L'any 2019

El darrer post d’aquest bloc de notes virtual és del dia 30 de desembre de l’any 2018. Fa un any. Com podeu veure, hi vaig explicar la mort del meu pare. 

Ara s’acaba l’any 2019. Any intens, també. Sobretot professionalment. He anat escrivint petites notes a Instagram, Facebook i Twitter, però no aquí. I ara, què us diré en aquesta entrada pensada només perquè n’hi hagi com a mínim una d’aquest any? Que el 24 de març va aparèixer publicat el meu nomenament com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’endemà vaig prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat, acompanyada de molts amics.

Formar part del govern del meu país és un honor i una responsabilitat. No me n’he cansat de repetir-ho, al llarg d’aquests mesos. Gràcies a qui ho ha fet possible. Només podia dir que sí, perquè he dedicat la meva vida a la cultura i a Catalunya, des de la Universitat de Girona i des de l’Institut d’Estudis Catalans. I també perquè m’he fet meva aquella frase de Nicolau d’Olwer que he deixat escrita en uns quants llibres d’honor d’ajuntaments d’arreu del país: “Servir el comú, quan l’hora arriba, és llei de tota democràcia.” Amb esperit de servei a Catalunya i a la cultura he passat aquests 9 mesos de l’any 2019. 

A la fotografia, l’armari que tenim a la sala d’espera de la conselleria, també coneguda com saló dels miralls. Era l’estoig de la literatura catalana de Marian Aguiló. Les tres frases que s’hi poden llegir són ben representatives d’allò que ha de fer una Conselleria de Cultura: “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”. 

Bon 2020, amics!

Sobre Maria Àngels Anglada

Si hi ha una escriptora catalana lligada al món clàssic, aquesta és sens dubte Maria Àngels Anglada. Poeta, novel·lista i assagista, la seva veu es va fer sentir contra tota mena d’injustícies, les comeses vers les persones o vers la terra. Profundament compromesa amb el país, amb la llengua, amb els clàssics, amb la vida, Anglada compta amb un centre d’estudi a la Universitat de Girona, que tinc la sort de dirigir des de la seva creació, l’any 2004. Aquests són els treballs que he publicat sobre Anglada. Per continuar tallant les heures de l’oblit, amb tisores de mots.

“La claror ordenada dels mots d’Espriu, segons Maria Àngels Anglada (La gènesi d’un poema)”, Ítaca. Quaderns de cultura clàssica, 33 (2017), pp. 157-169.

“Les Closes i Climent: Anglada homenatja Fages”, dins Pradilla Cardona, Miquel Àngel (a cura de) (2016). Miscel·lània d’Homenatge a Joan Martí i Castell, volum II. Tarragona: Publicacions URV, pp. 235-240. 

“Sentir i conèixer la poesia angladiana”, Encesa literària, 2 (2016), pp. 65-70.

“Josep Sebastià Pons, Maria Àngels Anglada i Josep Pla, una trobada literària”, Cahier des Amis du Vieil Ille 199(2012), pp. 70-84.

“Compartir una sensibilitat: Virgili i Maria Àngels Anglada”, dins J. Pujol-M. Talavera (edd.), Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 33-50. 

“La daurada parmèlia broda el mur: Maria Àngels Anglada i Camillo Sbarbaro” Reduccions 97 (2010), pp. 102-114.

“Maria Àngels Anglada i l'Institut d'Estudis Catalans”, El Butlletí de l'IEC, 131, maig 2009.

“Maria Àngels Anglada i Vilamacolum: una qüestió de fidelitats”, dins Personatges Il·lustres de l'Alt Empordà, a IAS, Esplugues de Llobregat 2009, p. 214.

“Anglada contra la injustícia”, Avui Suplement Cultura, 17 de gener de 2008, pp. 8-9.

“Estudi preliminar” a M. Àngels Anglada, Quadern d’Aram, Edicions 62, Barcelona 2008, pp. 7-34. 

“Maria Àngels Anglada, poeta”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLIV Hivern-Primavera 2007, p. 3.

“Paisatges literaris a l’obra assagística de M. Àngels Anglada”, dins II Premi de Narrativa M. Àngels Anglada, Institut Ramon Muntaner, Figueres 2005, pp 48-65. 

“Càtedra M. Àngels Anglada”, Auriga 42 (2005), pp. 10-11.

“M. Àngels Anglada, paradís amb poeta”, Revista de Girona, 199 (2000), p. 57.

Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

El que vulguis, i els dies

Tot va començar el segle VIII aC amb Hesíode i la seva obra Els treballs i els dies (Ἔργα καὶ ἡμέραι). Va continuar l’any 1896 amb Marcel Proust que va recrear Les plaisirs et les jours. Una diferència potser per antonímia respecte de l’original. Però els dies hi són. Sense diferències. I aquesta és una constant en totes les recreacions que vindran després. L’any 1968 (vegeu la curiosa repetició i combinació dels nombres amb la data de Proust), Gabriel Ferrater va fer un canvi respecte d’Hesíode per acostar-se a Proust, també per antonímia, o sinonímia, i va crear Les dones i els dies. Hi vaig pensar fa uns dies a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, en mencionar l’orador el títol d’un recull de treballs del filòleg Jordi Mir, Les paraules i els dies. 

He elaborat una petita llista de títols en diverses llengües que provenen del d’Hesíode. Jo mateixa el vaig recrear en un meu article sobre Suïssa, “El llac i els dies”, encapçalat justament amb una citació de l’obra de Proust. Vet aquí alguns:

Vicent Alonso, Les paraules i els dies (2002)

Vimala Devi, A Cidade e os Dias (2008)

Josep M. Fonalleras, Gertrudis i els dies (2003)

Gilles Marcotte, Les livres et les jours (2002)

Christian de Portzamparc, Les dessins et les jours. L’architecture commence avec un dessin (2016)
Gianfranco Ravasi, Le parole e i giorni (2008)

Peter Sloterdijk, Zeilen und Tage (2012)

Raymond Vogel- Alain Kaminker, La mer et les jours, una pel·lícula de 1958

Gustave Moreau va pintar el quadre que il·lustra aquest post, Hesíode i la Musa, l’any 1891, una de les moltes versions que va fer al llarg de la seva vida.

La cadira de Mercè Rodoreda

La fotografia d’interior és presa de la pàgina 207 del llibre Mercè Rodoreda, Obra plàstica, que acaba de publicar l’Institut d’Estudis Catalans. Representa l’interior del pis de Rodoreda a Ginebra tal com el va fotografiar l’escriptora l’any 1967.

La fotografia d’exterior és presa al jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, on hi ha la cadira, des que avui fa dos anys vam vendre El Senyal Vell, la casa de Romanyà en la qual Rodoreda va viure i escriure coses com aquesta: “¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?”

Sempre ens quedarà la cadira.

Nastagio degli Onesti

“Quan eren ja al darrer plat, heus aquí que tothom començà a sentir els crits desesperats de la jove encalçada; i meravellant-se’n tots molt i preguntant què devia ésser, sense que ningú s’ho expliqués, es posaren drets i, mirant què passava, veieren la malaurada donzella, el cavaller i els gossos, i al cap d’un moment es trobaren allí entre ells. Tot de crits s’alçaren contra els cans i el cavaller, i molts s’avançaren per ajudar la donzella, però el cavaller, parlant-los com ho havia fet amb Nastagio, no solament els féu recular, ans els esglaià a tots i els omplí de gran meravella.”

En record de Francesc Vallverdú, mort l’any 2014, que cada any llegia un fragment del Decameró de Boccaccio, obra que havia traduït i publicat l’any 1984, en la celebració del Dia Internacional de la Traducció a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

La il·lustració del post d’avui correspon a un dels quadres que Botticelli va pintar l’any 1483, seguint la narració de Boccaccio.

Mariàngela Vilallonga

Ahir, dimarts 25 d’agost, la gent del programa País Km0 de La Xarxa de Televisions Locals va fer estada a Llagostera, el meu poble. Van emetre dues hores de ràdio al matí i dues hores de televisió a la tarda, des de la Plaça Catalunya amb protagonistes llagosterencs. Aquí teniu l’entrevista que em van fer a les 7 de la tarda, acompanyada de Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans. Mariàngela Vilallonga
Hi vaig llegir aquest fragment de Josep Pla: “El pla de Llagostera -el nom evoca una geografia lacustre- és encara més delicat. La vila s’encastella cònicament a l’entorn del campanar de l’església; és voltada, a peu pla, de carretera i té un aspecte benestant i feliç.” 
L’autor de la fotografia que il·lustra aquest post és el també llagosterenc Marc Sureda Pons.

