El cant de la Sibil·la

Era l’any 1981. Commemoràvem el bimil·lenari de la mort de Virgili amb un Simposi, el VIè, de la Secció Catalana de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics. Vam celebrar la cloenda a la Capella Reial de Santa Àgata de Barcelona. Com solia, Miquel Dolç ens va oferir una brillant conferència amb aquest títol, “Actualitat d’un mite virgilià”. Avui, aquest mite té més actualitat que mai. Perquè el mite que va explanar Dolç era el del Cant de la Sibil·la. I avui és notícia, perquè ha estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat. Després de la conferència de Dolç, Maria del Mar Bonet ens va cantar el Cant de la Sibil·la. Em plau de recordar, avui, la sensibilitat virgiliana de Dolç i la peça que enfonsa les seves arrels en l’autor llatí. 

Extrec aquest fragment del treball de Dolç, que es pot llegir sencer a la xarxa: “la cerimònia extralitúrgica del Cant de la Sibil·la en les seves múltiples variants de la llengua vulgar tenia lloc, la nit de Nadal, a partir almenys de la segona meitat del segle XVI a gairebé totes les catedrals catalanes: l’Alguer (1503), Tarragona (1533), València (1533), Urgell (1548), Girona (1550), Vic (1568), Barcelona (1569), Mallorca (1572). Aquest costum, el trobem també prou estès a Castella (Toledo, Lleó), a Braga, a Provença i a Itàlia.” 

A la fotografia es pot veure la Sibil·la de Cumes virgiliana que Michelangelo va pintar al sostre de la Capella Sixtina, al costat dels profetes cristians.

Finestres (X)

Les Cappelle Medicee, a Florència, s'entreveien així, des de les finestres amb porticons de llibret verdosos, d’aquells que es poden obrir sencers, o només la meitat de baix, cap amunt, de les cases italianes. La finestra s’obria al dia i la nit, el crepuscle i l’aurora, de la vida bulliciosa del mercat, i dels bells marbres tallats per Michelangelo.