El català i el castellà al segle XVI

Com explicava en el post anterior, Dionís Jeroni Jorba va escriure la seva obra quasi cent anys després que Jeroni Pau. Era una altra època i les coses havien canviat. A l’epístola preliminar dirigida als Consellers de Barcelona, l’autor exposa las raons de l’ús de la llengua castellana: 

“Aunque, muy illustres Señores, esta obrezilla, haya sido traduzida en lengua estraña, empero se compuso en nuestra lengua Cathalana, y después la puse en Latín, y últimamente ha sido puesta y traduzida por Miguel de Rosers cauallero vezino desta Ciudad en Romance Castellano, y certifico a V. Magnificiencias que no lo ha hecho por menosprecio de nuestro lenguaje, en el qual algunos excelentes varones, y entre ellos aquel grande Ausias Marco, (aunque en verso) exercitó su delicado ingenio, sino por el entrañable desseo que yo tengo de que las cosas desta Illustríssima y generosíssima Ciudad, assí como son muy heroicas, y notables sean también muy sabidas, de suerte que he rogado al dicho mi amigo fuesse seruido de sacarla a luz en lengua Castellana, por los mesmos Españoles, Italianos y Franceses, y por otras naciones Orientales y Occidentales tan recibida: porque quitada la latina ninguna es mas entendida que la Castellana.” 

Quantes vegades hem escoltat aquesta excusa! Els temps havien canviat també per a la llengua. De la concisió, precisió i elegància del llatí de Pau hem passat a la verbositat i imprecisió del castellà del traductor de Jorba.

Pau i Jorba, dos autors i dues èpoques. Pau és l’autor innovador, el primer que descriu la ciutat, històricament, físicament. La seva Barcino serà utilitzada com a model per tots aquells que vindran després. Jorba aprofita la feina de Pau. La tasca de desbrossar el camí ja l’havia dut a terme Jeroni Pau a les darreries del segle XV.

Vaig fotografiar el Palau Requesens el mes de juny de l’any 2013.

La primera història de la ciutat de Barcelona

Quan el dia 22 d’agost de l’any 1491 es publicava a Barcelona a les premses de Pere Miquel l’obra de Jeroni Pau, Barcino, intitulada també Libellus inscriptus Barcinona ad Paulum Pompilium, es produïa un fet històric, ja que l’obra suposava la primera història de la ciutat de Barcelona, i abastava des de la fundació de la ciutat fins a la contemporaneïtat de l’autor. Fa just 525 anys.

Quasi un segle després, l’any 1589, també a Barcelona però a les premses d’Hubert Gotard, Dionís Jeroni Jorba publicava la seva Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, que havia redactat primerament en català i posteriorment havia traduït al llatí. Aquestes són les dues primeres històries de la ciutat de Barcelona, obres dels primers historiadors de la ciutat de Barcelona. És clar que Barcelona apareix a les cròniques i històries de Catalunya al llarg dels segles, però Barcelona com a matèria d’estudi o com a objecte literari és utilitzada per primera vegada per Jeroni Pau i després per Dionís Jeroni Jorba. 

Jeroni Pau va escriure la seva obra sobre Barcelona en llatí, com era preceptiu que fes un humanista del segle XV, i la va dedicar al seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio que li havia demanat per carta que li expliqués per escrit, segons diu a l’inici, “tot allò que he llegit en els autors antics i fidedignes sobre la meva ciutat, la seva terra i importància, els seus habitants i situació, i sobre les seves gestes excel·lents i exemplars, afegint-hi succintament la seva història fins als nostres dies.” Això és el que es va proposar i va dur a terme Jeroni Pau, com un deure i un deute que tenia envers el seu amic romà i la seva ciutat natal. 

Barcelona va ser descrita i lloada per Jeroni Pau, seguint el model de les obres que s’havien escrit sobre Florència o Roma. La lloa de Pau, ella sola, va fer la seva funció durant quasi un segle. Però els temps canvien i les ciutats també. Per això cent anys més tard calia actualitzar la lloa de Barcelona. Ho va fer Jorba, seguint el model i la petjada de Pau, com era de justícia. En el proper post veurem perquè l’obra es va publicar en castellà.

Vaig fotografiar el Saló del Tinell el mes de juny de l’any 2013.

Jeroni Pau, Obres, a cura de Mariàngela Vilallonga, Barcelona, Curial (Autors Catalans Antics, 2 i 3), 1986, 2 volums.

