Jo també pateixo la síndrome de les natilles. La descrivia ahir en Sergi Pàmies a La Vanguardia com l’addicció a unes determinades pel·lícules que veiem repetidament: “Somos como el viejo anuncio de natillas. Nos encantan las natillas, pero nos gusta aún más repetir.”
Així és. Confesso que no em canso de veure An affair to Remember, -Algo para recordar o Tu y yo, com es deia quan la van estrenar-, revisió de Love affair de Leo McCarey, de 1939, i totes les versions que hi ha hagut d’aquesta pel·lícula. Abans d’ahir a la nit, per exemple, vaig anar a dormir tard perquè una cadena va emetre la versió de 1994 amb en Warren Beatty i l’Annette Bening.
Però la que m’agrada més és la versió de 1957 amb en Cary Grant i la Deborah Kerr, An affair to Remember. I també Sleepless in Seattle, de Nora Ephron, perquè m’identifico amb les protagonistes femenines de la pel·lícula que ploren sempre que veuen la versió mítica de 1957. Com em passa a mi, vaja. A vegades em recepto aquesta pel·lícula. Pels efectes terapèutics.
Pensava en l’escena de l’Empire State, quan el vaig fotografiar el mes d’agost de 2009.
Entrades
