Aquí en diuen “negres” i als Estats Units “fantasmes”, és a dir ghost. Són aquells que escriuen d’encàrrec, ja sigui discursos de polítics o novel·les d’escriptors famosos, sota la signatura de l’altre. N’hi ha hagut i n’hi haurà. Maria Àngels Anglada els va fer protagonistes d’una de les narracions més iròniques del seu recull Nit de 1911, la titulada “El simposi” i la va dedicar a Montserrat Abelló.
Fet i fet, he recordat aquesta narració de lectura recomanable després d’haver rebut, i llegit, un article que estudia la retòrica dels discursos del president Obama. Sembla que té un “negre” de 27 anys que és una autèntica fura i un gran expert en l’art de la paraula. I és que cal mesurar bé les paraules del discurs. Amb la retòrica es poden salvar vides, o condemnar-les, i més val ser-ne un bon coneixedor. No fos cas.
Aquest és un post decididament retòric. La xafogor i la grisor de la tarda d’ahir em van tallar la inspiració, i només la retòrica ha pogut mantenir el post de cada dos dies. Encara que alguns siguin un poti-poti. O no diguin gaire res.
L’elefantó romà de Bernini, net i endreçat, mirava cap al cel el dia 26 de maig, aliè a la retòrica elefantina de dies passats.
Entrades
