La metamorfosi de les edats

A la seva Art poètica, compendi de vida i de literatura, Horaci deixà descrites les quatre edats de la persona. El nen, el jove, l’adult, el vell. Una edat més que en el quadre de Klimt, de 1905, que il·lustra aquest post. 

El nen, diu Horaci, trepitja amb peu segur, juga amb els seus iguals, s’enfada i es desenfada sense motiu, i canvia en hores. 

El jove, al seu torn, gaudeix dels cavalls i dels gossos i de l’herbei del Camp de Mart, és com de cera per ser vinclat cap al vici, és aspre amb qui l’aconsella, tardà proveïdor de les coses útils, pròdig amb el diner, orgullós i apassionat, i ràpid a deixar allò que estima.

L’edat i l’ànim adult cerca diners i amistats, està al servei de l’honor, es guarda de fer allò que després s’esforçarà a canviar.

Moltes coses incòmodes envolten el vell, acaba Horaci, ja sigui perquè cerca i s’absté o tem d’utilitzar allò que ha trobat, ja sigui perquè administra tímidament i gèlida totes les coses, és temporitzador, llarg d’esperança, inactiu i àvid de futur, difícil, es queixa, lloa el temps passat, és crític i censor dels més joves.  

Els anys que van arribant porten moltes coses plaents, que s’emporten els anys que s’allunyen, conclou Horaci.

És l’única metamorfosi comuna a tots aquells que ens nodrim de menges de la terra, aquesta de les edats. 

D’altres en volen més, al llarg de les edats de la seva vida.

Sopars i secrets que maten

A la literatura llatina antiga hi ha, com a mínim, dos sopars famosos, la cena Trimalchionis del Satiricó de Petroni, la cena Nasidieni de les Sàtires d’Horaci. Un i altre sopars són descrits amb gran precisió i detall. Un i altre sopars són representatius del luxe que gaudia una part privilegiada de la societat romana. Ens podem imaginar ambdós sopars quan contemplem els frescs de les vil·les pompeianes amb menges exquisides, vaixelles precioses: aquelles copes de vidre representades al fresc de la casa dels amants, aquella fruitera de vidre amb magranes. 

Al sopar de Nasidiè, cau un dosser del sostre sobre la taula del banquet i causa seriosos estropicis: moltes peces de la vaixella eren de vidre. Al sopar de Trimalció, el protagonista diu que prefereix els atuells de vidre als de bronze, perquè no fan olor, i que si no es trenquessin se’ls estimaria més que l’or, però reconeix que sempre són per terra, fets miques. Petroni aprofita aquest moment per explicar una anècdota, atribuïda a l’emperador Tiberi, sobre un artesà que va fer una tassa de vidre que no es trencava. Un cop l’artesà va haver demostrat la raresa de la seva invenció, l’emperador va preguntar-li si algú més coneixia el secret de fabricació d’aquells vidres. Davant la resposta negativa de l’artesà, el va fer matar: si s’hagués sabut, l’or hauria perdut tot el seu valor.

Omnia vincit Amor

Virgili va escriure la frase que posa títol al post d’avui l’any 37 abans de Crist, a la seva desena ègloga, a les Bucòliques, la primera de les seves obres.

Valentino, el modista italià, ha brodat la frase en el cosset d’un vestit de festa de la seva col·lecció d’alta costura, de la temporada de primavera-estiu 2015, que podeu veure a la fotografia.

Però s’ha produït una alteració en l’ordre dels mots, vint segles després. A Virgili, “tot ho venç l’Amor”. A Valentino, “l’Amor ho venç tot”. El vers de Virgili (el 69) continua així: “també nosaltres cedim a l’Amor”.

Deu anys més tard i a les Geòrgiques, Virgili va reutilitzar la frase, tot descrivint l’edat d’argent, dominada per Júpiter. Qui triomfava no era l’Amor, sinó el treball aferrissat: Labor omnia vicit improbus. Potser algun dia la veurem brodada en una granota de treball de disseny.

En diem tradició clàssica d'aquesta pervivència dels autors llatins i grecs al llarg dels segles. I arriba fins a la moda tèxtil o els vitralls modernistes. És igual. Viu.

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.

Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.