Patxot i Font i Quer, fa 50 anys

El 2 de gener de 1964 va morir a Barcelona el botànic Pius Font i Quer. El 8 de gener del mateix any, va morir a Ginebra el mecenes Rafael Patxot i Jubert. L’un havia nascut el 8 d’abril de 1888, l’altre el 8 de maig de 1872. L’un tenia 76 anys, l’altre 92, quan van morir aquell mes de gener de fa 50 anys. De generacions allunyades i de vides separades, els va unir la seva voluntat de treballar per la llengua, de viure pel país que els va donar vida. Font i Quer va classificar les plantes que poblen els nostres boscos, Patxot va catalogar tots els núvols. Font i Quer va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des del primer de maig de l’any 1942 i president des de 1958 fins a l’any de la seva mort. Patxot va ser un dels mecenes de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’època difícil de la dictadura de Primo de Rivera. La mort també els va agermanar, fa 50 anys, en la distància que separa Ginebra de Barcelona. 

Com que sense núvols no hi hauria flors, em plau d’il·lustrar aquest post de record de dues figures cabdals de la nostra història recent amb una fotografia ennuvolada del jardí de l’Institut d’Estudis Catalans. La vaig fer ara fa just un any, quan les camèlies acabaven de florir.

Temps de mimoses

Sobretot avui, 4 de febrer, és temps de mimoses en aquest bloc. La del ram de la fotografia floreix barcelonina i s’hostatja al meu despatx de l’Institut d’Estudis Catalans, on la vaig fotografiar el primer dia d’aquest mes de febrer, el mes de les mimoses. I, com que diu que Chopin era sensitiu com una mimosa sensilis i per això necessitava atmosferes tèbies com la de Valldemossa, barrejarem els records i escoltarem aquest preludi de Chopin.

Bon 2013!

Agafem-nos fort, tanquem amb pany i clau tot allò que no ens convé i que els fats ens siguin propicis!

Bon 2013, amics!

Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

Trompe-l’oeil

Eren les 17.07 del dia 17 del mes 07 d’aquest any. No us enganyo. Potser perquè s’esqueia aquest moment tan rodó i tan precís, aquest joc de miralls em va fer l’ullet, mentre era al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans i parlava amb persones amigues. Veure les columnes del primer pis del claustre il·luminades pel sol de la tarda i reflectides als vidres de la finestra de la planta baixa i, al mateix temps, al fanal em va fascinar. I vaig fer la fotografia. Pensat i fet. Espero que us agradi tant com a mi, avui que també és dia 17.

L’empatia

Diu el DIEC que de la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona” se’n diu empatia. La sents o no la sents l’empatia. L’experimento en quasi totes les històries que m’expliquen, ja sigui amb imatges o amb paraules, en novel·les, pel·lícules o de viva veu. No sé pas si és millor o pitjor sentir o no sentir empatia. Només constato el fet que m’identifico amb els protagonistes de les històries que m’expliquen, i amb aquells que me les expliquen també. Pot arribar a ser enutjós. Sobretot si tens consciència que aquella història no s’aguanta per enlloc. Però també en aquests casos sento empatia. 

Tot aquest excursus ve del fet que he acabat Stoner, la novel·la de John Williams, que sí que s’aguanta. No podia no sentir-me identificada amb el protagonista, professor universitari de literatura. I m’hi he sentit en molts moments. Però amb una certa distància. Com la que l’autor posa amb el seu personatge. Si n’haig de triar un dels paràgrafs de la novel·la que he subratllat, em quedo amb aquest: “El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.”

Sento empatia estiuenca per aquest blau sense horitzó d’Aiguablava que va tenyir l’objectiu del meu mòbil el passat 2 d’agost.

L’admiració d’Horaci

Li trobo totes les virtuts, ho reconec, però és que les té. Parlo d’Horaci, és clar. Llegia al Caliu de Nicolau d’Olwer el capítol que dedica a Antoni Rubió i Lluch, primer president que fou de l’Institut d’Estudis Catalans. Nicolau escriu: “Coneixedor a fons de les llengües clàssiques, Rubió i Lluch s’enamorava d’aquells autors que tenen un contingut més humà. Si en la seva jovenesa traduïa el vell poeta de Teos, jubilat ja de les tasques universitàries, enganyava les hores delitant-se amb la reiterada degustació del poeta de Venusa: retorn a aquelles Odes apreses en els anys de l’adolescència -Eheu, fugaces...- a les quals cada decenni que ens escurça la vida ens hi aporta una comprensió més profunda -saborós falern, que el temps ha tornat ranci.”

Vaig fotografiar el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, a un quart de nou del matí del dia 22 de febrer d’aquest any, quan el sol encara no il·luminava el rellotge i jo em dirigia al meu despatx.

