Ahora mismo estoy en Sevilla

Tres cafès, un tallat i un cacaolat després d’haver sortit de Barcelona de bon matí, s’asseu a l’andana de l’estació de retorn. Aquest tren no acaba d’arribar mai, pensa. L’estació és la de Girona, però la noia que parla pel mòbil al seu costat li diu al seu interlocutor “ahora mismo estoy en Sevilla”. Ella mira el rètol, amb una punta de preocupació i murrieria, i es mira la noia del mòbil. Girona. Amb tot, cada vegada que torna a seure en aquell lloc, dubta un moment si és a Girona o a Sevilla.

TGV

N’era contrària i, de fet, encara hi estic prou en contra del TGV, sobretot perquè em sembla que hauria estat força més útil arreglar la línia de Girona (o Figueres, no voldria pas que us enfadéssiu amics figuerencs) a Barcelona, per exemple augmentant, i molt, la freqüència i la rapidesa de trens MD. Però, amics meus, dimarts es va produir el miracle. A les 12.50 sortia de Barcelona i a les 13.38 ja feia classe a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Inimaginable fa quinze dies, però cert. Amb tot, avui tornaré a pujar a un MD per arribar a Barcelona, i llegiré tranquil·lament el diari, perquè a vegades la vida també va bé de prendre-la a glopets.

Vaig fer la fotografia a l’estació del TGV de Girona un dia d’aquesta setmana que tenia pressa per arribar a una reunió a Barcelona.

Biblioteca ferroviària

Tren d’anada. Llegeixo l’Homenot que Josep Pla va fer de Josep Sebastià Pons. Interès professional: he de preparar un paper sobre el poeta rossellonès. M’hi trobo Virgili. Cap sorpresa. Diu Pla de Pons que era un “apassionat de Virgili i de Montaigne” i explica: “Presoner de guerra dels alemanys, és concentrat, després de diverses vicissituds, en els camps de Curlàndia, amb un Virgili i un Pascal a la butxaca per tota companyia. [...] A l’Havre els serveis sanitaris li feren perdre el Virgili, que li havia fet tanta companyia.”

Tren de tornada. Començo Stoner de John Williams, que m’he comprat a la llibreria propera a l’estació, aprofitant els cinc minuts que em sobraven i perquè una meva antiga estudiant el va recomanar vivament al seu mur del Facebook, l’altre dia. I perquè me’n refio molt del seu criteri literari. Hi llegeixo del protagonista: “Va dedicar gairebé tot l’estiu a rellegir els poetes llatins clàssics i medievals, sobretot els seus poemes sobre la mort. Va tornar a considerar la senzillesa i l’elegància amb què els lírics romans acceptaven el fet de la mort, com si el no-res que afrontaven fos un tribut per la riquesa dels anys gaudits.”

Aquest vell xiprer (tan clàssic ell!) del jardinet de l’estació de Caldes de Malavella sempre m’ha robat el cor. El vaig fotografiar el primer dia de juliol d’aquest any.

Dies d'hivern

Feia un dia d’hivern d’aquells d’anar a recollir baies de murtra vora el mar, o d’anar a tallar branques de mimosa dalt de la muntanya. Tantes vegades havies aprofitat així dies d’hivern com aquest. Ara ets dins del tren i veus passar els pollancres, encara sense cabellera, i un cel massa blau et fa mal als ulls. Tens la música amiga arrapada a les orelles. La vida llisca dolça, però et deixa un gust amarg a la boca. O és al cor?

T’entretenies a fer fotografies lliscants com aquesta que il·lustra el post, aquella tarda del 6 de febrer, al tren, de tornada cap a Girona.

La boira i la Callas

Havia vist de copdescuit l’aurora rosada que decorava les torres d’Hostalric. Llegia el diari amb fruïció. Al seient del costat un noi maldava per fer-me escoltar una música fregida que sortia dels seus auriculars. Començava a molestar-me. Havia acabat el diari i, a la finestra, ja no hi havia horitzó, la boira espessa ho cobria tot. El tren ralentia. Em vaig posar jo també els auriculars. La Vanoni anava preguntant “Che cosa c’é” i la Callas responia “Je ne suis que faiblesse”. El món lliscava gris i el viatge esdevingué lluminós. Com a la fotografia que il·lustra el post, feta des del tren, de tornada cap a Girona, un dimarts assolellat de gener.

