El Marquès de Camps

També fa 150 anys del seu naixement. Carles de Camps i d’Olzinelles havia nascut al Mas Ribot de Salt el 15 de setembre de 1860, el mateix any que Joan Maragall. Sort que una cèntrica plaça de Girona porta el seu nom, altrament avui quasi ningú el recordaria. Gran propietari i segon Marquès de Camps per herència familiar, va ser enginyer forestal i polític regionalista. Fou elegit diputat successivament els anys 1899, 1901, 1914, 1916 i 1918 i senador els anys 1903 i 1919. Va ser director general d’agricultura l’any 1917. Es va retirar de la política activa l’any 1924, només de començar la dictadura de Primo de Rivera. Va morir l’any 1939 a Sant Sebastià.

A causa de les inundacions que durant la tardor es produïen a Girona, el Marquès de Camps va demanar repetidament al Ministeri d’Agricultura que repoblessin la conca del Ter, perquè creia que la causa de les inundacions era “el destrozo de los montes que, en otros tiempos, poblaron las cuencas altas del Ter y de sus afluentes. Destrozada aquella riqueza forestal, el suelo no retiene las aguas, no las absorbe, resbalan por su superficie, se juntan atropelladamente en las cuencas de recepción y arrastran, según experiencias hechas, más del 75% de materiales arrastrables”.  

A més de les seves obres científiques, va escriure unes Sonatines i Toia virolada (1915). Quan vam fer l’Atles literari de les terres de Girona, vaig utilitzar llargament el seu primer llibre de narracions Del meu çarró (1912), m’agradaven especialment les seves descripcions de la natura. A la passada Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona, fa una setmana, vaig comprar la seva primera novel·la Cortal marí, en l’edició de 1921, la portada de la qual es pot veure a la fotografia. L’encapçala amb una carta dirigida a Narcís Oller, que reprodueixo a continuació:

Molt estimat mestre:

Recordant les paraules d’encoratjament que em va escriure quan temorenc li vaig enviar el meu primer llibre Del meu çarró, així com altres que com consells discretíssims vostè m’ha anat donant quan casualment ens trobàvem i parlàvem llargament de coses i casos literaris, he resolt posar sota la seva protecció ma primera novel·la.

Vaig cap a vell, però a l’escriure-la he fruït, com un jove, goigs dolcíssims, aquells de què vostè m’ha parlat mantes vegades.

I vull que vostè en rebi les primícies.

Si valen, accepti-les de bon cor; si no, vegi-les esvair-se com s’envolen les pàl·lides fumarelles d’un cigar.

Son agraït deixeble,

Carles de Camps

D'Èboli enllà

A la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la UdG, hem organitzat un curs d’estiu, per primera vegada. La Càtedra ha creat més d’una dotzena d’itineraris literaris, tan diversos com “Rodoreda Romanyà” o la “Ruta del Ter”. Ara, seguirem l’itinerari de Carlo Levi i la seva novel·la Crist s’ha aturat a Èboli al poble italià d’Aliano, a la seu del Parco Letterario Carlo Levi. És per això que, del 4 al 16 de juliol, farem un curs in situ, amb visites i recorreguts, amb conferències sobre patrimonialització del territori, sobre la relació entre literatura i paisatge. I tot en un lloc ben especial, per ser font literària, sí, però també per les seves característiques naturals. L’entorn d’Aliano és argilós, “un complicat laberint de turons i de clots d’argila blanca”, a la manera de les coves de la Capadòcia. Per això també farem un taller de manipulació d’argila, ens ensenyaran a fer màscares, com les que omplen els carrers del poble per carnestoltes.

“Crist mai no ha arribat ací, com no hi ha arribat el temps, ni l’ànima individual, ni l’esperança, ni el lligam entre causa i efecte, entre raó i Història”, diu Carlo Levi, a la seva novel·la. I, a la fotografia que il·lustra aquest text, els “calanchi” d’Aliano, vistos pel Carlo Levi pintor.

Memòria de Joan Maragall

Benvingut l’Any Maragall 2010-2011, que s’inaugura avui per a commemorar el 150 aniversari del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall (10 d’octubre de 1860-20 de desembre de 1911).

Si penso en Joan Maragall em ve immediatament a la memòria el seu Cant espiritual. Me’l recitava Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda, tot passejant per Romanyà de la Selva, de casa seva a casa meva. Era l’any 1984. Acabàvem de comprar El Senyal Vell. M’estremeixen sempre aquests versos, com aleshores.

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

I em són ben presents, perquè em fascinen, aquells altres dos versos, inici i final d’un bellíssim poema que Maragall escriví a Cauterets, el 26 de juliol de l’any 1911:

Nodreix l’amor de pensaments i absència

i així traurà meravellosa flor.

La fotografia que il·lustra aquest record de Joan Maragall és de David Prats i pertany a l’itinerari literari de la “Ruta del Ter”. S’hi pot veure el monòlit amb el text de La vaca cega de Maragall, que s’aixeca a la font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses.

Ruta del Ter

Demà es presenta en societat la “Ruta del Ter”, un recorregut pel curs del riu Ter que es pot seguir a peu o en bicicleta, des del seu naixement als Pirineus fins a la seva mort a la Mediterrània, creada pel Consorci Alba-Ter. De les quatre rutes temàtiques que la formen, la Càtedra M. Àngels Anglada de la UdG s’ha ocupat de crear la ruta literària. Escriptors com Pla, Verdaguer, Comadira, Maragall, Bertrana, Martí i Pol, i tants d’altres, s’han deixat seduir i acompanyar pel Ter en algun moment de la seva vida.

Així, del Ter n’han dit que era lliure, coratjós, saltaire, mansuet, enemic, marginal, feudal, ben català, treballador, suau, ple de bondat, lluent, dolç, cansat, contaminat, morós, rendit, benèfic, ni ràpid, ni assossegat, suat, oliós, llimós, brut, de debò. I ha estat rica penyora, frontera humida, esfilagarsa escòria, febrós lleó, espill, brau fill de les tempestats, de correntia endolcida i calmosa, de calma felina, resplendor de mirall, del cor meravella.

El lliscar del riu, fugisser com la vida...