“A la primavera m’omplen de roses, a la tardor de fruits, a l’estiu d’espigues: l’hivern sol m’és una plaga terrible; perquè temo el fred i em fa por que aquest déu de llenya forneixi el foc a uns pagesos inexperts.”
El déu Príap només mereixia estàtues de fusta, el marbre no convenia, sembla, a la seva natura fogosa. Vet aquí el lament d’aquest priapeu de l’Apèndix Virgiliana, que he traduït per als lectors del bloc.
A la fotografia, un robust tronc d’un cedre del Líban mil·lenari.
Entrades