Torna, torna, Rodoreda

Fa dies que no apareix el món de Rodoreda en aquest diari-bloc o bloc-diari. Això no vol pas dir que Rodoreda no sigui present en el món de l’autora d’aquest bloc-diari. No, no. Hi és, com hi són les paraules i l’atracció per certes paraules que tampoc no apareixen diàriament en aquest diari-bloc: cel, magraner, xuclamel, aranya, jardí, alzina, glicina, rosa, nit, lluna, sol, núvol, mirador, estany, nimfees, salamandres. O en llocs que resten reclosos en el clos més interior de l’autora d’aquest bloc-diari. Però de sobte, un dia, un d’aquests mots, un d’aquests noms es dreça amb una força inusitada, coneguda, hélas, en letargia, vés per on. I el bloc-diari torna a omplir-se la boca de viatges i flors, d’illes de lliris vermells i de miralls trencats, de jardins vora el mar i torres prop del cel. I suren velles paraules amigues enmig de la grisor d’un dia. 

Fins d’aquí a nou mesos no tornaran a florir aquestes glicines del jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans que vaig fotografiar el 14 d’abril de l’any 2011. I serà així, si tot va bé, que les plantes necessiten moltes atencions.

Censura en els primers anys setanta

És sabut que Lluís Nicolau d’Olwer va viure exiliat a Mèxic els darrers anys de la seva vida. L’any 1958, en motiu del seu setantè aniversari, els amics de l’Institut Català de Cultura de Mèxic van voler editar Caliu, un recull de “records de mestres i amics”, i li van oferir com a regal. Nicolau moriria tres anys més tard. 

L’any 1973, l’Editorial Selecta va voler recuperar aquesta obra i publicar-la a Barcelona. Ho van fer, però amb censura i els consegüents retalls: van ser eliminats completament quatre capítols, els dedicats a “Francesc Layret, assassinat”, “Tríptic de Francesc Macià” “Remembrança de Carles Rahola” i “Meditació en la tomba de Lluís Companys”. Vet aquí que el llibre es va publicar amb un pròleg de Jordi Rubió i Balaguer. Però era un llibre coix. Enguany, ha aparegut per primera vegada íntegrament a Catalunya aquest preciós volum, es tracta del facsímil de l’edició mexicana, amb el pròleg de Rubió de l’any 1973 i un pròleg que Carles Miralles ha escrit per a l’ocasió. Finalment s’ha fet justícia. 

L’any 1970, Maria Àngels Anglada va escriure una elegia a la mort del president Lluís Companys que va incloure en el seu primer recull de poemes, Díptic, publicat l’any 1972 a Vic. Aquell poema, en l’edició vigatana, portava el títol “Elegia” i, com que en cap moment s’esmenta el nom de Companys, va passar la censura. L’any 1990, a Columnes d’hores (que inclou Díptic), ja es titula “Elegia a Lluís Companys”.

Un lloc comú per als dos escriptors en parlar de Companys: Nicolau el descriu morint “descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal” i Anglada “descalç damunt la terra que estimaves”. 

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post durant l’acte de cloenda del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual van ser membres numeraris Maria Àngels Anglada i Lluís Nicolau d’Olwer.

Oliva mariàngela et alii

Diumenge passat parlava de la nostàlgia i, circumstancialment, com que és temps de cireres, apareixien les cireres al post. Aquest vespre, a l’Institut d’Estudis Catalans, presentem un llibre preciós Ta zôia. L’espai a Grècia II: els animals i l’espai. Una cosa em porta a l’altra, nexus rerum, com sempre. De manera que m’he dedicat a recollir noms de varietats de fruites que contenen parts d’un cos animal, racional o no, un exercici que fa temps que volia encetar i havia promès en un altre dels meus posts. Vet aquí una mostra:

Avellana culplana.

Cirera de cor de cabrit, cirera de cor de colom, cirera de cul de madrina. 

Figa de cameta, figa de coll de dama (amb les seves variants de coll de beata o coll de frare), figa cul de ruc, figa de geniva de mort, figa del peçonet, figa pèl de bou, figa de pit de reina, figa de porc, figa de rei, figa sang de rossí, figa de la senyora, figa d’ull de perdiu, figa de bec de perdiu, figa vacal (o bocal).

Meló de carn, meló de pell de granota, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó.

Oliva de cap de gat, oliva morruda, oliva del coll llarg, oliva cornicabra, oliva culinegra. I us sorprendreu, com jo, hi ha una oliva mariàngela i una oliva villalonga!