“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”

La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

Els tres versos d’Ovidi

Ens ha transmès l’episodi Sèneca el Vell en les seves Controvèrsies. L’aposta va ser clara. Ovidi va assegurar als seus amics que eliminaria de la seva obra els tres versos que ells triessin. Amb una sola condició, que aquests versos no coincidissin amb els tres versos que el mateix autor, Ovidi, volgués salvar. Afirmava Sèneca que Ovidi no ignorava els seus “defectes” estilístics, però els estimava. De manera que els tres versos triats per ser eliminats i salvats van ser els mateixos. I els fats han fet que només en coneixem dos d’aquests versos, el tercer vers mai no ha arribat a nosaltres, a causa d’una llacuna en el manuscrit senequià. O factum male! que diria Catul. Les elucubracions entorn d’aquest tercer vers incògnit han estat i continuen sent tema d’estudi filològic. Però l’objecte d’aquest post d’avui és que, si us ve de gust, valoreu vosaltres mateixos si eliminaríeu o salvaríeu els dos pentàmetres triats i coneguts. El primer forma part de l’Art amatòria, 

semibouemque uirum semiuirumque bouem

i el segon pertany als Amors. 

et gelidum Borean egelidumque Notum

No us fieu de tot el que publica La Vanguardia

Ara resulta que s’ha posat de moda el llatí. Ahir el periòdic esmentat oferia un llibre amb aquest títol tan suggerent Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí. Fa 39 anys que repeteixo aquesta frase, o alguna de semblant, unes quantes vegades a classe. No em sap greu, no, no, que es publiquin opuscles divulgatius sobre la nostra llengua mare. Benvinguts siguin! 

Justament a la classe de literatura llatina d’avui, ens endinsarem una mica en una magnífica peça horaciana, aquella que és coneguda com Beatus ille, la iunctura que encapçala el poema. Una de les entrades d’aquest volumet-diccionari de frases fetes llatines, tractades amb més o menys enginy, és precisament aquest grup de dos mots. I el comentari que mereix és d’allò més tòpic, amb referència a Fray Luis de León inclosa. Deu fer temps que els autors no han rellegit aquesta peça, perquè ja no recorden que allò que en diuen “oda” d’Horaci, és en realitat un epode. Si haguessin rellegit l’epode, haurien recordat que es tracta d’una gran ironia horaciana, d’una invectiva contra un usurer. I els hauria pogut donar molt més de joc. Als autors, vull dir, prologuista inclòs.

També deu fer més de trenta anys que el quadre de la fotografia penja d’una paret de casa.

Inventari bucòlic

No és exhaustiva, però quasi, aquesta llista d’arbres i plantes que ve a continuació i que prové de les Bucòliques de Virgili. Natura en estat pur. I llatina, mediterrània, vaja, la nostra. Una meravella. Trobava a faltar les llistes!

Faig, pi, avena, avellaner, canya, roure, jonc, xiprer, fruiter, salze, om, espiga, perera, vinya, ginesta, bardissa, all, serpoll, olivella, jacint, malví, lliri, rosella, pensament, narcís, fonoll, cinamom, mirtil, calèndula, prunera, morera, llorer, murtra, vímet, palla, heura, raïm, acant, arboç, gingebre, esbarzer, tamariu, sàlvia, lotus, herba luteïna, llambrusca, espígol, roserar, farigola, molsa, àlber, valeriana, ranuncle sard, boix marí, alga, freixe, avet, pollancre, berbena, teix, ginestell, cànem bord.

De la utilitat de la poesia

Quan Horaci va dictaminar que els poetes han de plaure i ser útils, a la seva Art poètica, a finals del segle I abans de Crist, anys abans ja s’havia posat de manifest la utilitat de la poesia a la vida pràctica. Ho havia fet Ciceró en aconseguir de salvar el poeta Àrquias de l’acusació d’haver obtingut la ciutadania romana de manera il·legal. El seu excel·lent (com tots els seus) discurs Defensa d’Àrquias, és també una vehement defensa avant la lettre de la utilitat de la poesia i de les lletres en general. Si ell mateix, argumentava Ciceró, no hagués cultivat cada dia el seu esperit amb la lectura de la poesia, no hauria pogut excel·lir en el fòrum. Si Àrquias, concloïa, no tingués la ciutadania romana, se li hauria hagut de donar immediatament, perquè Roma no podia no tenir un ciutadà de la seva qualitat. Ciceró va guanyar la causa, però dissortadament no ens ha estat concedit de conèixer l’obra poètica d’Àrquias. Tanmateix, si va servir a Ciceró, ja va ser útil. 

