Per a un lector

Tenir lectors és un regal. A vegades escrivim per a nosaltres mateixos, és el cas dels dietaris o diaris íntims. A vegades escrivim per a una altra persona, és el cas de les cartes, d’amor per exemple. Uns i altres són materials sovint personals i intransferibles, per a un sol lector, que poden acabar sent destruïts, perquè no es volen fer extensius a d’altres lectors. O no. A vegades escrivim per deixar fixada alguna cosa que hem après en les nostres recerques, és el cas dels llibres derivats de la tasca professional. A vegades escrivim per compartir les nostres experiències personals. A vegades escrivim per expressar els nostres sentiments. A vegades escrivim per explicar-nos nosaltres mateixos. 

Sempre escrivim perquè ens agrada jugar a combinar mots. Sempre escrivim per comunicar-nos. Si de tot plegat en surt una peça que, amb ambició literària, avança en el coneixement de la condició humana aquesta peça serà llegida avui, demà, i sempre. Però cada peça necessita, almenys, un lector. Com quan fas classe o dónes conferències, capítols de llibre explicats en veu alta als estudiants o als assistents a les conferències. I és que, com deia Píndar, qualsevol bellesa és imperfecta, si no hi ha ningú que la digui. O que l’escrigui, almenys per a un lector.

Aquesta vitrina de llibres impresos a la primera impremta del Líban la vaig fotografiar l’agost de 2010.

La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

El plany d’Eurídice

L’any 29 abans de Crist, Virgili havia acabat les seves Geòrgiques. Al darrer llibre hi explica la història d’Orfeu i Eurídice. I posa en boca d’Eurídice aquest plany: “¿Quina follia m’ha perdut, malastruga de mi, i t’ha perdut, Orfeu? ¿Quina gran follia? Vet aquí que per segona vegada els fats cruels em criden enrera i el son em tanca els ulls negats pel plor. Per sempre adéu! Sóc emportada dins la immensa nit que m’envolta i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”

Quasi quaranta anys més tard, l’any 8 després de Crist, just quan rep l’ordre d’exili, Ovidi ja tenia acabades les seves Metamorfosis. És, en part, al llibre desè on explica la mateixa història. Però Ovidi no fa parlar Eurídice en el moment de la seva segona mort. Ho resol així: “Allargant els braços, lluitant per ser agafada i agafar-lo, res no aferra la mesquina sinó les impalpables aures. I morint per segona vegada no es plany del seu marit -¿de què es planyeria doncs sinó d’ésser amada?- li adreça un darrer adéu, que a penes podien rebre les seves orelles, i rodola de nou al mateix lloc.” 

Les traduccions d’ambdós fragments són les de la Fundació Bernat Metge. I la fotografia la vaig fer al Museu Nacional de Beirut, el passat agost. 

Dolç i Dido

És sabut que l’objectivitat del científic no sempre es pot mantenir impertorbable. Són ben conegudes i comentades, per exemple, les falques plenament subjectives que Joan Coromines introduí en algunes de les entrades del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el món de la filologia clàssica, és ben repetida, per inusual, l’anècdota que té com a protagonista Alfred Edward Housman, l’il·lustre professor de Cambridge. Diuen que, després de llegir l’oda IV, 7 d’Horaci, va haver de sortir ràpidament de la classe, tot confessant emocionat que, per a ell, aquell era el poema més bell de la literatura antiga. Era l’any 1914. Housman tenia 55 anys.

Ahir rellegia l’Eneida, en la insuperable traducció en prosa de Miquel Dolç, eximi virgilià ja desaparegut. Em sembla que Dolç es va deixar portar per l’entusiasme en aquesta nota a peu de pàgina, referida al vers 476 del llibre VI: “¿Ens molesta, als homes d’avui, aquest ‘retorn’ de Dido a Siqueu? No oblidem que ens trobem al reialme de les Ombres, dels morts. Siqueu ha perdonat; Dido recobra la dolcesa del primer amor. No respon ni un mot a Eneas. L’odia immensament. Però Eneas és encara l’únic que pot fer sagnar el seu ‘cor’.” Era l’any 1975, Dolç tenia 63 anys. 

