Meditació d’abril

El títol del post és de Josep Maria de Sagarra, d’un encertat article de la sèrie “Cafè, copa i puro”, del mes d’abril de 1924, que acaba amb aquestes paraules: “Mes d’abril, mes de les muntanyes; Setmana Santa i Pasqua Florida, vestit de núvia de tots els paisatges, moment delicadíssim del bec dels ocells i de les branques dels arbres. Amics meus, no deixeu passar el mes d’abril, sense recollir aquestes quatre gotes de gràcia que us refresquin i us encoratgin en les penes de cada dia. Aneu a la muntanya que ara ve el bon temps, que ara ve la primavera; aneu a la muntanya a sentir la flauta del cucut i a contemplar el borrissol de les fagedes.”

On és la muntanya, que deia la Rodoreda? A Romanyà, és clar. La fotografia que il·lustra el post d’aquest dilluns de Pasqua la vaig fer ahir, dia de la Pasqua Florida al jardí de la casa de la muntanya rodorediana. 

Processó

En procés d'orientació

Cuques de llum

Vaig fer les fotografies ahir, durant la processó del Sant Enterrament, a Girona.

Primavera

L’arribada de la primavera, el dia del Ram, la Setmana Santa, el meu aniversari, uf, tot de cop. S’amunteguen i s’enfilen, l’un rere l’altre, certs dies assenyalats que em porten records d’altres dies, com en un rosari que no sé quants grans tindrà. Molts dies, agafo la càmera fotogràfica i em poso a fixar en imatges tot el que veig, compulsivament. Hi ha tantes coses per a il·lustrar amb paraules en un post. O potser per no haver-ho d’escriure, però per mantenir-ne la memòria, tanmateix. Recullo notícies dels diaris per fer-ne un post al bloc. Però les notícies deixen de ser actuals i el bloc no s’actualitza. Tinc mandra, em dic. És l’arribada de la primavera que la sang altera, em dic. Faré anys, un any més, em dic. I em dedico a viure. El meu arxiu de fotografies creix, desmesuradament. La meva ment és incapaç de vessar per escrit tantes paraules pensades i no dites. Tot s’acumula. Els missatges als correus, els missatges a les xarxes, els treballs per fer. Més i més, sempre més i més. I tot, de seguida, es fa obsolet i vell. Els arbres es vesteixen de verd tendre, ens fan canviar l’hora i el sol ens acompanya més hores. El 3 d’abril se m’arrapa a la retina com el verd tendre als arbres. Però el verd durarà poc, tendre. I el 3 d’abril s’apressa massa per arribar, un any més. No em vull perdre com floreixen les glicines, però se m’escapen ja els núvols rosacis dels prunus i els narcisos s’endinsen al mirall, fins l’any que ve. “Corren els núvols pel cel. Tot s’encalça corrent.” M’amagaré, novament, darrera les paraules dels poetes, que ja ho han dit tot. I alguns tan ben dit. I me’n vaig a viure la primavera.

Les dues fotografies que il·lustren aquests mots d’avui són del meu arxiu. Vaig trobar aquest 3 d’abril, petrificat des de fa més de dos-cents anys, en el dintell d’una porta a Llagostera, el meu poble. La lleugeresa de les flors de l’altra fotografia serveix de contrast, o no, a la pesantor de la pedra. Són del jardí de la infantesa, també a Llagostera, és clar.

Diumenge de Pasqua

“És el final de les vacances. La Setmana Santa se'n va. Però amb les parpelles ben closes pensem intensament en ella i sabem que tornarà, la mateixa, amb els seus dies alegres i tristos, i sempre diferent, cada any més diferent. 

“Jesús ha ressuscitat; el seu sepulcre és buit; ha tornat al cel a la dreta del Pare. 

“A la taula de Pasqua els canelons, el rostit, el xampany i la mona amb els ous de xocolata ja són a punt. 

