’avui fa un any. 

Volem ser com Dinamarca. 

El passat 29 de maig vaig fotografiar la peça de Pierre Huyghe que il·lustra el post d’avui, al Roof Garden del Metropolitan Museum de New York.

Podeu llegir l’article sencer al diari ARA d’avui aquí

Lectures Rodoreda a Romanyà

El 13 d’abril de l’any 2003, vam llegir per primera vegada Rodoreda a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva. Feia 20 anys que havia mort. Vam triar una de les obres que Mercè Rodoreda havia escrit a Romanyà, Quanta, quanta guerra..., perquè acabava de començar la guerra de l’Irak. L’any 2007 hi vam tornar a llegir Rodoreda a Romanyà, era l’any abans del centenari del naixement de l’autora barcelonina. Aquell 2007 vam llegir Viatges i flors. I va arribar l’any 2008, 25 anys de la mort de Rodoreda i Any Rodoreda, pel centenari. Vam llegir Mirall trencat i vam inaugurar l’itinerari literari Rodoreda Romanyà. 

Avui tornem a llegir Rodoreda a Romanyà, perquè volem recordar l’autora en el trentè aniversari de la seva mort. Ressonaran novament aquells mots de “Viatge al poble de la por”: “El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb gran obertures: molt vidre i poc maó. Les parets dels banys estan cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues...”

A la fotografia, un moment de la lectura de l’any 2003.

Mercè Rodoreda, 30 anys

Volia titular aquest post “30 anys sense Mercè Rodoreda”, però no em semblava ajustat a la realitat, perquè l’escriptora és ben present a la societat catalana. Amb tot, el proper 13 d’abril farà 30 anys que Mercè Rodoreda va morir, a Girona, en una clínica que ja no és una clínica. Era un dimecres aquell 13 d’abril, vivíem a Santa Cristina d’Aro i jo intentava acabar la meva tesi doctoral sobre l’humanista català Jeroni Pau. La vaig acabar, i tant que la vaig acabar. En vaig fer la defensa el dia 16 de desembre d’aquell mateix any, després d’un estiu treballós. També fa 30 anys, doncs, d’aquesta meva fita personal. 

Aquell 13 d’abril vaig trucar a Modest Prats i li vaig dir que volia publicar un apunt sobre la mort de Rodoreda al Punt diari, que ara ja és també un altre diari. I l’endemà va sortir el text que il·lustra aquest post d’avui. Hi vaig incloure aquesta frase “La casa de Romanyà, prop del cel i mirant el mar...” Va fer fortuna. La va mencionar, en el seu sermó, el capellà que va oficiar la cerimònia de l’enterrament a l’esglesiola romànica de Romanyà. I l’endemà sortia als diaris.  

El mes de febrer de l’any següent vam comprar la casa de Romanyà, no aquella, sinó la que havia allotjat Rodoreda els primers anys de la seva estada a la muntanya. L’agost d’aquell 1984 vaig escriure un altre article al Punt diari: “Des de Romanyà”, en el qual explicava per primera vegada, i completament meravellada, l’estreta relació que acabava de descobrir entre les obres escrites per Rodoreda a Romanyà amb el paisatge de la muntanya i el jardí de la casa on ella i jo vam viure, des d’on ella i jo vam escriure, sense dir en cap moment que la casa era nostra i que escrivia en el mateix estudi de la Rodoreda. Han passat 30 anys, ni més ni menys. I ja gairebé res no és el que era.

Qui té por de Mercè Rodoreda?

Stranger than Fiction, de l’any 2006, és una pel·lícula que reflexiona sobre l’escriptor i els seus personatges. Un home, Harold Crick, viu en el món real i sent una veu femenina que va desgranant el guió de la seva vida. De fet, ell viu perquè una novel·lista, Karen Eiffel, l’ha fet protagonista de la novel·la que, amb penes i treballs, va escrivint des de fa 10 anys. La qüestió és que tots els protagonistes de les novel·les de la Karen moren. Com morim en el món real tots els que neixem, d’altra banda, quan Déu deixa de somiar-nos, que diria Unamuno. Però el protagonista de la Karen coneix el moment de la seva mort. I la Karen se sent culpable per haver tret la vida als protagonistes de les seves novel·les. 