A la fotografia, ruïnes de Tir, la fenícia, on va néixer Dido. La vaig fer a l’agost, durant el viatge al Líban.

El poeta Maragall

Arreu del país es commemora, avui, el 150 aniversari del naixement de Joan Maragall. Com que aquesta setmana he tingut ben present el poeta per les seves traduccions dels Himnes homèrics, m’afegeixo a la celebració amb un fragment de la seva Nausica, aquella peça de teatre que va ser publicada pòstumament. L’he pres del text que va establir Carles Riba l’any 1938, a partir del manuscrit del poeta. A l’inici hi deia “Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea d’Homer”. He triat una part del diàleg entre Nausica i Dimàntia. Parla Nausica i explica els seus desitjos, després d’haver trobat Ulisses, a la platja:

Oh! sí: vivim aquí molt retirades;

no sabem res del món ni de ses terres,

i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria 

anar lluny, anar lluny a la ventura

i veure moltes altres encontrades

i conèixer la gent dels altres pobles

i que em passessen coses molt diverses

i estranyes, i perills... Veure com brilla

el sol en cada lloc, les nits de lluna

en la mar solitària, i les tempestes

que oprimeixen el cor, i l’arc de l’Iris

resplendint sos colors entre la pluja.

Ai! Dimàntia, vivim massa quietes,

vivim massa ignorantes: jo em deleixo,

l’ànima se me’n va pel món.

Els capitells i el baladre florit els vaig fotografiar a Tir, al Líban, el mes d’agost passat.

Obcecació

... si mens non laeua fuisset... Ho escriu Virgili a l’hexàmetre 16 de la Bucòlica primera i ho repeteix al vers 54 del llibre segon de l’Eneida. En el primer cas, l’obcecat era Melibeu: no s’havia adonat de la predicció divina del seu exili. En el segon cas els obcecats eren els Troians que van confiar en aquell cavall de fusta, regal dels enemics. Havien passat més de 20 anys entre l’escriptura de l’una i de l’altra obra. Però Virgili continuava creient que, individual o col·lectivament, la ment humana s’obceca, per molts esforços que faci al llarg de la vida, o de la història, per esmenar l’innat i perenne error, que ens fa humans, tampoc no ho oblidem. Què faríem amb un món ple de déus?

La fotografia és fruit d’una lleugera obcecació: la de fer fotos des del cotxe en marxa. Volia fotografiar el casal dels Jumblatt, al Chuf.

La por de Príap

“A la primavera m’omplen de roses, a la tardor de fruits, a l’estiu d’espigues: l’hivern sol m’és una plaga terrible; perquè temo el fred i em fa por que aquest déu de llenya forneixi el foc a uns pagesos inexperts.”

El déu Príap només mereixia estàtues de fusta, el marbre no convenia, sembla, a la seva natura fogosa. Vet aquí el lament d’aquest priapeu de l’Apèndix Virgiliana, que he traduït per als lectors del bloc.

A la fotografia, un robust tronc d’un cedre del Líban mil·lenari.

Autumnal

La tardor s’ha emportat l’estiu i el Diari del Líban. El trobaré a faltar. M’ha permès de fer el viatge al Líban dues vegades i fixar-lo contra l’oblit, que ens amenaça sempre, i m’esporugueix. Gràcies a tots els que heu seguit el Diari, per la vostra lectura i pels vostres comentaris. Ha estat un plaer compartir-lo amb vosaltres.

Amb la tardor arriben, puntuals, les classes. La il·lusió és la del primer dia, un del mes d’octubre de 1974. No diré que em sembla que era ahir, perquè no és cert. Però, com aquell dia, torno a esperar el moment d’entrar a l’aula, dilluns que ve, i d’una ullada passejar la meva mirada per les mirades dels estudiants. Gran moment. Una vegada a l’any, en farà 36.

A la fotografia, uns capitells del claustre de la Facultat de Lletres de la UdG.