Mercè Rodoreda, 30 anys

Volia titular aquest post “30 anys sense Mercè Rodoreda”, però no em semblava ajustat a la realitat, perquè l’escriptora és ben present a la societat catalana. Amb tot, el proper 13 d’abril farà 30 anys que Mercè Rodoreda va morir, a Girona, en una clínica que ja no és una clínica. Era un dimecres aquell 13 d’abril, vivíem a Santa Cristina d’Aro i jo intentava acabar la meva tesi doctoral sobre l’humanista català Jeroni Pau. La vaig acabar, i tant que la vaig acabar. En vaig fer la defensa el dia 16 de desembre d’aquell mateix any, després d’un estiu treballós. També fa 30 anys, doncs, d’aquesta meva fita personal. 

Aquell 13 d’abril vaig trucar a Modest Prats i li vaig dir que volia publicar un apunt sobre la mort de Rodoreda al Punt diari, que ara ja és també un altre diari. I l’endemà va sortir el text que il·lustra aquest post d’avui. Hi vaig incloure aquesta frase “La casa de Romanyà, prop del cel i mirant el mar...” Va fer fortuna. La va mencionar, en el seu sermó, el capellà que va oficiar la cerimònia de l’enterrament a l’esglesiola romànica de Romanyà. I l’endemà sortia als diaris.  

El mes de febrer de l’any següent vam comprar la casa de Romanyà, no aquella, sinó la que havia allotjat Rodoreda els primers anys de la seva estada a la muntanya. L’agost d’aquell 1984 vaig escriure un altre article al Punt diari: “Des de Romanyà”, en el qual explicava per primera vegada, i completament meravellada, l’estreta relació que acabava de descobrir entre les obres escrites per Rodoreda a Romanyà amb el paisatge de la muntanya i el jardí de la casa on ella i jo vam viure, des d’on ella i jo vam escriure, sense dir en cap moment que la casa era nostra i que escrivia en el mateix estudi de la Rodoreda. Han passat 30 anys, ni més ni menys. I ja gairebé res no és el que era.

Dones

Diàleg amb la Mima Garriga, un matí de febrer, a les altures gironines, amb una càmera davant. Mitja hora de vida: l’IEC, la UdG, el llatí, la Rodoreda, Romanyà, Jeroni Pau, el qüestionari Proust. Res, vida. De dona. No us empatxeu!

Jeroni Pau: una revisió

El títol del post d’avui és també el de la conferència que faré aquesta tarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de la Jornada “Literatura llatina i humanisme català”.

El dia 22 de març farà 515 anys de la mort de l’humanista barceloní Jeroni Pau. De fet, és una data absurda per commemorar res. Com totes les dates, d’altra banda. Hauria d’haver estat l’any 1997 quan s’hauria d’haver dedicat l’any a Jeroni Pau. La grandesa de la seva personalitat intel·lectual bé que s’ho mereix. Pau va escriure la primera història de Barcelona, per exemple. En llatí, és clar. Però diversos factors van frustrar qualsevol iniciativa. Que en aquells moments encara no s’havia instaurat la moda de celebrar centenaris d’escriptors, podria ser una raó. Que Jeroni Pau no ha estat mai un autor còmode, és una altra raó, de més pes. A Jeroni Pau, no li conec ni una sola línia en català, encara que el volen autor de les ja famoses, als nostres dies em refereixo, Regles d’esquivar vocables i mots grossers o pagesívols. I, en aquest país, sempre hem hagut de fer país. De manera que aquells escriptors que només van escriure en llatí són sants de poques devocions. En realitat, aquell any, vaig oferir un article en profunditat sobre l’autor a una revista cultural catalana. No els va interessar. Una flor no fa estiu, és clar. Però, justament aquell estiu del 97 se celebrava a Àvila el Tenth International Congress of Neo-Latin Studies de la International Association for Neo-Latin Studies, i allà vaig poder commemorar el Vè centenari de la mort de Pau, amb un treball que després va ser publicat per l’Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies, als USA. Els camins de l’humanisme català són universals, i a la vegada inescrutables. 

A la fotografia un fragment de la darrera pàgina de l’obra de Pau més editada, Practica Cancellariae Apostolicae, en l’edició incunable romana de 1493.

Creixeu com els arbres, amors

A la Bucòlica desena, Virgili fa dir a Gal·lus, el pastor-poeta protagonista: “a les forests, enmig dels covals de les feres, m’estimo més patir i gravar els meus Amors en els arbres tendres; creixeran els arbres: creixereu amb ells, oh els meus Amors!”

