Fractals

Viatge fractal en format teatral.

Acte primer. Curs 1973-1974. UAB. Estudiant de darrer curs de la Llicenciatura en Filologia Clàssica. Tesina de llicenciatura. El catedràtic Àngel Anglada Anfruns em proposa d’incorporar-me al seu equip i de treballar sobre l’estructura omfàlica de l’epístola Ad Pisones d’Horaci. Accepto.

Acte segon. Curs 2009-2010. Els responsables del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà em proposen de participar en uns diàlegs interdisciplinaris en el marc de l’exposició “Armonía fractal de Doñana y las Marismas”, que es podrà visitar durant els mesos de maig i juny. Accepto.

Acte tercer. Em miro material sobre fractals en general, i sobre literatura fractal. Pablo Paniagua comença el seu article ¿Qué es la literatura fractal? d’aquesta manera: “Para empezar a responder esta pregunta nos tenemos que remontar al año 1497 cuando un monje italiano, Lucca Paccioli, dio a conocer lo que era “la divina proporción”, título del libro de su autoría donde explica los secretos de la “sección áurea”.”

Acte quart. Vet aquí que la meva part del diàleg amb un geòleg haurà de passar inevitablement per aquell treball dels meus orígens. Perquè, a més de trobar una magnífica estructura omfàlica a l’epístola horaciana, hi vaig descobrir amb plaer i avidesa un ús infinit de la sectio aurea.

Vaig encapçalar la meva tesina amb aquesta frase de Jean Cohen: “Sentir el poema no es conocerlo; conocerlo no es sentirlo.” Perquè em feia angúnia reduir tota una art poètica a un inacabable reguitzell numèric i geomètric. Ara em congratulo d’haver fet una tesina fractal!

La fotografia fractal la vaig fer des d’un avió el 22 de febrer de 2009, volant a Atenes, via Ginebra.