Les dones d’Eneas: Creüsa

Tot i que en la tradició primitiva es deia Eurídice, la primera muller d’Eneas i mare del seu fill fou la princesa troiana Creüsa. En la fugida, després de la destrucció de Troia, Creüsa va desaparèixer. Eneas, ocupat com estava amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Iulus de la mà i les figures dels déus al braç, no se’n va adonar fins que ja eren lluny. Tot i així, va desfer els seus passos i va tornar a la ciutat cremada i va cridar Creüsa una vegada i una altra. Però Creüsa no podia fer el viatge amb Eneas. Implacables, els déus van sacrificar Creüsa a causa de l’elevada missió que reservaven a Eneas: la fundació de Roma. 

Fa menys d’un any que vaig dedicar un post a Creüsa. Hi retorno cíclicament. La mitologia ens ensenya comportaments arquetípics. La representació de Creüsa sempre m’ha interessat. Aquesta il·lustració fidel del final del llibre segon de l’Eneida és de Bartolomeo Pinelli i de 1878. S’hi veu l’ombra de Creüsa quan s’apareix a Eneas per dir-li que ni la cerqui ni l’esperi més. I és que, com Creüsa, Eneas tampoc no és amo de la seva vida: hi té prioritat la família de sang i el destí que li han preparat els déus.

Eurídice

Eurídice feia nosa a Orfeu, a l’art total del primer poeta del món antic, segons la lectura que en fa Salvador Espriu: “No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art”, diu a l’inici de la prosa que va dedicar a Orfeu en el seu Les roques i el mar, el blau. El mateix dia de les seves noces, els fats van voler que Eurídice morís. Amb el seu cant, Orfeu va aconseguir d’emportar-se Eurídice dels Inferns. Una sola condició li havien posat a Orfeu: que no girés el cap per mirar si el seguia. Espriu posa aquests pensaments en la ment d’Orfeu, mentre fan el camí cap a la claror: “Quin aspecte tindrà? La seva bellesa em complaurà com abans? Una dona que ha passat per la lliçó subtilitzadora de la mort no agostarà o malmetrà l’extrema perfecció del meu art?” Orfeu es va girar i Eurídice va desaparèixer per sempre. 

Vaig fotografiar aquesta peça de marbre al Museu Nacional de Beirut, el mes d’agost passat.

Orfeu, pare dels cants

Al darrer llibre de les Geòrgiques, acabades l’any 29 abans de Crist, Virgili parla així de l’Orfeu que ja ha perdut Eurídice per segona vegada: “plorà i contà les seves dissorts sota les coves gelades, amansint els tigres i arrossegant amb el seu càntic els roures.”

Vint anys més tard, Horaci, a la seva Art poètica, parla d’Orfeu en aquests termes: “El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons.”

I l’any 8 després de Crist, Ovidi comença el llibre onzè de les Metamorfosis, el del desenllaç de la història d’Orfeu, amb aquests mots: “Mentre amb aquest cant el poeta traci [Orfeu] arrossega en seguiment els boscos i els cors de les salvatgines i les roques, vet ací que les dones dels cícons, cobert el pit delirant de pells de feres, des del cim d’un turó veuen Orfeu que acordava els seus versos a les cordes polsades.”

Rainer Maria Rilke en el primer dels seus Sonets a Orfeu, escrits l’any 1922, diu: “Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina / d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació! / [...] Surten ocells i feres del silenci / del bosc alliberat; fora el catau / els esdevé de retrobar la pau.”

Les traduccions dels tres autors llatins són les de la Fundació Bernat Metge. La de Rilke és d’Alfred Badia. Els arbres a contrallum de la fotografia són del mes d’agost a Camprodon.

El plany d’Eurídice

L’any 29 abans de Crist, Virgili havia acabat les seves Geòrgiques. Al darrer llibre hi explica la història d’Orfeu i Eurídice. I posa en boca d’Eurídice aquest plany: “¿Quina follia m’ha perdut, malastruga de mi, i t’ha perdut, Orfeu? ¿Quina gran follia? Vet aquí que per segona vegada els fats cruels em criden enrera i el son em tanca els ulls negats pel plor. Per sempre adéu! Sóc emportada dins la immensa nit que m’envolta i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”

Quasi quaranta anys més tard, l’any 8 després de Crist, just quan rep l’ordre d’exili, Ovidi ja tenia acabades les seves Metamorfosis. És, en part, al llibre desè on explica la mateixa història. Però Ovidi no fa parlar Eurídice en el moment de la seva segona mort. Ho resol així: “Allargant els braços, lluitant per ser agafada i agafar-lo, res no aferra la mesquina sinó les impalpables aures. I morint per segona vegada no es plany del seu marit -¿de què es planyeria doncs sinó d’ésser amada?- li adreça un darrer adéu, que a penes podien rebre les seves orelles, i rodola de nou al mateix lloc.” 

Les traduccions d’ambdós fragments són les de la Fundació Bernat Metge. I la fotografia la vaig fer al Museu Nacional de Beirut, el passat agost. 

L’herència antiga

A vegades, a casa, els llibres prenen un camí equivocat i se m’extravien. Ni es perden ni els perdo, només surten del camí. Un d’aquests llibres que ara, finalment, ha tornat al bon camí és Els clàssics i la literatura catalana moderna, d’Eduard Valentí Fiol. L’obro, el fullejo, i trobo uns quants fragments subratllats, amb llapis. M’agrada especialment aquest: “No són, naturalment, els filòlegs ni els professors de grec o de llatí els qui fan vivent en el poble l’herència antiga. Però sense ells, sense una educació bàsica, és difícil que els veritables creadors, pensadors i poetes, trobin en el món clàssic els estímuls que podrien enriquir-los.”

Ahir a la tarda, vaig acompanyar els meus estudiants per l’Hades tenebrós amb Orfeu que hi cercava Eurídice i ens vam embadalir en veure avançar aquelles “ombres tènues i els espectres d’éssers privats de la llum, tan nombrosos com els milers d’ocells que s’amaguen dins les fulles, quan Vésper o una pluja de tempesta els allunya de les muntanyes”, del llibre IV de les Geòrgiques de Virgili. 

A la fotografia, milers d’ocells que van a jóc, un vespre de setembre, a Girona.