De la retòrica i la negritud

Aquí en diuen “negres” i als Estats Units “fantasmes”, és a dir ghost. Són aquells que escriuen d’encàrrec, ja sigui discursos de polítics o novel·les d’escriptors famosos, sota la signatura de l’altre. N’hi ha hagut i n’hi haurà. Maria Àngels Anglada els va fer protagonistes d’una de les narracions més iròniques del seu recull Nit de 1911, la titulada “El simposi” i la va dedicar a Montserrat Abelló. 

Fet i fet, he recordat aquesta narració de lectura recomanable després d’haver rebut, i llegit, un article que estudia la retòrica dels discursos del president Obama. Sembla que té un “negre” de 27 anys que és una autèntica fura i un gran expert en l’art de la paraula. I és que cal mesurar bé les paraules del discurs. Amb la retòrica es poden salvar vides, o condemnar-les, i més val ser-ne un bon coneixedor. No fos cas. 

Aquest és un post decididament retòric. La xafogor i la grisor de la tarda d’ahir em van tallar la inspiració, i només la retòrica ha pogut mantenir el post de cada dos dies. Encara que alguns siguin un poti-poti. O no diguin gaire res. 

L’elefantó romà de Bernini, net i endreçat, mirava cap al cel el dia 26 de maig, aliè a la retòrica elefantina de dies passats.

Diari del Líban (VII)

L’electricitat va i ve al vespre, a casa, i mig espatlla el generador. És així com prenem consciència d’una dificultat quotidiana al Líban. Fa més de 30 anys que conviuen amb aquesta manca d’electricitat, ara només en tenen 12 hores al dia, si no es disposa d’un generador privat. Pregunto a la meva amiga si els aparells no s’espatllen, quan canvien automàticament de la línia elèctrica al generador. S’hi han acostumat, com nosaltres, em respon ella. Aprofito per escriure al meu diari impressions i notes de l’intens primer dia libanès. No és la llengua la que defineix i construeix la identitat al Líban, són les religions. Com a Suïssa. I gosaria dir, com als Estats Units, però no tant. Es pot tenir més d’una llengua, només una religió. Els nostres amics passen de l’àrab al francès o a l’anglès, sense hesitació. I són maronites, per tradició familiar, amb convicció. Només.

A la fotografia, una mostra del bilingüisme àrab-francès: el rètol d’entrada al recinte arqueològic de Biblos. La doble possibilitat de pagament, en canvi, és en lliures libaneses o en dòlars. L’horari d’obertura no admet dubtes: les 8 del matí. L’horari de tancament, però, varia segons l’hora de la posta del sol.

Yale University

Dia de benvinguda a la Yale University. Als colleges hi ha pancartes que diuen “Welcome to Yale class of 2013”. Els estudiants que entren aquest curs es llicenciaran el 2013, així és que des de l’inici ja són rebuts com la promoció del 2013. Plou, però el campus bull d’estudiants; i també de pares. Als restaurants, a l’hora de dinar, la major part de les taules tenen tres comensals: pare, mare i noi/noia.

Contrasta tot plegat amb la buidor de la sala d’investigadors de la Beinecke Rare Book and Manuscript Library, cinc persones, totes dones, que tenim un exèrcit de bibliotecaris a la nostra disposició, a més d’una colla de guardes de seguretat que t’escorcollen a cada moment. L’edifici, de marbre translúcid i granit, amb un cub central de vidre que deixa a la vista 180.000 volums i més d’un milió de manuscrits als dipòsits, també contrasta amb el neogòtic i el neoclàssic del campus de Yale.

Tot és “neo” als USA.