Rates de biblioteca

Llegeixo un article en una revista d’estudis clàssics sobre el color dels lliris que Anquises, el pare d’Eneas, demana per honorar el malaurat Marcel, fill de la germana d’August mort als 19 anys, quasi al final del llibre sisè de l’Eneida de Virgili. Hi ha qui defensa la vermellor dels aitals lliris, hi ha qui es decanta per la blancor. Sigui com sigui, el passatge ha generat molta literatura filològica, al llarg dels segles. I encara el plet no s’ha resolt, és clar.

Llegeixo el poema que, cada dijous, m’envia per correu electrònic una llibreria antiquària. Aquesta setmana el poema era de Denise Levertov, “Amenaça”. Em fa pensar en una oda d’Horaci, pel pi alt protagonista del poema. El pi de Levertov, venerable i bell, amic, pot esdevenir un perill si el vent fort el sacseja. Així en la mateixa bellesa hi nia la por que caigui el pi alt damunt de la teva casa, damunt teu, damunt de la fragilitat de la rutina de tenir de veí un alt pi.

Aturo els meus ulls al jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu descrit a Primera història d'Esther, “el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil”. Es veu que la palmera gànguil va ser malmesa per una ventada molt forta. Devia ser massa alta, com el pi de Levertov i el d’Horaci. I és que més amunt pujaràs, més dura serà la caiguda.

El quadre que il·lustra el post d’avui el vaig veure, també aquesta setmana, a la portada d’una revista nord-americana d’història. El va pintar entorn de 1850 Carl Spitzweg (1808-1885) i el va titular The Bookworm. Walter Benjamin el va mencionar en el seu assaig “Unpacking my Library: A Talk about Book Collecting”. Ara, el quadre i el text de Benjamin són utilitzats també per William Cronon en el seu article “Recollecting My Library... and My Self”. Vet aquí.

L’om d’Eneas i de Stoner

Enmig del vestíbul del món dels morts, segons que ens explica Virgili al llibre VIè de la seva Eneida, “un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. 

Probablement John Williams pensava en aquest om que rep els mortals que ja han traspassat el llindar, quan situà un om a casa de Stoner, que només és descrit quasi al final de la novel·la amb aquests mots: “Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati del darrere, i l’ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar.”

El gravat de Wenceslaus Hollar (Prague, 1607- Londres, 1677), conservat a la Biblioteca de la Universitat de Toronto, que acompanya el post d’avui, il·lustra l’arribada d’Eneas i la Sibil·la als Inferns, amb un únic arbre, l’om, al fons.

Centenari de Miquel Dolç (III)

Miquel Dolç va traduir tot Virgili al català. De l’Eneida en tenim dues versions: la de 1958 en hexàmetres a l’editorial Alpha i els quatre volums en prosa de 1973-1978 a la Fundació Bernat Metge. Vet aquí els primers versos del llibre primer de les Eneides de Dolç, en vers i en prosa.

Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia,

feia cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges

de Lavini. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra

la puixança dels déus i la ira implacable de Juno;

va endurar moltes guerres, també, fins a tant que fundava

l’urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina

gènera, els pares albans i, al cim, el reducte de Roma.

Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’éser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.

Vaig fer la fotografia romana que il·lustra aquest post el 9 de desembre de l’any 2010. 

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

Els llorers de l’Eneida

Hi ha, com a mínim, dos llorers a l’Eneida de Virgili, un al llibre segon i l’altre al llibre setè. Tots dos ornen el pati interior d’un palau i ofereixen protecció als seus habitants. Així, Virgili posa un llorer al casal de Príam, rei de Troia: “Enmig del palau, sota la volta nua del cel, hi havia un altar grandiós i, a la vora, un llorer molt antic que pontava damunt l’altar i cobria els Penats amb la seva ombra. Allí, vanament, a l’entorn d’aquest altar, Hècuba i les seves filles, com un esbart de colomes abatut per la negra tempestat, s’havien assegut ben serrades, abraçant les imatges dels déus” 

Semblantment, Virgili posa un altre llorer al casal del rei Llatí, al Laci: “Hi havia enmig del palau, entre les altes parets del pati interior, un llorer de sagrada cabellera, protegit per la por religiosa durant molts anys: hom deia que el divinal Llatí l’havia trobat, quan bastia els fonaments de la ciutadella, que ell mateix havia consagrat a Febus i que, d’ell, havia donat el nom de laurents al seu poble.” Quan Eneas va arribar al Laci, un eixam d’abelles va penjar-se, de sobte, d’una de les branques del llorer. Els endevins van predir que l’estranger que venia de la mar, com aquelles abelles, dominaria la ciutat.

Les traduccions són de Miquel Dolç i la imatge representa Virgili, vist per Luca Signorelli, en un fresc de la catedral d’Orvieto de finals del segle XV.

