Omnia vincit Amor

Virgili va escriure la frase que posa títol al post d’avui l’any 37 abans de Crist, a la seva desena ègloga, a les Bucòliques, la primera de les seves obres.

Valentino, el modista italià, ha brodat la frase en el cosset d’un vestit de festa de la seva col·lecció d’alta costura, de la temporada de primavera-estiu 2015, que podeu veure a la fotografia.

Però s’ha produït una alteració en l’ordre dels mots, vint segles després. A Virgili, “tot ho venç l’Amor”. A Valentino, “l’Amor ho venç tot”. El vers de Virgili (el 69) continua així: “també nosaltres cedim a l’Amor”.

Deu anys més tard i a les Geòrgiques, Virgili va reutilitzar la frase, tot descrivint l’edat d’argent, dominada per Júpiter. Qui triomfava no era l’Amor, sinó el treball aferrissat: Labor omnia vicit improbus. Potser algun dia la veurem brodada en una granota de treball de disseny.

En diem tradició clàssica d'aquesta pervivència dels autors llatins i grecs al llarg dels segles. I arriba fins a la moda tèxtil o els vitralls modernistes. És igual. Viu.

Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.

De bancs i fulles

Al banc dels enamorats, només hi ha una fulla. I és groga. Ja ho digué Horaci, Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns erms. 

Vaig fotografiar el banc, o la fulla, no ho sabria dir, el 4 de desembre de 2011, a Riverside Park, a Manhattan. Si voleu, hi podem posar música. 

Diari del Líban (X)

Llisquem, malgrat el mal estat de les carreteres, per la vall de la Bekaa. Els marges són el dipòsit d’escombraries. La terra és fèrtil, rica en aigua, envejada pels veïns. Passem per campaments de beduïns de Síria, famílies senceres que es dediquen a treballar el camp. Se t’acostuma la vista a tot, fins i tot als campaments, alguns dels quals són camps de refugiats palestins. Arribem a Baalbek, feu de Hezbollah. És migdia, hora de pregària. Per tota la ciutat retruny la veu que canta les oracions dels musulmans. De fet, però, som a l’antiga Heliòpolis, la ciutat del sol dels grecs, amb tres enormes temples romans dedicats a Júpiter, Baccus i Venus. No sé si és pel clima, o per la latitud, o és un miratge dels meus ulls, però l’ocre dels temples és molt més ocre. I la vista se m’omple d’ocre. No sé si s’ha tipificat mai la síndrome de l’ocre a Orient, però la pateixo. I em fascina, com em van fascinar les piràmides. Ja ho vaig escriure, només de posar les mans al teclat, en tornar del Líban: no havia vist mai cap temple tan grandiós i tan ben conservat com el temple de Baccus a Baalbek.

Se’m va acabar la targeta de la càmera fotogràfica i no vaig poder fer les mil fotografies que hauria desitjat. Però tinc les imatges gravades a la càmera ocular. Sort que el meu fill va fer fotos per a mi! Tampoc no tinc anotacions sobre Baalbek, al meu diari. Però, ara per ara, encara m’és igual quan es va construir el recinte, i qui el va construir, i perquè es va aixecar allà on és, i la seva longevitat, i el sol que queia damunt nostre, i la cantarella inacabable dels altaveus. M’és igual. Encara estic corpresa del tresor que m’ha regalat Baalbek. Tres de les quatre úniques fotografies que vaig fer a Baalbek acompanyen aquest text (la quarta la vaig publicar només d’arribar). Hi veureu les sis columnes del temple de Júpiter i els dos minarets de la mesquita, des de lluny; el poble modern de Baalbek i els propileus, magestuosos com els de l’Acròpolis, a Atenes. O més. Ah, no hauria pensat mai que arribaria a escriure la darrera frase!