Quan veia la pel·lícula, fa uns dies, vaig pensar en la Maria i en Jaume de Mirall trencat i em vaig demanar pel patiment de Mercè Rodoreda, quan els va fer morir de manera tan tràgica. He recuperat aquests seus mots del pròleg de la novel·la, escrit l’any 1974, de Romanyà estant: “En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi.” Qui pot tenir por de Mercè Rodoreda sinó els personatges de les seves novel·les? 

A la fotografia, el racó de Rodoreda a casa, a Romanyà de la Selva, fa uns anys.

Dones

Diàleg amb la Mima Garriga, un matí de febrer, a les altures gironines, amb una càmera davant. Mitja hora de vida: l’IEC, la UdG, el llatí, la Rodoreda, Romanyà, Jeroni Pau, el qüestionari Proust. Res, vida. De dona. No us empatxeu!

Avui en Borja fa anys!

Per molts anys, Borja! Avui fa anys del dia que ens va canviar la vida. El meu fill, en Borja, va néixer un dia com avui, primer de maig. 

No cantaré pas els seus elogis, avui, perquè no acabaria mai. Com que aquest bloc és freqüentat per persones amigues aimadores de la paraula escrita, us voldria convidar a llegir un text que en Borja acaba de publicar a la seva Sastreria Vilallonga, l’ha titulat Sonava com frac i n’ha fet aquests lliuraments I, II, III, IV. Estic segura que el gaudireu!
La fotografia que il·lustra el post d’avui ens la va fer Judit Pujadó (gràcies, Judit!) i la va publicar a La Vanguardia del dia 1 de febrer de l’any 2008, dins d’un reportatge sobre Romanyà de la Selva i Mercè Rodoreda, d’on l’he retallada.

Del delit

Una conversa d’havent dinat m’ha portat a recordar aquests versos de les Bucòliques de Virgili, traduïts per Miquel Dolç: “La lleona ferotge cerca el llop; el llop, la cabra; la cabra joganera cerca el ginestell florit; a tu, Coridó, Alexis. Cadascú l’arrossega el seu delit.”

I el delit continua si el ginestell no es deixa esbrotonar per la cabra, si la cabra no és atrapada pel llop, si el llop no vol ser vençut per la lleona, i si, ai! l’ésser estimat és emportat per l’amor d’altri.

La papallona que vaig fotografiar en una masia de Romanyà, fa quinze dies, clavada entre el vidre i la cortina de ganxet, va ser arrossegada pel seu delit de claror. Em penso.

Mercè Rodoreda, recordada

A finals de l’any passat, un professor d’un col·legi de Girona em va demanar d’anar a parlar de Mercè Rodoreda algun dia de la primavera d’enguany. Com que amablement em van deixar triar el dia, vaig pensar que m’agradava de recordar Mercè Rodoreda el dia 13 d’abril, data de la seva mort. Aquest matí, doncs, tornaré a parlar de Mercè Rodoreda, 29 anys després de la seva mort. 

M’és impossible de comptar el nombre de documents que conservo a l’ordinador, i a casa, sobre Mercè Rodoreda. Centenars. Escrits meus, conferències, lectures, cursos, retalls de diari... El primer article que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, el segon sobre Rodoreda. D’això fa ja més de 30 anys. El mes de febrer passat en va fer 28 que vam comprar la casa de Romanyà, la de Mirall trencat i Viatges i flors. 

En un d’aquests meus papers hi vaig escriure l’any 2008: “Altres lloaran la il·lustre Barcelona, o la París capitalina, o la ciutat de Ginebra, banyada pel Léman, o la musical Viena. El que és a mi res no m’ha colpit durant tants d’anys com el bosc sonor de la Cova d’en Daina, l’ampla vista del Mirador de les Mirandes, el clos obert d’El Senyal Vell, els ulls de cada fulla de cada suro del jardí, la pluja d’estels des de la teulada de la torre, a Romanyà de la Selva, el darrer recer, el recer celest de Mercè Rodoreda.”

Hi ha records que no s’esborren. I fidelitats que no es perden mai. La fotografia del jardí del recer celest, tot florit, és de la primavera de fa 10 anys.