Pera cuixeta, pera de bon cristià, pera de cor de roure, pera de cuixa (amb les seves variants de cuixa de dona o de monja), pera de cul d’ou, pera de la cama curta, pera de la guineu, pera de la reina, pera del collet, pera escanya-cans, pera formigal (o formiguera), pera lloca, pera mosca (o mosqueta), pera xinxosa (o formiguera).

Poma de cabell d’àngel, poma de capoll llarg, poma de cor d’aigua, poma de carall daurat, poma de cul de matxo, poma de la senyora, poma de morro de llebre, poma de morro de vedell, poma de sang de bou, poma de sang de llebre.

Raïm de botó de gall, raïm boval, raïm de cor d’àngel, raïm cua-tendra, raïm d’esperó de gall, raïm de mamella de vaca, raïm picapoll, raïm senyal de gall, raïm ull de llebre.

Oi que és una meravella? I tot gràcies al Diccionari Alcover-Moll!

De debò

Així defineix el DIEC aquesta locució adverbial: “Realment, no de per riure.” I sobre l’etimologia de l’expressió, diu l’Alcover-Moll que prové “de la locució adverbial de bo,  usada en certa manera com a substantiu i precedida altra vegada de la preposició de.”

He triat aquesta locució per la seva lenta i anafòrica sonoritat i, sobretot, perquè Mercè Rodoreda la utilitza freqüentment en les seves obres i m’ha quedat fixada a la ment. N’anotaré alguns exemples. 

Al pròleg de Mirall trencat Rodoreda escriu: “El nom de debò d’Aloma és Àngela. El nom de debò de Colometa és Natàlia.” I en un dels capítols diu així: “Si us endueu les meves coses vindran els lletjos, els que moriren de malaltia, els corcats, els morts de debò.” 

Aquest és un exemple d’Aloma: “Valdria més tenir un arbre que fes fruita de debò.”

I aquest altre pertany a la narració Una carta “Quan hi vaig ser a prop vaig estirar el braç: les flors, sense que fes un alè d’aire, es gronxaven, sospiraven, eren vives, eren de debò.”

A La sala de les nines llegim: “Van passar més anys i el jove Bearn va viatjar per l’estranger, única manera de fer-se una cultura de debò, deia la seva mare, que ja anava sempre vestida de seda fosca a l’estiu i de vellut de color de pell d’elefant a l’hivern.

On he trobat més exemples, però, és a la novel·la Quanta, quanta guerra...: 

“Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò.” 

“Quan vaig despertar-me, al damunt de no sé quines muntanyes de debò o de boira, la lluna tota de color de petxina brillava alta i glaçada.

“¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l’hauria sentit al meu darrera i només m’hauria calgut girar-me per veure’l. I jo no sentia res.  

“Caminava mig arrossegant-me fins que em vaig entrebancar i vaig caure pla de ventre a terra. Res no era de debò.” 

“¿Podia ser que coses de debò i coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni?”

Apadrino aquesta locució i m’afegeixo així a aPARAULA’m, l’acte homenatge de la catosfera a l’Any de la Paraula Viva per commemorar, de debò, el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Dones

Diàleg amb la Mima Garriga, un matí de febrer, a les altures gironines, amb una càmera davant. Mitja hora de vida: l’IEC, la UdG, el llatí, la Rodoreda, Romanyà, Jeroni Pau, el qüestionari Proust. Res, vida. De dona. No us empatxeu!

L'endemà de Sant Jordi

Hi era la Colometa-Sílvia Bel que va tancar la lectura de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda al costat del jardí que porta el nom de l’autora, a l’Institut d’Estudis Catalans. La plaça ha fet 50 anys aquest any i ahir en feia 13 de la mort de Maria Àngels Anglada. Totes dues, Rodoreda i Anglada, unides pel Jardí Mercè Rodoreda, passejat i llegit ahir, durant tot el dia. 

Amarada de coloms i de flors rodoredianes, recordava al tren al vespre que, al matí, un senyor es va dirigir a la Rosa Franquesa i li va dir “Aquella senyora és la filla de Mercè Rodoreda, oi?” I m’assenyalava a mi. I vaig pensar en la meva mare al cementiri de Llagostera i jo a Barcelona llegint La plaça del Diamant. 

Aquesta crònica d’urgència només és per donar-vos les gràcies a tots, tots, els que vau fer possible un dia com el d’ahir, a l’Institut d’Estudis Catalans. Ben de cor us ho agraeixo.

Vaig fer la fotografia que il·lustra el post d’avui el mes d’abril de l’any passat. Són les nimfees de l’estany del jardí de l’Institut. Ahir no vaig fer ni una sola fotografia.