Apple

El fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i un dels més famosos des de l’antiguitat. Una poma va donar la primera dona, Eva, al primer home, Adam, el seu company al jardí de l’Edèn, el paradís terrenal que tots vam perdre quan Adam va clavar les seves dents en el fruit saborós. 

Una altra poma va ser la causa remota d’una de les guerres de més anomenada de l’antiguitat, la guerra de Troia. Una poma d’or que portava la inscripció “per a la més bella” fou llençada sobre la taula dels déus de l’Olimp durant el banquet de noces de Tetis i Peleu, els pares d’Aquil·les, per Èride, la deessa de la discòrdia, perquè no havia estat convidada a l’àpat nupcial. 

El dotzè treball d’Hèrcules va consistir a portar a Euristeu unes pomes d’or que la deessa Gea havia regalat a Hera el dia del seu casament. Hera havia plantat les pomes en un jardí situat a la zona més occidental de la terra, protegit per les nimfes dites Hespèrides i per Ladó, un dragó de cent caps.

També eren d’or les pomes que Afrodita, la deessa dels bells braços, va regalar a Melanió, també dit Hipòmenes, pretendent d’Atalanta, una de les poques dones que havia format part de l’expedició dels Argonautes. Gràcies a les pomes, Melanió la va vèncer en la cursa i es va poder casar amb ella. 

Vaig fer la fotografia de la poma més famosa dels nostres dies des de dins de la botiga de Broadway, al costat del Lincoln Center, a New York, el passat 26 d’abril.

Les dones d’Eneas: Creüsa

Tot i que en la tradició primitiva es deia Eurídice, la primera muller d’Eneas i mare del seu fill fou la princesa troiana Creüsa. En la fugida, després de la destrucció de Troia, Creüsa va desaparèixer. Eneas, ocupat com estava amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Iulus de la mà i les figures dels déus al braç, no se’n va adonar fins que ja eren lluny. Tot i així, va desfer els seus passos i va tornar a la ciutat cremada i va cridar Creüsa una vegada i una altra. Però Creüsa no podia fer el viatge amb Eneas. Implacables, els déus van sacrificar Creüsa a causa de l’elevada missió que reservaven a Eneas: la fundació de Roma. 

Fa menys d’un any que vaig dedicar un post a Creüsa. Hi retorno cíclicament. La mitologia ens ensenya comportaments arquetípics. La representació de Creüsa sempre m’ha interessat. Aquesta il·lustració fidel del final del llibre segon de l’Eneida és de Bartolomeo Pinelli i de 1878. S’hi veu l’ombra de Creüsa quan s’apareix a Eneas per dir-li que ni la cerqui ni l’esperi més. I és que, com Creüsa, Eneas tampoc no és amo de la seva vida: hi té prioritat la família de sang i el destí que li han preparat els déus.

Els infeliços de Virgili

Abans havíem de consultar les concordances dels autors llatins en uns volums que no eren (ni són) a totes les biblioteques. Ara, a la xarxa, no només tenim a l’abast l’obra completa en llatí de tots els grans, sinó que, a més, podem fer una cerca i trobar en poc temps l’ús d’un adjectiu, o del mot que sigui, en qualsevol obra de qualsevol d’aquests autors. 

Empesa per un comentari d’un antic alumne, he emprès la cerca de l’adjectiu infelix (en tots els casos possibles) a l’obra virgiliana. Si no m’he equivocat a l’hora de fer els comptes, a les Bucòliques apareix en cinc ocasions, a les Geòrgiques sis vegades i a l’Eneida en quaranta-vuit casos Virgili qualifica algú o alguna cosa d’infelix. 

A les Bucòliques són infeliços els ramats, les males herbes, i les mítiques Pasífae i Filomela. A les Geòrgiques tornen a ser-ho les males herbes, Màntua (la terra natal del poeta a causa dels repartiments de terres als veterans de les guerres civils), la terra que no pot fruitar collites, l’ullastre, l’enveja, el cavall victoriós. 

A l’Eneida hi ha una llarga llista d’infeliços, des de persones a coses, des del cavall de Troia a Ulisses, tot passant per Eneas i la mateixa deessa Juno, els quals s’anomenen ells mateixos infeliços. La reina Dido, però, és qualificada d’infelix en vuit ocasions a l’Eneida. Dido és, sens dubte, la més infeliç de l’Eneida virgiliana.

Vaig fotografiar la posta de sol romana el 31 d’octubre de l’any 2009.

L’Andròmaca de Virgili

“Oh, feliç ella sola més que totes les altres, la filla de Príam, condemnada a morir damunt la tomba d’un enemic, davant les altes muralles de Troia, ella que no sofrí l’afront de cap sorteig ni tocà, com a esclava, el llit d’un amo vencedor! Nosaltres, després de l’incendi de la pàtria, empeses per tots els mars, hem endurat l’orgull i la soberga jovenesa del fill d’Aquil·les i hem infantat en la servitud. Més tard, ell, quan seguí la néta de Leda, Hermíone, en cerca de lligams lacedemonis, em passà a mi, la seva esclava, al seu esclau Helen, com un objecte.”

Al llibre tercer de l'Eneida, Andròmaca diu aquestes paraules a Eneas, quan aquest la troba lluny de la seva terra i li pregunta quin ha estat el seu destí, després de la guerra de Troia. Andròmaca havia estat l’esposa del príncep troià Hèctor, mort per Aquil·les a la guerra. 

El dibuix de John Flaxman de 1805, que il·lustra aquest post, retrata el moment del cant sisè de la Ilíada, quan Andròmaca s’acomiada d’Hèctor. 

Obcecació

... si mens non laeua fuisset... Ho escriu Virgili a l’hexàmetre 16 de la Bucòlica primera i ho repeteix al vers 54 del llibre segon de l’Eneida. En el primer cas, l’obcecat era Melibeu: no s’havia adonat de la predicció divina del seu exili. En el segon cas els obcecats eren els Troians que van confiar en aquell cavall de fusta, regal dels enemics. Havien passat més de 20 anys entre l’escriptura de l’una i de l’altra obra. Però Virgili continuava creient que, individual o col·lectivament, la ment humana s’obceca, per molts esforços que faci al llarg de la vida, o de la història, per esmenar l’innat i perenne error, que ens fa humans, tampoc no ho oblidem. Què faríem amb un món ple de déus?

La fotografia és fruit d’una lleugera obcecació: la de fer fotos des del cotxe en marxa. Volia fotografiar el casal dels Jumblatt, al Chuf.