Meditació d’abril

El títol del post és de Josep Maria de Sagarra, d’un encertat article de la sèrie “Cafè, copa i puro”, del mes d’abril de 1924, que acaba amb aquestes paraules: “Mes d’abril, mes de les muntanyes; Setmana Santa i Pasqua Florida, vestit de núvia de tots els paisatges, moment delicadíssim del bec dels ocells i de les branques dels arbres. Amics meus, no deixeu passar el mes d’abril, sense recollir aquestes quatre gotes de gràcia que us refresquin i us encoratgin en les penes de cada dia. Aneu a la muntanya que ara ve el bon temps, que ara ve la primavera; aneu a la muntanya a sentir la flauta del cucut i a contemplar el borrissol de les fagedes.”

On és la muntanya, que deia la Rodoreda? A Romanyà, és clar. La fotografia que il·lustra el post d’aquest dilluns de Pasqua la vaig fer ahir, dia de la Pasqua Florida al jardí de la casa de la muntanya rodorediana. 

El vidre blau

Endreçar armaris té això: trobes andròmines diverses que ja havies oblidat on eren. Vet aquí que, recalcat en el fons d’un dels armaris del pis de Girona, hi ha el vidre blau, llarg i estret. Prové de la casa de Romanyà, El Senyal Vell. Estava posat a la finestra estreta i llarga d’una de les mansardes de dalt, la que havia fet les funcions de sanctum, segons m’havia explicat Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda. La finestra llarga i estreta amb el vidre blau aportava, deia ella, una llum plàcida, convenient per a la meditació, les pregàries o el que fos que acostumaven a fer els Rosa-creu, com ella. Ara, el vidre blau no il·lumina plàcidament res. És una nosa més a l’armari dels records i les andròmines. La vida fa el seu curs, indeturable, i el vidre blau no hi té cabuda. 

El vidre blau ha sortit de l’armari per poder fer la fotografia que il·lustra el post d’avui.

Agendes

Ja tocava. Aquests dies he aprofitat per passar de l’agenda de paper a l’agenda electrònica. El meu fill hi té art i part, com en tantes altres coses. Una feinada. I alguna constatació en els fulls de l’agenda de paper. Hi ha gent que ja he perdut de vista. Hi ha gent que no sé què hi fa. Hi ha gent que ja ha mort. Hi ha gent que ja no sé qui és. I aquesta darrera és la constatació més inquietant. Tan selectiva és la meva memòria? O no és això? Els noms, a vegades ja molt llunyans en el temps, m’han recordat situacions en les quals vaig parlar amb aquelles persones que van motivar la seva presència a l’agenda. Efímer, tot plegat. Però, en alguns casos, també amistats de les que duren. 

A la fotografia, les Gavarres des del mirador privilegiat de Llagostera. Les vaig fixar el dia de Nadal, però hi són sempre, encara que no les vegi.

Roig, Rodoreda i Romanyà

Sabia que tenia el llibre, però em va costar de trobar. Era a la torre dels llibres que vam portar del Líban. Em vaig asseure a la torre dels llibres de Ginebra per cercar-lo. Com molts dels meus llibres, és ple de punts amb una nota manuscrita que indica el tema de la pàgina que em va interessar. I d’aquest llibre em vaig quedar amb les reflexions de Roig sobre l’escriure, sobre geografia literària i sobre Mercè Rodoreda, especialment. 

M’ha costat de triar el fragment per fer aquest post sobre Montserrat Roig el dia de la commemoració dels vint anys de la seva mort. Aquest ha estat l’escollit. Pertany, és clar, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit o acabat, no ho sé, al Balneari Prats de Caldes de Malavella, l’any 1990. Hi parla de Rodoreda i Romanyà.

“Des de la seva darrera soledat, veia mig Catalunya: el mar hel·lènic i encalmat -només és així si te’l mires de lluny-, el caire altiu dels Pirineus. Enmig, les Gavarres, fosques i primitives, i el Montseny, terra d’aventurers i de forjadors de la nostra història mítica. S’hi trobava bé. Ella era tota aquesta terra, havia tornat a mare. Devia captar, així, les veus que ja no se senten. I citava Ronsard: Ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire.”

A la fotografia, les Gavarres i la cinta blanca dels Pirineus, des del mirador rodoredià de Romanyà, el mes de març de 2010.