Les dones d’Eneas: Creüsa

Tot i que en la tradició primitiva es deia Eurídice, la primera muller d’Eneas i mare del seu fill fou la princesa troiana Creüsa. En la fugida, després de la destrucció de Troia, Creüsa va desaparèixer. Eneas, ocupat com estava amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Iulus de la mà i les figures dels déus al braç, no se’n va adonar fins que ja eren lluny. Tot i així, va desfer els seus passos i va tornar a la ciutat cremada i va cridar Creüsa una vegada i una altra. Però Creüsa no podia fer el viatge amb Eneas. Implacables, els déus van sacrificar Creüsa a causa de l’elevada missió que reservaven a Eneas: la fundació de Roma. 

Fa menys d’un any que vaig dedicar un post a Creüsa. Hi retorno cíclicament. La mitologia ens ensenya comportaments arquetípics. La representació de Creüsa sempre m’ha interessat. Aquesta il·lustració fidel del final del llibre segon de l’Eneida és de Bartolomeo Pinelli i de 1878. S’hi veu l’ombra de Creüsa quan s’apareix a Eneas per dir-li que ni la cerqui ni l’esperi més. I és que, com Creüsa, Eneas tampoc no és amo de la seva vida: hi té prioritat la família de sang i el destí que li han preparat els déus.

Parets sàvies

Camines per Roma. De sobte arribes a un passatge cobert. Hi entres. Els murs són pintats i plens d’esgrafiats. I no només. A l’alçada del primer pis i a totes quatre parets hi ha textos inscrits: dos de Virgili i dos d’Horaci, en llatí, és clar. M’atrau primer de tot un dels versos més estudiats (i estimats) de la quarta bucòlica de Virgili, el seixanta: “Comença, petit nen, amb el somriure a conèixer la mare.” I també aquell vers del llibre primer de l’Eneida amb el qual Dido acaba el seu parlament, tot just quan acaba de trobar Eneas i el convida a palau: “Jo, no desconeixedora del mal, he après a socórrer els dissortats.” Deixo els d’Horaci per al post de demà.  

Vaig fer la fotografia del vers de Virgili, dijous passat. 

Els infeliços de Virgili

Abans havíem de consultar les concordances dels autors llatins en uns volums que no eren (ni són) a totes les biblioteques. Ara, a la xarxa, no només tenim a l’abast l’obra completa en llatí de tots els grans, sinó que, a més, podem fer una cerca i trobar en poc temps l’ús d’un adjectiu, o del mot que sigui, en qualsevol obra de qualsevol d’aquests autors. 

Empesa per un comentari d’un antic alumne, he emprès la cerca de l’adjectiu infelix (en tots els casos possibles) a l’obra virgiliana. Si no m’he equivocat a l’hora de fer els comptes, a les Bucòliques apareix en cinc ocasions, a les Geòrgiques sis vegades i a l’Eneida en quaranta-vuit casos Virgili qualifica algú o alguna cosa d’infelix. 

A les Bucòliques són infeliços els ramats, les males herbes, i les mítiques Pasífae i Filomela. A les Geòrgiques tornen a ser-ho les males herbes, Màntua (la terra natal del poeta a causa dels repartiments de terres als veterans de les guerres civils), la terra que no pot fruitar collites, l’ullastre, l’enveja, el cavall victoriós. 

A l’Eneida hi ha una llarga llista d’infeliços, des de persones a coses, des del cavall de Troia a Ulisses, tot passant per Eneas i la mateixa deessa Juno, els quals s’anomenen ells mateixos infeliços. La reina Dido, però, és qualificada d’infelix en vuit ocasions a l’Eneida. Dido és, sens dubte, la més infeliç de l’Eneida virgiliana.

Vaig fotografiar la posta de sol romana el 31 d’octubre de l’any 2009.

Vespre al tren

Si fa no fa, tots fem cara de cansats. N’hi ha que recolzen el cap i tanquen els ulls, no crec que dormin. El noi de davant meu juga a matar gent a l’ordinador. El del costat llegeix un treball, també a l’ordinador. Més enllà un home dibuixa acurades figures geomètriques amb llapis. La noia de darrere llegeix un llibre que es diu ¿Por qué mi hijo se parece a su abuela?. Un noi de més endavant parla amb un home i una dona que semblen els seus pares. Té damunt la taula un llibre, Els nazis. He acabat de preparar les classes. Així és que he passat dels viatges d’Eneas a través de les illes mediterrànies als companys del viatge ferroviari. I arribem a Sils. Si tot segueix com fins ara, a un quart de nou serem a Girona.  

La fotografia del llarg tren carregat de cotxes la vaig fer a l’estació de Girona el juliol de l’any 2009.

Creüsa

Creüsa feia nosa al destí d’un home, d’Eneas, el seu espòs. En sortir de Troia, Eneas portava el pare a coll, el fill de la mà i les imatges dels déus i confiava que Creüsa el seguia. Però no era així. Eneas va tornar enrere per cercar Creüsa i ella se li va aparèixer, ja morta, i li va anunciar, segons escriu Virgili al llibre II de l’Eneida, en traducció de Miquel Dolç: “Això que veus no arriba sense la voluntat dels déus; d’emportar-te’n Creüsa amb tu, no t’ho permet ni el destí ni aquell que regna damunt l’Olimp celeste. Un llarg exili t’espera i has de llaurar la vasta planúria del mar; i abordaràs a la terra d’Hespèria, on el Tíber lidi corre amb aigües lentes a través de les riques conreres dels homes: hom t’hi reserva una fortuna, un reialme i una muller de sang reial; deixa de plorar per la teva estimada Creüsa.” Eneas estava destinat pels déus a fundar una nova Troia: Roma. I havia d’emparentar amb sang llatina. 