“Però també són a punt les paraules de l'adéu i les promeses, i amb elles els dies nous de l'espera i de l'esperança, d'il·lusions que s'aniran arrelant i de projectes que s'afermaran amb el temps. Aquella vella Setmana Santa havia estat acompanyada del descobriment de sentiment ignorats i desconeguts encara, de vivències noves i del despertar dels sentits.” 

El pretext que em va moure a escriure a la meva secció El fil d’Ariadna, del diari El Punt, l’article “Una vella Setmana Santa”, el dimarts 9 d’abril de 1985, va ser el de reviure la Setmana Santa de 1967 i explicar-la a en Borja, que era a punt d’arribar.

Divendres Sant

Encara un fragment d'aquell meu article del diari El Punt del 9 d'abril de 1985, barreja de setmanes santes, que conflueixen en la de 1967, a Llagostera.

“Comença a fugir de les nostres mans una altra Setmana Santa. Ja es pressent el retorn a les classes. Jesús és conduït davant Ponç Pilats, és assotat, és coronat d'espines i condemnat a mort. Amb la creu sobre les seves espatlles puja al mont Calvari on és crucificat entre dos lladres. Els solemnes oficis de la tarda ens recorden la Passió i Mort de Jesús. 

“També a la nit, la processó. Davant de tot els estaferms, el centurió dalt del cavall, els trompeters, els timbalers i els soldats amb les llances sonores i compassades. A banda i banda de carrer, les dones i noies amb ciris encesos, algunes descalces. Després, el homes amb les teies que degoten cera fosa contínuament. Enmig, les vestes negres i encaputxades, amb els símbols de la Passió, el gall, els daus, els claus, el martell, la corona d'espines; la imatge vestida de negre i de tristor de la Mare de Déu dels Dolors portada a les espatlles per un grup de dones endolades. La processó serpenteja pels carrers del poble acompanyada de cants planyívols. 

“Un missal compartit, unes mirades, uns contactes furtius i un intercanvi d'objectes que esdevindran talismans adorats.” 

Dijous Sant

El pretext que em va moure a escriure a la meva secció El fil d’Ariadna, del diari El Punt, l’article “Una vella Setmana Santa”, el dimarts 9 d’abril de 1985, va ser el de reviure la Setmana Santa de 1967 i explicar-la a en Borja, que era a punt d’arribar.

“És mitja festa i alhora dia de dol. S'ornamenten els Monuments al Santíssim amb testos, rams de flors i amb les palmes i palmons que hauran d'esperar uns dies més per ser penjats als balcons. 

“A la missa de la tarda es realitza la cerimònia del lavatori dels peus en record del Sant Sopar. Jesús, al vespre es dirigí a l'hort de Getsemaní on va pregar llargament mentre els seus deixebles, cansats de vetllar, dormien sense adonar-se dels sofriments del seu mestre. Després de la Missa, s'inicia la processó al Monument, ja preparat. L'encens que vessa el sacerdot i l'himne Pange lingua són imatges fixes evocadores de la tarda del dijous sant. 

“Comencen les visites als monuments. Al de l'església parroquial cremen llumets d'oli i arreu hi ha ciris encesos, que desprenen un agradable perfum de cera, i que deixen l'església mig a la penombra i plena d'ombres suggerents. Les monges tenen cura del monument de la capella de l'hospital, senzill i al mateix temps solemne. El monument de la capella del cementiri és el més sol i el més acompanyat alhora. 

“A la tarda del dijous sant, els carrers són silenciosos i tristos, és com si fossin revestits d'un tel que els torna menys definits, amb una estranya llum difusa i amb el vent de Quaresma tot ensenyorit-se dels espais buits. Les emissores de ràdio no emeten res més que música clàssica, però l'agulla d'un tocadiscos reprodueix les notes llangoroses i embolcalladores d'una samba càlida.” 

Dimarts Sant

“Fa un dia esplèndid. El cirerer florit ens ofereix un aspecte magnífic, les seves flors blanques i atapeïdes amaguen quasi completament el color de les branques de l'arbre, tan llises i tendres. El jardí comença a perdre els colors de l'hivern i es vesteix amb la primavera nova. 