Diari del Líban (i XXVII)

El poble del costat és Deir El-Qamar, un poble medieval, del segle XIV, en diuen el poble dels emirs, perquè va ser el lloc de residència dels governadors del Líban. Al palau de l’emir hi ha una església, una mesquita i un kaioué, el lloc de pregària drus. Vet aquí el sincretisme que intenta equilibrar el país. Passegem pels carrerons de la ciutat. Feien missa a l’església maronita, però no vam gosar de quedar-nos, per por de rebre un xàfec semblant al de l’església de Biblos. Tornem a desfer la carretera pel Chuf, menys endimoniada a la tornada, com totes les tornades a casa, diu la meva amiga. És la nostra darrera nit al Líban. Les grans pinedes fosques que van enamorar a Lamartine ens acullen i són els guardians del nostre son. L’endemà pujarem a l’avió que ens portarà primer a París i després a Barcelona. Però aquest vespre encara puc assaborir aquest viatge a Orient. I tradueixo el poema “Pròleg” del recull de Nadia Tuéni:

És ja l’Orient,

on el blanc domina,

on el groc, l’ocre i el rosa,

han escollit reial domicili,

on l’arbre és únic,

la follia solitària,

on l’home repensa el pensament...

Dedico aquest diari als nostres amics del Líban, per la seva profunda ininterrompuda amistat. I també al meu fill, per la seva sana tossuderia. Gràcies.

Diari del Líban (XXVI)

Rebo una classe de cuina, vull aprendre a fer la pasta d’albergínies i el pollastre amb arròs i el kebbé... Més tard fem un petit recorregut sentimental pel poble natal de la meva amiga. Quan tornem, fotografio el camell motoritzat del masover, aparcat davant de la casa. Altra vegada som una bona colla a taula per dinar, a casa. Després de les saboroses figues del jardí, sortim per visitar Beiteddine, el poble amb nom de mercromina. Només ens deixaran visitar una part de l’antic palau de l’Emir, l’altra part serveix de residència d’estiu del president de la república. De fet, l’he vist cada dia al telenotícies, per les audiències que s’hi celebraven. La carretera de Jezzine a Beiteddine passa per les muntanyes del Chuf, esplèndides, i també amb carreteres terriblement sinuoses. Som a territori drus. Passem pel palau de la família Jumblatt. Recordo perfectament la notícia de l’assassinat de Kamal Jumblatt, l’any 1977. Potser perquè va ser la primera vegada que em vaig fixar en l’existència d’aquest país, potser pel ressò internacional que van donar a la mort de, deien, un dels senyors feudals del Líban. El fill de Kamal, Walid Jumblatt, ara és actiu en la política libanesa. El vaig veure també al telenotícies, al costat del president, alt, de rostre trist. El palau de Beiteddine ja ha tancat, quan hi arribem, però el viatge no ha estat debades. I tindré una altra visita pendent per tornar al Líban. Encara visitarem el poble del costat.

La mort de Virgili

Fins ara que ja s’acaba el dia no me n’he adonat: el 22 de setembre de l’any 19 abans de Crist va morir Virgili, a Brindisi, al sud d’Itàlia. Tenia 51 anys. Poso aquesta falca enmig del Diari del Líban que és a punt d’acabar-se, per recordar brevíssimament el poeta i el seu epitafi, modèlic:

Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc

      Parthenope; cecini pascua, rura, duces

Il·lustro el recordatori amb aquest mosaic romà que vaig fotografiar a Beirut.