Vaig fotografiar el fòrum romà que il·lustra el post d’avui, amb el sol de biaix, a començaments de novembre de 2009.

Petons i més petons

Al segle I abans de Crist, el poeta llatí Catul va escriure dos poemes sobre els petons que voldria de la seva estimada Lèsbia. En un dels poemes li demana que li faci “mil petons, després cent, després mil més, després un segon centenar, després encara un altre miler i encara cent més”, tot plegat tres mil tres-cents besos. En l’altre poema el compte de petons és infinit: “tants com grans de sorra té el desert de Líbia, entre l’oracle de Júpiter i el sepulcre de Batus o tants com estels té el cel, quan calla la nit”. Vet aquí el desig. Al segle XV, el poeta Giovanni Gioviano Pontano demanava en un poema a la seva estimada que afegís tres-cents mil besos a la suma de besades de Catul. Una mica més tard, Iacopo Sannazzaro pidolava a l’estimada sis-cents petons i afegia “però no d’aquells que es fan al germà o al pare, sinó petons d’enamorada”. Al segle XVI, Iannus Secundus va escriure tot un llibre de petons. I en un dels poemes va refondre més o menys els dos poemes de Catul així:  “Cent vegades cent besos, mil vegades cent besos, mil vegades mil besos i altres tantes mil vegades mil besos, tants com gotes d’aigua té el mar de Sicília, o com estels té el cel, sobre aquestes teves galtes purpúries, sobre aquests teus llavis túrgids i sobre els teus ullets expressius et faria sense repòs, oh bella Neera!” 

No sabia com il·lustrar el nombre de petons d’aquest primer post de l’any. Ni estels, ni grans de sorra, ni gotes d’aigua, he optat per aquests palets de riera del jardí de Llagostera que vaig fotografiar el mes d’abril de l’any 2012. I aquesta música.

Qui es va inventar el foie gras?

Es veu que, com que no han trobat cap més altra manera de produir el foie gras, a partir del mes que ve a Califòrnia prohibiran produir i vendre aquesta delícia.

Al segle IV de la nostra Era, l’escriptor llatí Pal·ladi en el seu Tractat d’agricultura explicava això: “Les oques de quatre mesos s’engreixen molt bé: com més aviat es comença, més bé va. Els grecs barregen dues parts de farinetes d’ordi amb una de segó, i els en donen segons la gana que tenen. Les ajudes donant-los aigua tres cops al dia, i un cop a mitja nit. Al cap de trenta dies, si els voleu estovar el fetge, agafeu figues seques, aixafades i remullades amb aigua, les pasteu bé i en feu boletes, que embocareu a les oques vint dies seguits.”

La traducció és de Maria Àngels Anglada. Va incloure aquest fragment amb el títol “Qui es va inventar el ‘foie gras’ o fetge gras?” en el seu volum Retalls de la vida a Grècia i a Roma, imprescindible per a conèixer la vida quotidiana de l’antiguitat clàssica, de la mà dels mateixos autors grecs i llatins, sàviament triats i comentats per l’escriptora. 

Em penso que no tinc oques fotografiades. Però fa quinze dies, a Roma, vaig fotografiar aquests romans disfressats de romans, davant del Panteó.

El futur resulta del passat

“Em demanes d’explicar-te el que faig cada dia i a cada hora del dia: bon concepte tens de mi si creus que en els meus dies no hi ha res que hagi d’amagar-me. Sens dubte caldria viure com si ens veiessin; caldria pensar com si algú pogués guaitar dins el nostre interior: i certament algú pot. ¿De què serveix de tenir secrets per als homes? Res no és tancat a déu. Ell és present en les nostres ànimes i intervé en els nostres pensaments. Intervé, dic. Com si se n’apartés mai! Faré, doncs, el que em demanes i ben de grat t’escriuré tot el que faig i amb quin ordre. Des d’avui m’observaré i, ço que és sumament útil, faré l’examen del dia. El no examinar la pròpia vida és el que ens endureix en el mal. Pensem el que hem de fer, i encara rares vegades; el que hem fet, no ho pensem mai, tot i que el consell pel comportament futur resulta de la vida passada.”

