dilluns, 6 de juny del 2011
La grip
dimecres, 8 de desembre del 2010
Ponts (IV)
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Venus de prop
dijous, 26 d’agost del 2010
Finestres (X)
Les Cappelle Medicee, a Florència, s'entreveien així, des de les finestres amb porticons de llibret verdosos, d’aquells que es poden obrir sencers, o només la meitat de baix, cap amunt, de les cases italianes. La finestra s’obria al dia i la nit, el crepuscle i l’aurora, de la vida bulliciosa del mercat, i dels bells marbres tallats per Michelangelo.
dijous, 15 de juliol del 2010
Turistes de l’ànima
Escric aquest post a propòsit d’un poema d’Ángel Guinda, que vaig trobar transcrit en un bloc que freqüento, i perquè feia dies que em tornaven a rondar, per dins, les paraules de Petrarca en la carta en la qual descriu la seva ascensió al Mont Ventós, potser perquè eren (o són) dies de Tour de França.
Bé, és igual, d’una cosa vas a una altra i el viatge esdevé infinit. Però, al final, el viatge sempre acaba sent un viatge interior: som turistes de l’ànima.
I això és el que volia deixar escrit avui aquí, a través dels mots que Petrarca va llegir a les Confessions de Sant Agustí, just quan va fer el cim al Mont Ventós i va obrir el llibre que portava i que li havia regalat el seu mestre, destinatari de la famosa carta: “I van anar els homes a admirar els cimals de les muntanyes i el flux enorme dels mars i els amples cabdals dels rius i la immensitat de l’oceà i l’òrbita dels estels i es van oblidar de mirar-se ells mateixos.”
Petrarca va pensar que allò que havia llegit al cim del Mont Ventós havia estat escrit per a ell i per a aquella ocasió, i va girar els ulls vers el seu dedins. Tots els viatges acaben sent el viatge del nosce te ipsum.
Vaig sorprendre aquest Petrarca petri, mentre escrutava el cel de Florència, des de la façana de la Galleria degli Uffizi, el mes de juny de l’any 2007.
diumenge, 4 de juliol del 2010
Obeliscs
dijous, 4 de març del 2010
El deliri d’Horaci
Al mes d’abril va editar Virgili, al mes de maig va editar Horaci. Era l’any 1501, el fet es produïa a Venècia i l’editor era, és clar, el gran Aldo Manuzio. Aquestes dues edicions eren les primeres en format de butxaca que publicava el venecià.
De l’edició horaciana, la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència en conserva un exemplar que va exposar l’any 2007 en la mostra “Animali fantastici”, que vaig tenir la sort de poder visitar. L’exemplar era obert per la pàgina amb la miniatura que il·lustra els primers versos de l’Art poètica d’Horaci.
La mateixa biblioteca conserva un manuscrit del segle XII que conté una col·lecció d’obres horacianes. També s’exposava a la mostra la pàgina amb la figura que il·lustra els mateixos cinc versos.
Horaci descriu així aquesta criatura fantàstica: “Si un pintor volgués unir a un cap humà un coll de cavall i vestir amb variades plomes els membres reunits d’ací i d’allà, de manera que el que era de bon començament una dona bella acabés en un peix lletjament negre, convidats a veure això, us aguantaríeu el riure, amics?”
La figura, que Horaci crea -i considera quasi de deliri-, li serveix per posar límits al principi “als pintors i als poetes els ha estat donada la mateixa potestat de gosar fer sempre el que vulguin”. L’estètica clàssica no podia admetre la creativitat sense límits, o fora dels límits de la raó.
Les dues delicioses imatges exposades a Florència mostren la variada creativitat dels il·lustradors.
Vet aquí la interpretació que en va fer Eugeni d’Ors, al seu Glossari: “Que l’ombra augusta del pare Horaci em perdoni; però jo he sospitat sempre, d’ençà de la meva primera lectura, que aquell famós començ de l’Epístola als Pisons no era gaire just. Amb parts diverses de dona, de cavall i de peix pot, em penso, un artista, que sigui un bon artista, fer quelcom que, no solament no faci riure, més que complagui el més depurat bon gust.”
L’estètica havia canviat.