Diari del Líban (XXV)

Des de Tir, tornem cap a casa, però a la de la muntanya. La carretera transcorre primer a través de grans plantacions de plataners, vora mar. Després ens comencem a enlairar. Finalment arribem a la casa de la bella vista, situada enmig de pinedes i més pinedes, prop de Jezzine, el poble de les cascades sense aigua. Els pins, llargs i espigats, em recorden els de Roma. Ben a la vora, hi ha un petit monument en marbre dedicat a la Sagrada Família. El sol ara es torna a pondre darrere d’un mar de muntanyes. Com a Romanyà. Al vespre sopem a casa dels cosins, una antiga casa restaurada i ampliada. Érem 14 a taula, al jardí, en una nit de lluna plena libanesa. Mengem ocellets cuits a la brasa de pinyes, després dels mezze de cuina pròpia. Tot això i tots aquests dies ofereixen a l’ull de la viatgera a Orient amb Lamartine “la barreja més sublim, el més dolç i a la vegada el més melancòlic que mai hagi embriagat la meva ànima: és el lloc dels meus somnis, hi retornaré tots els dies...” L’ària final de Tosca i un concert de Vivaldi, van sonar, de cop, per portar records d’altres temps, d’altres llocs. Perfecte.

Diari del Líban (XXIV)

De Sidó a Tir (avui Sour), encara més al sud. Som a 20 quilòmetres de la frontera amb Israel. Pel camí, a més de la presència de l’exèrcit, ara hi ha també vehicles UNIFIL, les forces de l’ONU. No anem més enllà. A Beirut, el dia abans van cremar una mesquita i van matar quatre persones, un afer entre sunites i xiïtes, sembla. Els nostres amics s’estimen més no prendre riscs. Així és que visitem Tir. Bella Tir. El recinte arqueològic és immens i el sol és implacable. Nosaltres, una parella d’italians i una família també europea som els únics visitants dels vestigis. Les termes, la necròpolis, el fòrum, l’arc de triomf, l’hipòdrom, els mosaics arreu, els forns de vidre... Quina feinada per als arqueòlegs! És preciós. És en aquesta ciutat que va néixer Europa, la donzella filla del rei. La ciutat de la porpra, la reina del mar, l’antiga Tir. Mengem al Rest House de Tir, davant de mar. I faig unes pipades de narguilé, la pipa d’aigua, tan fluixes que l’aigua ni es mou, ni canta. No tinc bufera. És evident.

Diari del Líban (XXIII)

Si ahir érem al nord, avui és dia de sud. Visitem Saida, l’antiga Sidó. A la fortalesa que van construir els croats arran de mar es fa evident, més encara que a Biblos, el reciclatge de columnes romanes, encastades als murs. La van construir l’any 1228 sobre les ruïnes d’un antic temple fenici. Ocupa una petita península i té davant un illot amb un far, fins al qual feien curses de natació els joves de la ciutat, quan l’aigua era més neta. Fa un dia de sol intensíssim, que accentua l’ocre, altra vegada. Sidó és habitada, sense discontinuïtat, des de fa 4000 anys. Caminem i suem pel Souq Khan El-Franj, fins a una recòndita i diminuta església on van predicar Sant Pere i Sant Pau. Després visitem La Quarantaine, l’Ellis Island de Sidó, per entendre’ns. A l’entrada topem amb una gran fotografia del primer ministre Al Hariri, originari de Sidó, assassinat l’any 2005. Ara és el seu fill qui presideix el Consell de Ministres, el vèiem cada dia als telenotícies. I aquests dies, al Líban, tothom està pendent de la resolució que ha d’emetre el Tribunal Internacional, encarregat d’investigar aquesta mort. I tenen por del que pot passar. Si darrere de tot plegat hi ha Síria o Israel, serà igual de dolent. Una terra tan bella, i massa cobejada.

P. S. Pocs dies després de tornar a Catalunya, Al Hariri va declarar que el seu govern havia acusat Síria per qüestions polítiques, i se’n desdeien.