Així s’expressava Sèneca, l’autor llatí del segle I de la nostra Era, a la lletra 83 a Lucili. Una representació de Sèneca, entre Plató i Aristòtil, procedent d’un manuscrit del segle XIV, il·lustra les paraules traduïdes del filòsof, preses del volum corresponent de la Fundació Bernat Metge. Només hi he fet una intervenció en el text: he posat en minúscula el mot “déu”. Sèneca no era cristià i seguia la doctrina estoica.

Del delit

Una conversa d’havent dinat m’ha portat a recordar aquests versos de les Bucòliques de Virgili, traduïts per Miquel Dolç: “La lleona ferotge cerca el llop; el llop, la cabra; la cabra joganera cerca el ginestell florit; a tu, Coridó, Alexis. Cadascú l’arrossega el seu delit.”

I el delit continua si el ginestell no es deixa esbrotonar per la cabra, si la cabra no és atrapada pel llop, si el llop no vol ser vençut per la lleona, i si, ai! l’ésser estimat és emportat per l’amor d’altri.

La papallona que vaig fotografiar en una masia de Romanyà, fa quinze dies, clavada entre el vidre i la cortina de ganxet, va ser arrossegada pel seu delit de claror. Em penso.

Corinna

“Veniu, llorers triomfals, a cenyir els meus polsos. He vençut. Corinna, apa, és als meus braços, ella que era vigilada per un amant, un guardià, una sòlida porta, tants enemics, perquè no pogués caure en cap parany. La victòria digna, entre totes, de triomf és aquella en què la presa, sigui quina sigui, no costa sang. No són pas humils muralles, no són pas fortaleses circuïdes d’estrets fossats, sinó una dona que ha estat presa per la meva estratègia.”

No, no, la Corinna del text que acabeu de llegir no és ni sueca, ni alemanya, sinó una dona romana de fa vint segles. Així s’expressava el poeta llatí Ovidi a l’inici d’una de les elegies dels seus Amores, dedicada a Corinna, nom poètic que sembla que vol significar totes les amants del poeta, les moltes Corinnes de la seva vida amorosa. 

No em vaig pas fixar si es deia Corinna la noia de l’escultura que tapa un arbre més alt que la mateixa torre Eiffel, quan vaig fer la fotografia el dia 30 de març.

Sapere aude

Fa uns dies em lamentava de les dificultats de supervivència del llatí. Avui m’alegro del fet que, a Figueres, a la façana del Centre de Formació Integrat que porta el nom del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer, han inscrit aquesta màxima llatina que es pot veure des de ben lluny: Sapere aude. La feia servir Kant en el sentit que avui se li dóna de “atreveix-te a saber”. Però ja la va utilitzar Horaci en una de les seves epístoles amb un sentit una mica diferent. Llorenç Riber traduïa així el sapere aude de l’epístola, en aquest context: “¿Per què, en efecte, tens pressa d’allunyar això que ofèn els teus ulls, i trigues tot un any per curar l’esperit, si de cas el teu esperit malalteja? Ja té el treball mig fet qui el comença: atreveix-te a ésser savi: comença. A qui prorroga l’hora de començar a viure honestament, li’n pren com al pagès que, a la vora del riu, està esperant que acabin de passar les aigües; però les aigües van passant contínues, i sempre sempre passaran.”

M’ha cedit la fotografia, molt amablement, l’Ajuntament de Figueres. Els ho agraeixo i els felicito per la iniciativa.

Ruralia

Primerament, és vària la natura

i nodriment dels arbres; car uns vénen

volenterosament sens que els obligui

l’obra de cap mortal: pels camps s’ufanen

oberts o per les vores sinuoses

lentes dels rius, com ara el vímet dòcil,

i les grogues ginestes vincladisses,

les pollancredes i les salzeredes

d’un blau i blanc aletejar de fulla.

Els altres naixen de llavor sembrada,

com els alts castanyers i com l’alzina,

arbre màxim de copa qui verdeja

augustament en les forests de Júpiter,

o el roure, que els Grecs tenen per oracle.

Brosten uns altres en ravells molt densos

des de la rel: el cirerer salvatge

i l’om; sots la gran ombra de sa mare

el parnassi llorer menut s’abriga.

Fou la Natura qui primer donava

aquests camins: per ells és verda tota 

la raça vegetable i innumerable

de belles hortes i de belles selves

i de boscatges vells religiosos.

