De la utilitat de la poesia

Quan Horaci va dictaminar que els poetes han de plaure i ser útils, a la seva Art poètica, a finals del segle I abans de Crist, anys abans ja s’havia posat de manifest la utilitat de la poesia a la vida pràctica. Ho havia fet Ciceró en aconseguir de salvar el poeta Àrquias de l’acusació d’haver obtingut la ciutadania romana de manera il·legal. El seu excel·lent (com tots els seus) discurs Defensa d’Àrquias, és també una vehement defensa avant la lettre de la utilitat de la poesia i de les lletres en general. Si ell mateix, argumentava Ciceró, no hagués cultivat cada dia el seu esperit amb la lectura de la poesia, no hauria pogut excel·lir en el fòrum. Si Àrquias, concloïa, no tingués la ciutadania romana, se li hauria hagut de donar immediatament, perquè Roma no podia no tenir un ciutadà de la seva qualitat. Ciceró va guanyar la causa, però dissortadament no ens ha estat concedit de conèixer l’obra poètica d’Àrquias. Tanmateix, si va servir a Ciceró, ja va ser útil. 

Vaig fotografiar el fòrum romà que il·lustra el post d’avui, amb el sol de biaix, a començaments de novembre de 2009.

Les humanitats indispensables

M’agrada més parlar de les lletres, però, com que sembla que el mot humanitats és més estès avui dia, parlarem d’humanitats. De fet, el mot és dins de l’expressió llatina que ja utilitzava Ciceró, al segle I abans de Crist, i que va tenir gran difusió durant el Renaixement, em refereixo als studia humanitatis. I el mot és un derivat d’homo. Així és que la traducció literal seria “els estudis relacionats amb l’home”. Vet aquí que Ciceró considerava indispensables i útils aquests estudis fins i tot per a la seva dedicació professional: la d’advocat, com en diríem avui. 

El fragment que reprodueixo l’he extret del discurs que va pronunciar en defensa del poeta Àrquias, al qual s’havia acusat d’usurpació de la ciutadania romana: “Aquests estudis [d’humanitats] inciten la joventut, delecten la vellesa, adornen els moments feliços, en l’adversitat ofereixen un refugi i un conhort, alegren la llar, no destorben quan s’és fora, romanen de nit amb nosaltres, viatgen amb nosaltres, ens acompanyen quan som al camp.”  

El discurs sencer, a més d’una obra mestra, és una defensa abrandada i argumentada de les humanitats i de la poesia.

Deliciós aquest jove Ciceró llegint (potser els poemes d’Àrquias) que va pintar Vincenzo Foppa, entorn de 1464.

El dret de ciutadania

L’any 62 abans de Crist, el poeta Àrquias va ser acusat d’haver usurpat la ciutadania romana. Àrquias havia nascut a Antioquia d’Àsia i ja als 17 anys era considerat un gran poeta primer a la Magna Grècia, després a la mateixa Roma. La llei que concedia la ciutadania era estricta. Ciceró es va encarregar de la defensa del poeta. Va demostrar que Àrquias complia tots els requisits que demanava la llei. Però, va voler convèncer els jutges que, si Àrquias no hagués estat ciutadà, que ho era, només per les seves virtuts ja se l’hauria de nomenar ciutadà romà. El discurs tracta un tema ben d’avui: la dificultat dels immigrants per obtenir el dret de ciutadania, i a més és un abrandat elogi de les lletres i de la poesia. 

Pensava en tot això, quan llegia al diari la història de la jove Maria Amelie que sembla que l’any 2010 va assolir gran èxit amb una obra en la qual explicava la seva història d’immigrant clandestina a Noruega, des de fa 11 anys. Tot i l’èxit, o a causa justament de l’èxit que la va tornar visible, les autoritats la van detenir perquè violava la llei d’estrangeria i la volen expulsar del país. Nihil novum sub sole.

Vaig fotografiar la inscripció del temple de Saturn el mes de desembre de 2010.