Diari del Líban (XXII)

Desfem el camí intricat i estretíssim per deixar la vall. Ah, la propera parada! Una de les visites més esperada, des de fa anys. Els nostres amics, cada vegada que venen a Catalunya una o dues vegades l’any, ja en fa molts, ens porten unes capses metàl·liques, plenes de pastissets libanesos ben ordenats. Perquè saben que el meu fill n’és un entusiasta. Així és que aquell dia no vam fer postres a Ehden perquè vam anar a berenar a la millor pastisseria del Líban, la d’Abdul Rahman Hallab & Sons, oberta des de l’any 1881, a Trípoli. Ens vam asseure a la cafeteria que tenen, Le Palais, i la meva amiga va demanar un munt de varietats al cambrer, tantes, que el noi li va dir, “Senyora es tornaran diabètics si mengen tot això!” Ella li va respondre que es tractava de fer realitat el somni que tenia aquell jove, des de feia almenys 15 anys. Així és que ens van omplir la taula de tota mena de baklawa, alguns de desconeguts, perquè només els fan pel ramadà, com era el cas. Ens vam ben endolcir la vida. Si aneu al Líban i no teniu la sort de visitar el palau dels dolços de Hallab a Trípoli, no patiu, a l’aeroport de Beirut també en podreu comprar. Però no és pas el mateix, és clar. A les fotografies, els pastissets i la porta d’entrada de la pastisseria, a Trípoli.

Diari del Líban (XXI)

Anem a dinar a un restaurant que té nom de font, perquè és prop d’una font. Recordo el nom del poble on es troba, com podria oblidar-lo? Es diu Ehden. Un altre bon àpat libanès. No mengem postres dolces, només fruita. Ens reservem. Pugem a un cim amb una altra verge enlairada damunt d’una moderna església, ara piramidal, feta construir per un dels molts mecenes cristians maronites, l’any 1989. Es troba just al costat de l’antiga ermita del segle VIII, amb el sòl de pedra. I, tot seguit, iniciem el descens cap al monestir de Sant Antoni Qozhaya, al bell mig de la vall santa, en una gorga inacabable. La vall és plena de grutes d’eremites, algunes de les quals visitem, fosques, humides, excavades a la pedra. Impressionen. La carretera ja no continua més enllà del monestir, les grutes sí. Moltes són quasi inaccessibles. Al monestir hi ha un petit museu. S’hi exhibeix la primera impremta d’Orient, que data de 1610, i alguns dels llibres que s’hi van imprimir. Una hostatgeria i la distribució dels edificis ens fan recordar una mica Montserrat. L’església és excavada a la roca, preciosa. Els visitants de tot plegat ens podem comptar amb els dits de les mans. El lloc és de difícil accés i al Líban hi ha poquíssim turisme. Tan ric de patrimoni com és!

Diari del Liban (XX)

La propera visita l’esperava amb ànsia: el bosc de cedres mil·lenaris, que corona la vall dels sants. Som a quasi dos mil metres d’alçada, al costat de l’estació d’esquí més preuada del Líban. El bosc de cedres s’esten davant meu. Comencem a baixar pel caminet ben demarcat. Experimento una barreja de sensacions i de records diversos d’altres boscos. L’amplària dels cedres més vells em fa recordar el bosc de sequoies gegants, Muir Woods, al nord de Califòrnia. L’espessor del bosc de cedres més joves em porta fins als boscos de negres avets de la Chasté, al llac de Sils-Maria, a Suïssa. I als tres cedres del Líban del nostre jardí de Romanyà. Però la intensa connexió, per inesperada, es produeix al cim del bosquet, quan llegeixo la placa en record del viatge al Líban de l’escriptor Alphonse de Lamartine, sobretot perquè hi han inscrit tres versos del meu poema dels estius a Suïssa, Le lac. El món és petit i les nexus rerum m’atrapen arreu. I m’estoven el cor.

El cimal és un mar de plaques. Així és que, a mi que m’entusiasmen les plaques, em sembla un lloc digne de romandre-hi, memorable. Hi ha també uns cedres nus, morts, esculpits en formes humanes. Els cedres de Déu, com els anomenen, van ser una de les grans riqueses del Líban. Els egipcis utilitzaven la seva fusta en la construcció de les piràmides i de la seva saba en fabricaven un oli per a la momificació. Diu que el nom del cedre del Líban apareix citat més de cent vegades a la Bíblia i que també van ser utilitzats en la construcció del temple de Jerusalem. Us saludo, cedres del Líban!

