Abandonaments

Ja ho va experimentar Plutarc a les seves Vides paral·leles, el segle primer de la nostra Era. Em refereixo al fet d’acarar les vides de dues personalitats diferents, tot cercant-ne les similituds i les diferències, com feia jo, breu, en el post anterior. L’abandó de les cases és una metàfora de la vida de l’ésser humà. La Masia Mariona de Rafael Patxot, al peu del Montseny, va tenir sort. La família la va donar a la Diputació de Barcelona i ara acull un museu Patxot i és la seu de l’oficina del Parc Natural del Montseny. Però les cases, per molt que hi hagin viscut grans protagonistes entre les seves parets, fan bona aquella frase llatina sic transit gloria mundi. La família del marquès de Desvalls va donar el seu palauet de Barcelona a l’Ajuntament. Els jardins del Laberint d’Horta són un dels llocs més encantadors de la ciutat. Però el palauet dels Desvalls, al bell mig, es troba en estat d’abandonament. No tant, encara, com la torre i el castell d’Arenys d’Empordà, propietat que havien estat de la ballarina Àurea de Sarrà, quasi totalment destruïts els interiors, oberts, vandalitzats. O com el Molí de la Torre, a prop de Figueres, on va sojornar i pintar Salvador Dalí, d’adolescent. Com tantes masies i cases pairals arreu de Catalunya que cauen a trossos per obra del saqueig, més que per obra del temps o dels forts vents o de les pluges desfermades.  

Vaig fotografiar, el mes de desembre passat, l’ermita de Santa Seclina, del terme de Caldes de Malavella, quan queia la tarda, amb el sol de biaix. No té ni campanes, li han robat quasi tot. Ella segueix dempeus, com quan lluïa en casaments i trobades populars. Què podem fer per conservar tot el patrimoni que tenim? Hi ha d’haver algú que es proposi de preservar la memòria de les coses, la memòria de les persones, quan ja no hi són. Però, mentre hi són, també hi ha d’haver algú que ajudi a impedir la seva decrepitud, la de les persones i la de les cases. Amb amor, és clar.

Biblioteca ferroviària

Tren d’anada. Llegeixo l’Homenot que Josep Pla va fer de Josep Sebastià Pons. Interès professional: he de preparar un paper sobre el poeta rossellonès. M’hi trobo Virgili. Cap sorpresa. Diu Pla de Pons que era un “apassionat de Virgili i de Montaigne” i explica: “Presoner de guerra dels alemanys, és concentrat, després de diverses vicissituds, en els camps de Curlàndia, amb un Virgili i un Pascal a la butxaca per tota companyia. [...] A l’Havre els serveis sanitaris li feren perdre el Virgili, que li havia fet tanta companyia.”

Tren de tornada. Començo Stoner de John Williams, que m’he comprat a la llibreria propera a l’estació, aprofitant els cinc minuts que em sobraven i perquè una meva antiga estudiant el va recomanar vivament al seu mur del Facebook, l’altre dia. I perquè me’n refio molt del seu criteri literari. Hi llegeixo del protagonista: “Va dedicar gairebé tot l’estiu a rellegir els poetes llatins clàssics i medievals, sobretot els seus poemes sobre la mort. Va tornar a considerar la senzillesa i l’elegància amb què els lírics romans acceptaven el fet de la mort, com si el no-res que afrontaven fos un tribut per la riquesa dels anys gaudits.”

Aquest vell xiprer (tan clàssic ell!) del jardinet de l’estació de Caldes de Malavella sempre m’ha robat el cor. El vaig fotografiar el primer dia de juliol d’aquest any.

Cap de setmana de balnearis

“Vet-me ací tot voltat d’una cridòria bigarrada: habito damunt d’uns banys. Figura’t ara totes les menes de crits que poden repugnar a les orelles: quan els atletes més forts fan exercici i bracegen amb les mans carregades de plom, quan es fatiguen o fan el fatigat, sento gemecs; [...] quan m’escaic amb un minyó mandrós que es limita a l’untament plebeu, sento l’espetec de la mà damunt les espatlles, que fa un so diferent, segons que pegui de palmell o de clot. [...] Afegeix-hi aquells qui salten a la piscina amb gran terrabastall de l’aigua remenada. Fora d’aquests, els quals, si més no, treuen la veu natural, figura’t el depilador, que fa sovint una veu prima i estrident, per fer-se més notador, i que no calla mai, llevat de quan depila unes aixelles, i en lloc d’ell fa cridar a un altre...” 

En una de les seves Lletres a Lucili, Sèneca descriu d’aquesta manera la vida a les termes, romanes, és clar, som al segle I de la nostra Era. 

Del 13 al 15 de juliol, té lloc el curs d’estiu de la Universitat de Girona, “Salut i aigua. Balnearis i banys de mar”, amb lliçons itinerants de Sant Feliu de Guíxols a Sant Hilari Sacalm, tot passant per Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners. La iniciativa es de la Càtedra Martí Casals de Medicina i Salut en l’Àmbit Rural. La Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari hi col·labora amb la creació i guiatge d’un itinerari literari triple, Els balnearis de la Selva. 

Vaig fotografiar les termes romanes de Caldes de Malavella que il·lustren aquest post fa quinze dies.