Vaig fer la fotografia dels cimals romans el mes de juny passat.

Sunt lacrimae rerum

Dos breus i bells fragments del llibre primer de l’Eneida de Virgili. 

Als versos 202-203, després d’haver patit un naufragi, Eneas diu als seus companys de fatigues: “Cobreu el vostre coratge, allunyeu la tristesa i la por. Potser un dia us agradarà de recordar fins i tot aquests destrets.”

Al vers 462, quan Eneas veu representada la guerra de Troia a les portes del temple de Juno, a Cartago, es posa a plorar i diu aquelles paraules: “Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt” que Miquel Dolç va traduir així: “Hi ha llàgrimes per a l’infortuni, i les coses humanes toquen el cor.”

Pius Aeneas

Del llibre II, 707-720 de l’Eneida de Virgili, en la traducció de Miquel Dolç: “Doncs apa, pare estimat, aferra’t al meu coll; jo mateix et portaré damunt les espatlles i aquesta càrrega no em serà feixuga. Passi el que passi, a l’un i a l’altre ens seran comuns els perills, ens serà comuna la salvació. El petit Iulus em vingui al costat i ens segueixi de més lluny, sense perdre’ns de vista, la meva dona. Vosaltres, servents, poseu bé esment en allò que us vaig a dir. Hi ha, en sortir de la ciutat, un turó i un temple vetust de Ceres, isolat, i, a la vora, un antic xiprer protegit de molts anys pel culte dels nostres pares. En aquest indret per camins diversos ens aplegarem tots. Tu, genitor, pren amb les mans els objectes del culte i els Penats de la pàtria; jo, que acabo de sortir d’aquestes terribles batalles i d’aquest carnatge, fóra sacríleg que els toqués abans d’haver-me purificat amb una aigua viva.”

Xiprers aeris del jardí de la casa de Romanyà, que vaig fotografiar el mes de maig de l’any 2007.

La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

Dolç i Dido

És sabut que l’objectivitat del científic no sempre es pot mantenir impertorbable. Són ben conegudes i comentades, per exemple, les falques plenament subjectives que Joan Coromines introduí en algunes de les entrades del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el món de la filologia clàssica, és ben repetida, per inusual, l’anècdota que té com a protagonista Alfred Edward Housman, l’il·lustre professor de Cambridge. Diuen que, després de llegir l’oda IV, 7 d’Horaci, va haver de sortir ràpidament de la classe, tot confessant emocionat que, per a ell, aquell era el poema més bell de la literatura antiga. Era l’any 1914. Housman tenia 55 anys.

Ahir rellegia l’Eneida, en la insuperable traducció en prosa de Miquel Dolç, eximi virgilià ja desaparegut. Em sembla que Dolç es va deixar portar per l’entusiasme en aquesta nota a peu de pàgina, referida al vers 476 del llibre VI: “¿Ens molesta, als homes d’avui, aquest ‘retorn’ de Dido a Siqueu? No oblidem que ens trobem al reialme de les Ombres, dels morts. Siqueu ha perdonat; Dido recobra la dolcesa del primer amor. No respon ni un mot a Eneas. L’odia immensament. Però Eneas és encara l’únic que pot fer sagnar el seu ‘cor’.” Era l’any 1975, Dolç tenia 63 anys. 

A la fotografia, ruïnes de Tir, la fenícia, on va néixer Dido. La vaig fer a l’agost, durant el viatge al Líban.

Baltasar Porcel

El vaig conèixer personalment l’any 1986, el dia que va presentar el meu llibre Els arbres, en versió Braille, al Palau de la Generalitat. Era el mes de juliol. D’això ja fa 23 anys. La seva prosa viva m’havia pres del tot quan vaig llegir Difunts sota els ametllers en flor, l’any 1970. Vaig mitificar el seu món mediterrani, de Sant Telm, d’Andratx. Admirava les seves descripcions de paisatges, les seves al·lusions a la mitologia grecollatina, les seves connexions amb totes les cultures que havia procurat viure en viu i en directe al llarg de la seva vida, amb l’etern retorn a la Mediterrània original i estimada, la vida viscuda a fons i escrita amb vehemència. L’estiu de l’any 1989 em va mostrar el mico de Pula i l’illot de Molta Murtra, els de debò. Sempre he pensat que la imatge d’Eneas en fugir de Troia, amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Ascani de la mà, els déus de la llar arrapats al pit i l’esposa Creüsa tot darrera, esqueia molt a la natura de Baltasar Porcel, feta de responsabilitat envers els seus.