Títols (de llibres)

Que en els autors antics ja s’hi troba tot, no és cap descobriment. Després de comissariar una exposició, Umberto Eco va crear un llibre preciós que agrupava llistes que apareixen en obres de creació i el va titular Vertigine della lista. Llegia l’altre dia l’autor llatí Aulus Gel·li (segle II després de Crist) per comprovar una citació. Vet aquí la llista de possibles títols d’obres literàries que ens ofereix al començament per justificar el de la seva, en la traducció de la Fundació Bernat Metge: 

“Però, per tal com vaig començar a distreure’m, escrivint, com he dit, aquests comentaris, durant les llargues nits hivernals al camp del territori d’Àtica, per això els he intitulat Les nits àtiques, sense imitar en res els enginyosos títols que molts escriptors, grecs i llatins, han donat a obres per l’estil d’aquesta. Car ells, en aplegar com feren, una matèria variada, barrejada, i en certa manera confusa, per això també s’hagueren d’empescar uns títols que s’adiguessin a aquest caràcter d’obres. Així veiem que uns escolliren per títol: Muses; d’altres, Selves; aquest Pèplum; aquell, Corn de l’abundància, i el de més enllà, Bresques; alguns, Prades; un, Les meves lectures, i un altre Antigues lectures, i un altre, Verger, i encara un altre, Descobriments. N’hi ha que han triat per títol: Torxes, i Miscel·lània, i àdhuc Recull general, i Helicó, i Problemes, i Manuals, i Punyalets. I encara hi ha qui ha fet un títol de Memorials, de Pragmàtica, i d’Additaments, i de Didascàlica, i així mateix d’Història Natural, d’Història variada; hi ha, a més, qui ha escrit Prat, igualment Fruit de tota mena, Tòpics. Molts han intitulat llurs llibres Conjectures, i no manquen els que han pres com a títols de llurs obres: Epístoles morals, o Recerques epistolars, o Recerques mesclades, i alguns altres títols que, excessivament graciosos, es ressenten tanmateix d’un exagerat artifici.”

Trieu i remeneu, entre els títols i entre els elements de les parades de les fotografies, una de Campo de’Fiori, a Roma; l’altra al barri de Manhattan. Les vaig fotografiar l’any 2009.

111

Aquell amic que, regularment, m’envia enllaços interessants, m’acaba de fer arribar una informació que m’ha deixat bocabadada. Resulta que si sumem els dos darrers nombres de l’any del nostre naixement més l’edat que tindrem aquest any 2011, el resultat sempre serà 111 per a tothom. Funciona amb totes les persones properes que he comprovat. 

Però és que el resultat d’aquesta suma, any rere any, sempre és el mateix per a totes aquestes persones. Posaré un exemple per explicar-me millor. Algú que ha nascut l’any 1985 i algú altre nascut l’any 1925, aquest any tindran 26 i 86 anys, respectivament. La suma és 111. L’any 2010 la suma, també per a tots dos, donava 110 i l’any que ve donarà 112. I així successivament. Algun matemàtic em pot explicar el motiu d’aquestes coïncidències?

Hi deu haver més de 111 barrets en aquesta parada de Campo de’Fiori que vaig fotografiar el mes de desembre de l’any 2010.

Finestres (VIII)

Menjar flors de carabassó arrebossades i contemplar Campo de’ Fiori, amb la fosca escultura inerta al mig i la vida acolorida del carrer, des de la finestra de La Carbonara, en plena Roma renaixentista i contemporània. Un plaer que repeteixo cada vegada que em perdo, voluntàriament, a Roma.

Estampes romanes (I)

La lluna blanca, Giordano nero, l’aigua del brollador atrapada en l’instant d'un capvespre, un aligot atlant que suporta parets escrostonades, antenes, teules velles, columnes adossades a sienes descolorits, persianes de llibret. 

Campo de’ Fiori. La Roma dels mil rostres.