11S 2001

Havíem dormit a Sirmione i, al matí, ens vam passejar per les Grotte di Catullo, abans de dirigir-nos a Vicenza per visitar aquella meravella pal·ladiana que és el Teatro Olimpico. Vam dinar a la Piazza dei Signori sota d’unes arcades, amb vistes monumentals. Havent dinat vam enfilar la carretera que ens havia de menar a Venècia, ens vam fixar encuriosits en una base militar nord-americana als afores de la ciutat. Vam prendre el ferry que ens havia de portar, a través de la Laguna Grande, fins al Lido, on teníem l’hotel, aquell que ens permetia obrir la finestra, en despertar-nos al matí, i contemplar la postal de Venècia. Vam desfer les maletes, vam agafar el vaporetto, i cap a Piazza San Marco. 

Al capvespre ens vam asseure al salonet turc del cafè Florian a prendre un aperitiu. Només hi érem nosaltres i un senyor gran que va entrar més tard i es va situar a la taula de darrere (la nostra era la que donava a la plaça, a tocar de l’orquestrina). Era un general de més de 90 anys, retirat a Venècia, la seva taula era la nostra, cada dia de cada dia, hora foscant. Ell ens va donar la notícia: uns avions han destruït les torres bessones de New York. Vam trucar als meus pares. Estaven esgarrifats, ho havien vist al telenotícies i encara seien davant la TV. Vam sopar en un restaurant amb fanalets a tocar del Canal Grande. La vida continuava, a Venècia, com si res no hagués passat. Ni remotament no em podia imaginar aquell dia que, dos anys després, New York substituiria Romanyà.

La fotografia, d’aquell dia al matí, és una vista de Sirmione: columnes romanes, el llac de Garda i els Alps al fons.

L’hamaca

Hem baixat de Romanyà amb el record dolç dels estius a Romanyà arrapat a l’ànima. Havent sopat hem mirat fotografies, sobretot una de fa més de trenta anys d’un estiu a Llagostera. Però he acabat amb els ulls posats a les fotos dels estius a Romanyà i he mirat i remirat la meva foto a l’hamaca. 

Teníem l’hamaca penjada de dos suros. M’hi estirava per mirar el cel, “clapat de fulles, ratllat de branques”. I, als vespres, la lluna.

He agafat de la tauleta de nit The reading woman, que vaig comprar a la botiga de la Morgan Library, a New York, fa uns anys. Volia trobar un quadre d’una dona escrivint per il·lustrar un post que acabava de fer (error, totes llegeixen). I m’he trobat la noia de l’hamaca de Winslow Homer. Així és que he decidit de fer aquest post. Eren massa coincidències. 

El quadre pot ser allò que el meu fill anomenaria una “representació” dels estius a Romanyà: estirar-se a l’hamaca i llegir o mirar els arbres i el cel. I sobretot gronxar-se o que et gronxessin! Plaer de plaers. Homer va pintar aquest quadre l’any 1872 i el va titular Sunlight and Shadow.

Hesse i Rodoreda

Se’m fa estrany, però aquest bloc encara no ha parlat mai de l’escriptor Hermann Hesse. La primera obra de Hesse que vaig llegir va ser Siddhartha. La vaig conèixer gràcies a unes classes de filosofia oriental, a les quals anava d’oient, quan estudiava Filologia Clàssica a la UAB. Era l’any 1972. 

Poc temps després, un d’aquells dies que eren a la botiga dels meus pares, perquè devien necessitar uns pantalons o unes camises, Mercè Rodoreda i Carme Manrubia em van preguntar si coneixia Hermann Hesse. Tota cofoia, vaig poder respondre que havia llegit Siddhartha. Em van dir que allò no era res, al costat de Demian, una novel·la que em van recomanar vivament perquè, deien, em canviaria la vida. Anys més tard, vam comprar la casa El Senyal, on vivien les dues amigues, quan vam tenir aquella conversa. Carme Manrubia em va explicar aleshores que ella i Rodoreda van posar El Senyal a la casa, pel Demian. 

El protagonista de Quanta, quanta guerra, l’Adrià Guinart, té un senyal al front, com Caín, com Demian, el protagonista de la novel·la de Hesse. Demian diu a la novel·la: “Sí, en aquell moment, jo que era Caín i portava un senyal al front...” I l’Adrià fa: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.” 

El senyal de Caín havia passat a Demian, de Demian a la casa de Romanyà, de la casa a l’Adrià. Ara la casa es diu El Senyal Vell, com es pot veure a la fotografia.