Aquests versos pertanyen a les Geòrgiques de Virgili, traduïdes en decasíl·labs l’any 1917 per Mn. Llorenç Riber i publicades per l’Institut d’Estudis Catalans. Il·lustren una fotografia que vaig fer el dia 11 de març a Cartellà. I em serveixen per afegir-me a la celebració del Dia mundial de la poesia.

Centenari de Miquel Dolç (III)

Miquel Dolç va traduir tot Virgili al català. De l’Eneida en tenim dues versions: la de 1958 en hexàmetres a l’editorial Alpha i els quatre volums en prosa de 1973-1978 a la Fundació Bernat Metge. Vet aquí els primers versos del llibre primer de les Eneides de Dolç, en vers i en prosa.

Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia,

feia cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges

de Lavini. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra

la puixança dels déus i la ira implacable de Juno;

va endurar moltes guerres, també, fins a tant que fundava

l’urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina

gènera, els pares albans i, al cim, el reducte de Roma.

Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’éser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.

Vaig fer la fotografia romana que il·lustra aquest post el 9 de desembre de l’any 2010. 

L’erupció del Vesuvi i el descobriment de Pompeia

Era un dia d’agost de l’any 79 de la nostra Era. La badia de Nàpols era plena a vessar de patricis romans que hi estiuejaven. Les hores s’escolaven tranquil·les, a mar, a les piscines de les vil·les, als ombrejats camins dels jardins. Tot, tot feia pensar que no hi podia haver una vida més plaent que aquella ni cap món millor. 

Plini el Vell era el comandant de la flota destinada a Misènum. No hi havia enemics, ni problemes. Això li permetia de dedicar la major part de les seves hores a l’observació de la natura en tots els seus aspectes, no en va havia escrit la seva Història natural, que recollia tot allò que era al món, tot el que envolta els humans, des dels núvols als arbres, tot passant per les pedres i els rius. Tenia al seu costat el nebot, un noi exemplar que seguia les seves passes. 

Feia un parell de dies que, a l’horitzó, s’hi veia un núvol inhabitual en forma de pi que no s’acabava de saber d’on sortia. De manera que aquell matí d’agost, Plini va encomanar als esclaus que preparessin una libúrnica perquè volia sortir a mar i arribar-se fins al mig del golf, desembarcar i veure de prop de què es tractava. En això estaven, quan rebé una carta de Rectina, l’esposa de Tascus, que amb gran espant explicava que no podia fugir d’una situació que qualificava d’infernal: el Vesuvi havia entrat en erupció i no hi havia sortida per als habitants del golf, només per mar, perquè la terra tota s’havia escalfat tant i produïa tants escarafalls que era impossible de trepitjar-la...

Si voleu saber la continuació d’aquesta història, esteu convidats a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, a dos quarts de sis d’aquesta tarda, a la conferència que faré amb el títol del post d’avui. Il·lustra el post una de les imatges que mostraré, amb els dos Plinis i el Vesuvi al fons, segons Thomas Burke (1749–1815).

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

L’ocell de Lèsbia

No sé si l’ocell que Catul va regalar a la seva amada Lèsbia era tan ufanós com el de la fotografia. És ginebrí i el vaig atrapar el matí del 10 de desembre de l’any passat, a la terrassa de l’aeroport. Em va fer pensar en el poema: “Ocell delícies de la meva amiga, tu amb qui sol jugar i tenir-te a la sina i donar-te, cobejós que ets, la punta del dit, incitant les teves agudes mossegades, quan a la meva esplendorosa amor plau de fer no sé quines agradables joguines, i delicat esplai, jo imagino, del seu dolor, a fi de calmar una passió ardent. Tant de bo, com ella, pogués jugar amb tu i allegeurir el meu cor de tristos neguits!” La traducció és la de la Fundació Bernat Metge, de l’any 1928.

Geòrgiques

Aquesta tarda he tornat a obrir les Geòrgiques de Virgili, a partir d’una citació de Goethe al seu Viatge a Itàlia. Com que era del llibre segon, he anat a parar a aquells hexàmetres que sempre que reveig em tornen a admirar, el 458: “Oh! massa benastrucs, si coneixien llurs béns, els conradors.” I pocs versos més enllà: “Venturós el qui ha pogut conèixer les raons de les coses i el qui ha posat sota els peus totes les temences, l’inexorable fat i l’estrèpit que envolta l’avariciós Aqueront!” 

Tots els camins porten a Virgili. També el de la fotografia que vaig fer el dia de Nadal a Llagostera.