Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baltasar Porcel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baltasar Porcel. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de gener del 2012

Va d’epistolaris i de La plaça del Diamant

Primer va ser el monumental carteig entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (1960-1983). Després van arribar les cartes d’Armand Obiols a Rodoreda, sense les de Rodoreda (1941-1971). Ara han arribat a les llibreries les nombroses cartes que s’escriviren Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga (1957-1976). 

L’any que acaba d’arribar farà cent anys que va néixer Joan Sales i cinquanta anys que es va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Vet aquí algunes opinions que he extret dels tres epistolaris sobre l’obra. 

Del darrer capítol de la novel·la Armand Obiols diu a Rodoreda en una carta datada a Viena el dia 5 d’octubre de 1960: “Últim. És una obra mestra; sis o set pàgines de prosa com poques n’hi ha a la literatura catalana des que va començar. [...] Si en el repàs que estàs fent tens sort, hauràs escrit una obra mestra.”

El dia 11 de gener de 1962, Joan Sales escrivia a Mercè Rodoreda: “Li he dit que a parer meu La plaça del Diamant era una novel·la d’un calibre com Solitud, una de les millors novel·les catalanes de tots els temps.”

Llorenç Villalonga a finals d’abril de 1962 escriu a Porcel: “La de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, es tal vez mejor. Empecé a leerla con prevención y la protagonista, y el mismo Quimet (un eixelebrat, al principio antipático) se fueron adueñando de mí. Una buena novela. Y eso que al final resulta, para mí, excesivamente lírica.”

Finalment, el mateix Villalonga escrivia a Sales una carta que coneixem perquè el mateix Sales la reprodueix en una altra del 13 de juny de 1962 dirigida a Rodoreda. Hi digué Villalonga: “Bé, senzillament, La plaça del Diamant em sembla una obra mestra.”

Cartes i cartes dins d’altres cartes, com si es tractés de nines russes: el lector pot triar i remenar. A la fotografia, que he trobat a la xarxa, Sales i Rodoreda prenen cafè. I conversen.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Baltasar Porcel

El vaig conèixer personalment l’any 1986, el dia que va presentar el meu llibre Els arbres, en versió Braille, al Palau de la Generalitat. Era el mes de juliol. D’això ja fa 23 anys. La seva prosa viva m’havia pres del tot quan vaig llegir Difunts sota els ametllers en flor, l’any 1970. Vaig mitificar el seu món mediterrani, de Sant Telm, d’Andratx. Admirava les seves descripcions de paisatges, les seves al·lusions a la mitologia grecollatina, les seves connexions amb totes les cultures que havia procurat viure en viu i en directe al llarg de la seva vida, amb l’etern retorn a la Mediterrània original i estimada, la vida viscuda a fons i escrita amb vehemència. L’estiu de l’any 1989 em va mostrar el mico de Pula i l’illot de Molta Murtra, els de debò. Sempre he pensat que la imatge d’Eneas en fugir de Troia, amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Ascani de la mà, els déus de la llar arrapats al pit i l’esposa Creüsa tot darrera, esqueia molt a la natura de Baltasar Porcel, feta de responsabilitat envers els seus.