Qui té por de Mercè Rodoreda?

Stranger than Fiction, de l’any 2006, és una pel·lícula que reflexiona sobre l’escriptor i els seus personatges. Un home, Harold Crick, viu en el món real i sent una veu femenina que va desgranant el guió de la seva vida. De fet, ell viu perquè una novel·lista, Karen Eiffel, l’ha fet protagonista de la novel·la que, amb penes i treballs, va escrivint des de fa 10 anys. La qüestió és que tots els protagonistes de les novel·les de la Karen moren. Com morim en el món real tots els que neixem, d’altra banda, quan Déu deixa de somiar-nos, que diria Unamuno. Però el protagonista de la Karen coneix el moment de la seva mort. I la Karen se sent culpable per haver tret la vida als protagonistes de les seves novel·les. 

Quan veia la pel·lícula, fa uns dies, vaig pensar en la Maria i en Jaume de Mirall trencat i em vaig demanar pel patiment de Mercè Rodoreda, quan els va fer morir de manera tan tràgica. He recuperat aquests seus mots del pròleg de la novel·la, escrit l’any 1974, de Romanyà estant: “En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi.” Qui pot tenir por de Mercè Rodoreda sinó els personatges de les seves novel·les? 

A la fotografia, el racó de Rodoreda a casa, a Romanyà de la Selva, fa uns anys.