Uns anys més tard, a les Heroides, Ovidi fa dir a la nimfa Enone, abandonada per Paris: “Els faigs serven el meu nom que tu vas gravar-hi, i sóc llegida Enone, escrit amb el teu falçó, i tant com les soques, creix el meu nom.”

Al segle XV, el poeta Jeroni Pau recreava el tòpic d’aquesta manera: “Ací un vern enorme tenia esteses les seves branques immenses, allà em va agradar de gravar, oh cruel! el teu nom. Com aquest arbre creixi, així creixeu vosaltres, amors.” 

No sé si algun dels lectors d’aquest bloc ha gravat mai en l’escorça d’un arbre el nom de la persona estimada. Jo ho vaig fer, d’adolescent, en un dels pollancres d’una arbreda camí de Sant Llorenç, a Llagostera. Fa anys que van tallar l’arbreda.

Les traduccions de Virgili i d’Ovidi provenen de les edicions de la Fundació Bernat Metge, la de Jeroni Pau prové de la meva edició de Curial, de l’any 1986. Vaig fotografiar aquest arbre d’espaiós brancam de Central Park l’agost de l’any 2009.

La tesi

Un dia com avui de l’any 1983 vaig defensar la meva tesi doctoral. Era un divendres, aquell any, el 16 de desembre. Martí de Riquer presidia el tribunal. Al seu costat, Joan Bastardas i Luis Gil. Als extrems de la taula José Martínez Gázquez i Francisco Rico, el director de la tesi. Era una tesi de la Universitat Autònoma de Barcelona, però com que, des de 1974, jo ja era professora a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, vaig demanar de poder fer la lectura a Girona. Només s’havien llegit dues tesis abans de la meva, a Girona. Així és que aquest va ser un dels titulars dels diaris d’aquell dia. Hi era tothom a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, aquell matí de desembre. Professors, estudiants, amics, familiars. Ho recordo cada any, quan arriba el 16 de desembre. Tant de treball i tant d’esforç acumulats no poden no deixar petjada en la vida d’una persona. 

La fotografia és d’aquell dia. Damunt la taula es poden veure els tres volums de la tesi, Vida i obra de Jeroni Pau. 

Mons Serresus

Poc abans de l’any 1475, el meu estimat Jeroni Pau dedicava al cardenal Roderic de Borja, futur Alexandre VI, un llibret Dels rius i les muntanyes de les Espanyes. Amb profusió de dades i bones autoritats clàssiques, el canonge barceloní resseguia tots i cadascun dels rius i tots i cadascun dels promontoris de la península ibèrica. La descripció de la muntanya de Montserrat, però, és de collita pròpia. Sembla que la coneixia bé. La compara amb la muntanya de Soratte, a Itàlia, pel fet que ambdues són com una illa enmig de la plana. I diu després: “De l’exterior és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d’esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte.”

Vaig fer la fotografia de les roques montserratines dilluns passat i vaig publicar la traducció completa del text de Pau l'any 1986.

Despuig lloa Tortosa

L’elogi de les ciutats és un gènere literari que s’inicià en el món antic i que té la seva màxima expressió durant l’època del Renaixement. No totes les ciutats tenen la sort d’haver estat matèria literària de primer ordre. La ciutat de Barcelona va ser objecte d’atenció de l’humanista més important del segle XV català. Efectivament, Jeroni Pau va escriure una obra sobre Barcelona, en llatí, és clar, mogut pel seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio.

Un altre dia parlaré de Jeroni Pau, avui, però, el que voldria és afegir-me a la commemoració en xarxa del cinc-cents aniversari del naixement del tortosí Cristòfor Despuig, que ha promogut el bloc Tens un racó dalt del món.

Semblantment a com havia fet Jeroni Pau, Despuig va escriure un elogi de la seva ciutat natal “per a llustrar y defensar la naturalesa pròpia” i ho va fer sota la forma d’un gènere tan clàssic com el diàleg. Sembla que els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa van ser acabats l’any 1557, però no van veure la llum fins que el Pare Fidel Fita va decidir publicar-los l’any 1877. I a fe que Despuig ja no va escriure l’obra en llatí, perquè “no pareguera ser tan generalment tractada y entesa per los de nostra nació com yo volguera, per honra y contentament dels quals se és escrita.”

Vet aquí tres virtuts de la Tortosa de Despuig: “bon clima, bon siti, molt comersi per la mar”.

Amb personatges il·lustres com Despuig no és gens estrany que Tortosa celebri cada any la Festa del Renaixement.