“Jesús al temple llança anatemes contra els fariseus i els doctors de la llei. Al capvespre, puja al mont de les Oliveres i profetitza als seus deixebles la ruïna de Jerusalem, la fi del món i el seu retorn com a jutge suprem. 

“La farina, el llevat, la mantega, el sucre, tot ja és preparat per cuinar els exquisits bunyols. La seva olor anisada, el seu gust dolcet i la flaire de l'oli quan es couen, són records sensitius ben lligats a la Setmana Santa. 

“L'aire és ple del brunziment de les abelles, de la fortor de la terra renovada, de la blanor de les flors dels arbres i de la sentor oliosa dels bunyols. 

“Una estona al jardí i després una llarga passejada pels afores: l'estació del carrilet amb uns vagons i una màquina aturats ja per sempre més en una via morta, la riera plena de joncs i vorejada de pollancres, la passera de ferro ennegrida i rovellada pels anys. Les vacances continuen i neixen noves sensacions. Aquella «Moonlight serenade» i aquell «Attends ou va-t-en» giraven en el tocadiscos. Les paraules començaven a fer-se sentiments i els sentiments esdevenien gestos.”

Continuació de l'article de la meva secció El fil d’Ariadna, “Una vella Setmana Santa”, publicat al diari El Punt el dimarts 9 d’abril de 1985. 

Diumenge de Rams

“S'han acabat les classes, el llibres són desats fins d'aquí a vuit dies. Una setmana per endavant plena d'il·lusions, oberta a la novetat i a tot allò que d'extraordinari o meravellós ens vulgui donar la vida. Per la finestra oberta entra l'aire ja una mica més tebi de la primavera estrenada de nou. 

“Tot és a punt. El vestit de mig temps, la rebeca o l'abric d'estiu, les sabates noves, la palma o el palmó, guarnits amb rosaris de sucre i amb tota mena de figuretes ensucrades de color rosa o blanc per als més petits, i les branques de llorer per al més grans. 

“Ja repiquen les campanes de l'església. La plaça és plena de gom a gom. El fotògraf no es cansa de retratar els nens i nenes amb els seus vestits trets de la capsa i amb les cares emmorriades per haver de sostenir, drets, els palmons i les palmes i per haver de romandre quiets, a ple sol, davant un senyor que no coneixen, i que s'ha entestat a fer-los riure i que, a més, es cobreix el rostre amb un aparell negre i estrany, mentre les mares els arreglen el coll de la camisa o la vora del vestit, els allisen els cabells amb les mans i s'obstinen a fer-los mirar vers aquell senyor que tenen davant. 

“El sacerdot ja baixa les escales acompanyat d'uns escolanets, més enjogassats que pietosos. Les palmes s'aixequen tot recordant l'entrada de Jesús, dalt d'un ruc, a la ciutat de Jerusalem, un Jesús triomfant, aclamat com a Mesies i com a rei. L'olor de l'encens s'escampa per tota la plaça i el seu fum s'enlaira i es perd en l'infinit. 

“La benedicció s'ha acabat i la missa del Ram també. Padrins i fillols s'acumulen davant les portes de les pastisseries. Els més eixerits i matiners ja en surten, refets, amb els tortells a la mà. 

“És la tarda del dia del Ram. Al tocadiscos, les cançons de moda ja fa estona que es van escoltant. Alguns ballen, d'altres, asseguts, planegen les activitats d'una setmana que es presenta prou seductora. La nit de llargues ombres blavoses cobreix amb el seu mantell estelat i amb els seus dits argentats unes flametes que s'han encès aquell dia i uns somnis que s'han començat a forjar.” 

Aquest text forma part de l'article “Una vella Setmana Santa”, que vaig publicar al diari El Punt, el dimarts 9 d’abril de 1985, dins de la meva secció El fil d’Ariadna. Ha retornat avui, tossut, el record de totes les velles setmanes santes evocades aquí.