Gats

El gat de Chateaubriand es deia Micetto, nom italià perquè sembla que va ser el papa Lleó XII qui li va donar l’animal. Séraphita era el nom del gat de Théophile Gautier. La gata de Charles Dickens es deia Williamine. Els noms que Mark Twain va posar als seus innombrables gats van des de Bambino a Buffalo Bill, tot passant per Beelzebub, Satan o Zoroaster. 

El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat. 

Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”

Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.

Els poetes de Chateaubriand

“Tots aquests poetes de Roma que van passar per Tivoli es van complaure a descriure la rapidesa dels nostres dies: Carpe diem, deia Horaci; Te spectem suprema mihi cum venerit hora, deia Tibul; Virgili pintava aquesta darrera hora: Invalidasque tibi tendens, heu ! non tua, palmas. Qui no ha perdut alguna vegada l’objecte del seu amor? Qui no ha vist que braços defallents s’aixecaven cap a ell? Un amic que mor ha volgut sovint que el seu amic li prengués la mà per retenir-la en la vida, mentre ell se sentia arrossegat per la mort. Heu ! non tua ! Aquest vers de Virgili és admirable de tendresa i de dolor. Ai d’aquell que no estima els poetes! Gairebé diria d’ell allò que diu Shakespeare dels homes insensibles a l’harmonia.”

He traduït aquest fragment del Voyage en Italie, de Chateaubriand, escrit l’any 1803. Les citacions dels autors clàssics pertanyen a les següents obres: Horaci, Odes I, 11, 8; Tibul, Elegies I, 1, 59: “que jo pugui mirar-te, quan haurà vingut la meva hora suprema” i Virgili, Geòrgiques IV, 498: “i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”

A Roma, vaig fotografiar la pujada del Pincio, des de la Piazza del Popolo, el mes de juny de l’any 2009.

La tomba de Poussin

El 19 de novembre, va fer 345 anys de la mort del pintor Nicolas Poussin (1594-1665), a Roma. És enterrat a l’església de San Lorenzo in Lucina. Quan l’escriptor François-René de Chateaubriand (1768-1848) va ser ambaixador a Roma, va voler erigir un monument funerari al pintor que admirava, en l’església que conserva el seu cos. Així és que entre 1828 i 1832 una sèrie d’artistes francesos van treballar per construir la tomba. A més del bust del pintor, a la tomba, hi ha una estela funerària amb una dedicatòria de Chateaubriand i la reproducció en marbre d’un dels quadres més famosos de Poussin, Et in Arcadia ego. A sota es pot llegir un epitafi llatí, en dístics elegíacs, que he traduït: “Estalvia’t les llàgrimes pietoses. En aquesta urna viu Poussin, aquell que havia donat la vida, desconeixedor ell mateix de la mort. Aquí, però, ell calla. Si el vols sentir parlar, és admirable com viu i parla en els seus quadres.”

Durant el viatge a Roma del mes de juny de 2009, quan vam visitar una quarentena d’esglésies, vaig fer la fotografia de la tomba que il·lustra aquest post.