Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

Bertrana, Suñol i Rodoreda

A Aurora Bertrana, Cèlia Suñol i Mercè Rodoreda, Suïssa els va servir de font d’inspiració literària. Cèlia Suñol va passar una temporada llarga a Davos. Aurora Bertrana va treballar a Mürren, a més d’estudiar i viure a Ginebra. També visqué llarg temps a Ginebra Mercè Rodoreda.

Les tres escriptores representen tres cares de Suïssa: la dels sanatoris de malalties respiratòries, la musical i pionera en ensenyament, la dels exiliats.

A la novel·la autobiogràfica Primera part, guanyadora del premi Joanot Martorell, l’any 1947, Suñol escriu: “Un dia, Thomas Mann us contarà la història d’uns quants que s’aturaren a la Muntanya Màgica. I Beatriu Harraden us parlarà d’aquell profund i noble Home Desagradable. D’altres encara, que jo no sé, hauran intentat donar-vos un reflex, encertat o disgraciós, d’uns quants d’aquells que s’ajagueren hores i més hores damunt les cadires llargues, de cara a les muntanyes... Com jo avui intento relatar-vos la història senzilla d’Ole Jensen, fill d’una planxadora de Copenhaguen...”

A les Memòries fins el 1935, Bertrana escriu: “De la mateixa manera que ell no va saber mai quines eren les meves reaccions internes en aquella sensacional descoberta dels Alps centrals. El seu silenci constituïa un element favorable a la plenitud de la meva comunió amb la muntanya. I d’aquesta comunió va néixer la ja irrevocable decisió d’esdevenir escriptora.”

Al pròleg de la 26ª edició de La plaça del Diamant, Rodoreda escriu: “Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s’hagi d’acabar amb lluita el que s’ha començat fàcilment? ¿Dir que la vaig anar rumiant a Ginebra tot mirant la muntanya del Salève o tot passejant per La Perla del Llac, bastaria?”

Vaig fotografiar La Perle du Lac, l’agost de l’any 2007.