Tinc una amiga que és de sants i una altra que és d’aniversaris. A l’una li agrada felicitar-me pel sant i a l’altra per l’aniversari. Els aniversaris pertanyen a l’esfera privada de les persones, els sants a l’esfera pública, encara.
A l’antiga Roma es celebrava la data de fundació de la ciutat, és a dir l’aniversari. Hi ha ciutats de països iberoamericans que també celebren la data de la seva fundació, però sovint coincideix amb la festa d’un sant patró. I és que es posava la ciutat sota l’advocació del sant del dia que els espanyols la fundaven. Això també ha passat amb les persones. Vaig conèixer una família que tenia setze fills i cada fill portava el nom del sant del dia que va néixer.
El facebook és d’aniversaris, de manera que tots aquells que en formem part ens fem un tip de felicitar aniversaris cada dia i rebem una allau de felicitacions el dia del nostre aniversari. I que no ens fa feliços compartir la joia de celebrar el dia que vam néixer, any rere any? És clar que el nom ens confereix identitat, però què és més important el nom o el dia que vam néixer? Ets de sant o d’aniversari, lector amic?
Jo, de sant i d’aniversari, apa. No fos cas que em perdés els petons i les paraules dolces d’aquells que em feliciten també pel sant, que compartia amb la meva mare i amb la meva àvia. Però “It’s evident / the art of losing’s not too hard to master / though it may look like (Write it!) like disaster.”
La citació del final del post és d’un poema preciós d’Elizabeth Bishop i la fotografia, que he fet aquest migdia, mostra uns maduixots amanits que ja s’han perdut en la finitud de l’ésser.
Entrades