Girona Barcelona MD

El vagó és ple de persones que no sé d’on venen, ni qui són, ni on van, ni què fan. Miro per la finestra. Passen arbres que no conec, pobles amb carrers que no sé com es diuen, flors que no sé quina olor fan. Llegeixo grafits que no sé què volen dir, veig xemeneies que no sé quin fum treuen, desfilen magatzems de productes que no sé per a què serveixen. Aquí hi ha maquinària per a les obres que es fan i es desfan, allà cel i núvols. El món és infinit, jo terriblement finita i el tren mitjana distància.

Era el 4 de juliol de l’any 2009, quan vaig fotografiar les obres del TGV a l’estació de Girona. I en tenim per temps.

Migdiades

Ell ja era a l’estació que l’esperava. Ella era al tren i encara en tenia ben bé per una hora per arribar. Ella li va dir per telèfon a ell que anés a dinar i que fés una primera migdiada. A la segona ja hi serà ella, vaig pensar, mentre escoltava, sense aixecar la vista del llibre, la conversa telefònica de la noia que seia davant meu, en el tren. I em va venir al pensament aquell final del poema I, 5, dels Amores d’Ovidi: “La resta ¿qui no la sap? Quan estiguérem fatigats, reposàrem tots dos. Arribin sovint per a mi migdiades com aquesta!”

La traducció és la de la Fundació Bernat Metge i la fotografia la vaig fer al jardí de Llagostera, la setmana passada, més o menys a l’hora de la migdiada.

Vespre al tren

Si fa no fa, tots fem cara de cansats. N’hi ha que recolzen el cap i tanquen els ulls, no crec que dormin. El noi de davant meu juga a matar gent a l’ordinador. El del costat llegeix un treball, també a l’ordinador. Més enllà un home dibuixa acurades figures geomètriques amb llapis. La noia de darrere llegeix un llibre que es diu ¿Por qué mi hijo se parece a su abuela?. Un noi de més endavant parla amb un home i una dona que semblen els seus pares. Té damunt la taula un llibre, Els nazis. He acabat de preparar les classes. Així és que he passat dels viatges d’Eneas a través de les illes mediterrànies als companys del viatge ferroviari. I arribem a Sils. Si tot segueix com fins ara, a un quart de nou serem a Girona.  

La fotografia del llarg tren carregat de cotxes la vaig fer a l’estació de Girona el juliol de l’any 2009.

Glacier Express

He viatjat en el Glacier Express de Saint Moritz a Zermatt algunes vegades. I he viatjat en tota mena de maquinària ferroviària suïssa, des de telefèrics a cremalleres, durant uns quants estius. Tots els viatges van ser sempre perfectes: a la puntualitat, comoditat, atenció als passatgers i netedat dels trens, fossin quins fossin, s’hi afegia la bellesa extraordinària i la pulcritud paisatgística que travessàvem.

Les rutes no eren fàcils, pujàvem alts cimals amb precipicis vertiginosos a l’altre costat de la finestra, ens entortolligàvem per descensos espectaculars i ens entreteníem a mirar la cua del tren enmig d’un giravolt en espiral de 360 graus. Els enormes finestrals panoràmics dels trens suïssos mostraven al mateix temps els cels tacats de neus perpètues i les gorgues de rius d’aigua glaçada. Una autèntica meravella. No passava mai res de dolent. Els trens suïssos, pensava jo, són els artefactes d’un gran parc d’atraccions natural, tota la Suïssa. Ja no em calia anar ni al Dragon Khan, ni a Space Mountain.

En pocs dies de diferència la caiguda d’una atracció del parc del Tibidabo ha provocat la mort d’una joveneta més tres ferits i abans d’ahir hi va haver un mort i més de quaranta ferits en el descarrilament del Glacier Express a Fiesch, al mig del Valais suís, aquella vall deliciosa de trepitjar, en ple estiu.

Vaig fer la fotografia des del tren suís, el mes d’agost de l’any 2005, en el moment de la sortida d’un túnel i enmig d’un revolt, quan tot el vagó s’abocà a les finestres per atrapar un moment irrepetible.