Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

Literatura i Holocaust

El proper 28 d’octubre s’escau el desè aniversari de la creació de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la Universitat de Girona. Per aquest motiu i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra organitza el cicle Literatura i Holocaust. El violinista d'Auschwitz dedicat a l’obra El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa, a CaixaForum de Barcelona. 

Fa 20 anys de la publicació de la novel·la d’Anglada, que narra la vida de Daniel, un lutier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L’any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Ambdós van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. 

El compromís d’Anglada va ser assumit per la Càtedra que, amb el nom de l’escriptora, va crear la Universitat de Girona l’any 2004. Els vint anys de la publicació de l’obra d’Anglada més reconeguda internacionalment, els deu anys de la creació de la Càtedra i els 75 anys de l’inici de la segona gran guerra són en l’origen d’aquest cicle que dialoga amb la primera activitat que va realitzar la Càtedra l’any 2005, Memòria d’Auschwitz, justament el mes de maig, en el seixantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. En aquell primer cicle va participar Jacques Stroumsa, a més de Jaime Vándor, Pierre Vidal-Naquet i Carles Miralles.

L’objectiu d'aquest nou cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l’Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l’Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i de postguerra, i estudiar la problemàtica de l’alteritat després dels camps. 

El violinista d’Auschwitz

Encara hi ha persones que ho recorden amb esgarrifança. Quan aquell home de baixa estatura i enormes ulls blaus va entrar per la porta del fons de la sala noble de la Fontana d’Or de Girona, plena de gom a gom, aquell vespre del 10 de maig de l’any 2005, fent sorgir del violí les notes d’una melodia trista i dolça, es va aturar el temps i la respiració de tots nosaltres. Era Jacques Stroumsa, el primer violí del grup orquestral del camp de concentració d’Auschwitz. 

Jacques Stroumsa, grec i jueu sefardita de Salònica, va ser deportat a Auschwitz amb tota la seva família, quan tenia 30 anys. Només van sobreviure ell i la seva germana. A la seva obra autobiogràfica Tria la vida, explica “després de l’arribada al camp i de la desaparició de la meva dona, dels meus pares, només la música m’ha permès de no caure en la desesperació. Perquè un home sense esperança és un home mort.”

Stroumsa va ser el primer convidat de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. Va inaugurar el primer cicle de conferències de la Càtedra, Memòria d’Auschwitz, amb el qual vam voler commemorar el 60è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945. I ho vam fer a l’ombra de Maria Àngels Anglada i la seva novel·la El violí d’Auschwitz. L’endemà, al Teatre Municipal “El Jardí” de Figueres, Stroumsa va tornar a parlar i va tornar a tocar el violí, aquesta vegada davant de més de 500 estudiants dels instituts de la ciutat. I és que, amb l’ànima “ferida per sempre”, Stroumsa sentia que tenia el deure d’explicar l’infern dels camps d’extermini i de quina manera la música li havia “permès de suportar coses que no són suportables”.

Jacques Stroumsa tenia 97 anys, quan va morir el passat dia 13 a Jerusalem. Descansi en pau.

La fotografia de M. Tudela mostra Stroumsa durant la roda de premsa que vam oferir el dia 10 al matí. La nit abans, i directament des de l’aeroport, vam portar Stroumsa al programa “La nit al dia”, on va ser entrevistat.

L’oda II, 10 d’Horaci

Desenes de vegades l’he explicada a classe, i cada vegada, encara ara, em trasbalsa i torno a pensar que Horaci és un intèrpret dels déus. Em meravella la seva estructura i els mots ben escollits, em corprèn i em vivifica el que m’explica aquesta oda.

Rectius vives, Licini, neque altum

semper urgendo neque, dum procellas

cautus horrescis, nimium premendo

litus iniquum.

La metàfora nàutica tot just anunciada en la primera estrofa amb aquesta “alta mar” del final del primer vers i aquesta “costa injusta” del quart vers, equidistants del “rectius” de l’inici, perquè és el terme mig més daurat que l’or, que apareixerà a la segona estrofa. Els extrems per excés i per defecte, les passions fora de mida o les inaccions ermes, defugibles per no deixar de gaudir de la vida.

Auream quisquis mediocritatem

diligit, tutus caret obsoleti

sordibus tecti, caret invidenda

sobrius aula.

Aquell que tria el mig daurat, protegit i segur, no haurà de viure sota un sostre enrunat ni tampoc, sòbria com serà la seva vida, no haurà de patir les enveges per un palau fastuós. Amunt i avall, avall i amunt ens porten les circumstàncies de la vida, naveguem dins closques de nou pels seus mars procel·losos.

Saepius ventis agitatur ingens

pinus et celsae graviore casu

decidunt turres feriuntque summos

fulgura montis.

I és clar que el pi més alt és més batut pels vents i les torres més elevades cauen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. Recordo un llamp un mes d’agost a Romanyà. Si la ment no hagués estat orba, que diria Melibeu, ja m’hauria adonat del que predeia aquell llamp.

Sperat infestis, metuit secundis

alteram sortem bene praeparatum

pectus. Informes hiemes reducit

Iuppiter, idem...

L’esperança i la por, que mai no ens deixen, i que el cor ben preparat sap situar al bon moment. Perquè Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns terribles, i la primavera torna, sempre, com el cel blau, tossut, després de les nuvolades.

summovet. Non, si male nunc, et olim

sic erit: quondam cithara tacentem

suscitat Musam neque semper arcum

tendit Apollo.

No sempre dura el mal, a vegades Apol·lo fa servir la seva lira, tanmateix també tesa el seu arc. Creació i destrucció: mans humanes capaces d’imaginar la bellesa de l’Afrodita de Rodes, “petita flor de marbre”, mans humanes capaces d’empènyer innocents “al forn encès a Auschwitz”.

Rebus angustis animosus atque

fortis appare; sapienter idem

contrahes vento nimium secundo

turgida vela.

Veles al vent i el sisè sentit a la barca, que no ens enganyin els vents massa favorables, que no ens paralitzi la por.

Ahir la vaig tornar a reviure i avui continuo pensant que Horaci la va fer per a mi l’oda II, 10, encara que no em digui Licini.