Diari del Líban (XIX)

La següent visita va ser a Bekaa Kafra, el poble natal d’un dels sants més venerats al Líban maronita, Sant Charbel (1828-1898). Es pot visitar la seva casa, molt humil, que ara és una capella dedicada al sant, l’església del poble, la del convent, des d’on contemplem novament unes vistes espectaculars de la vall i de les muntanyes que la tanquen per l’altre costat, amb una estàtua colossal del sant. El lloc ideal per fotografiar sencer Bécharré, el poble de Khalil Gibran, probablement l’escriptor libanès més conegut internacionalment, al costat d’Amin Maalouf. Gibran va morir als 48 anys a New York, la ciutat que havia triat per viure i on va passar els darrers 14 anys de la seva vida. Però és enterrat a la petita ciutat que tinc davant meu, a les muntanyes del Líban. Llàstima que els dilluns el museu i la casa natal de l’escriptor eren tancats. No em queixo. És bo de deixar pendents, als llocs que estimem, és l’excusa per tornar-hi. Som només a un centenar de quilòmetres de Beirut, a 1650 metres d’altitud. Però a mi em sembla que ens trobem lluny de tot. Tanmateix amb connexions incessants amb els altres llocs que estimo, Roma, New York...

Diari del Líban (XVIII)

Continuem el camí. Ens proposem de visitar una petita església dedicada a Sant Judes, del segle VIII, a Hasroun. El poble és enfiladís i vell. Arribem a la plaça de l’església nova. La torre del campanar té dos rellotges. Al costat dret de l’església hi ha una reproducció de la cova de Lourdes i una font acabada en forma d’obelisc. I al costat esquerre un monument a algú. M’hi acosto.

La meva sorpresa serà gran en trobar-me un monument a Joseph Simon Assemani, bibliotecari de la Biblioteca Apostolica Vaticana, al segle XVIII. El coneixia bé Assemani, de fa anys, de quan preparava la meva tesi doctoral i vaig treballar un temps en aquesta biblioteca. El seu catàleg de manuscrits de la biblioteca, publicat a Roma l’any 1756, va ser de consulta obligada. El meu vell amic Assemani era fill d’aquell petit poblet, Hasroun, que mira de ple la vall dels sants. Em va fer il·lusió de retrobar-lo. El vaig fotografiar de tots cantons, fins i tot el rètol que assenyala la direcció del monument amb el seu cognom transliterat de l’àrab El-Semaani. Em va agradar que la inscripció de la base fos en llatí i en àrab. La minúscula capella de Sant Judes va restar en un segon pla, després de la troballa.

Diari del Líban (XVII)

Enfilem cap el nord. Fins ara m’havia semblat que havia pujat muntanyes libaneses a dojo. No era res davant del que ens esperava aquell dia. Perquè, per arribar on ens havíem proposat d’anar aquell dilluns, calia fer com les cabres, pujar i baixar pendissos per carreteres estretes, en grans quantitats. Uf! Primer ens aturem a les coves excavades a la paret rocosa que es veuen en la primera de les fotografies, poc després ens passegem pels voltants d’una església dedicada a Sant Daniel, del segle XII. I és que anem a la cerca de la Vall de la Qadisha, la vall dels sants. Els cristians maronites s’hi van instal·lar al segle VII i la van omplir de convents i d’esglésies, excavats a les roques, i van habitar coves, d’accés quasi impossible. Pel camí hi ha moltes coses per veure. El paisatge és magestuós, a més de tortuós. Som a les muntanyes del Líban, les que van donar nom al país, pels seus cims nevats, blancs, que es veuen des del mar, quan s’hi arriba, a l’hivern. El nom del Líban vol dir blanc.

Si hi ha muntanyes, hi ha valls. Baixem fins a la residència d’estiu del Patriarca maronita, a Dimana. És vigilada per l’exèrcit. Passem sense dificultat. Ens permeten de passejar per la planta baixa del palau i entrem a l’església. Hi vaig fotografiar l’escut del Patriarca, perquè em va agradar la inscripció llatina, també en àrab. A l’altra fotografia, una vista des d’un dels balcons del Patriarcat.