De sants i aniversaris

Tinc una amiga que és de sants i una altra que és d’aniversaris. A l’una li agrada felicitar-me pel sant i a l’altra per l’aniversari. Els aniversaris pertanyen a l’esfera privada de les persones, els sants a l’esfera pública, encara. 

A l’antiga Roma es celebrava la data de fundació de la ciutat, és a dir l’aniversari. Hi ha ciutats de països iberoamericans que també celebren la data de la seva fundació, però sovint coincideix amb la festa d’un sant patró. I és que es posava la ciutat sota l’advocació del sant del dia que els espanyols la fundaven. Això també ha passat amb les persones. Vaig conèixer una família que tenia setze fills i cada fill portava el nom del sant del dia que va néixer. 

El facebook és d’aniversaris, de manera que tots aquells que en formem part ens fem un tip de felicitar aniversaris cada dia i rebem una allau de felicitacions el dia del nostre aniversari. I que no ens fa feliços compartir la joia de celebrar el dia que vam néixer, any rere any? És clar que el nom ens confereix identitat, però què és més important el nom o el dia que vam néixer? Ets de sant o d’aniversari, lector amic? 

Jo, de sant i d’aniversari, apa. No fos cas que em perdés els petons i les paraules dolces d’aquells que em feliciten també pel sant, que compartia amb la meva mare i amb la meva àvia. Però “It’s evident / the art of losing’s not too hard to master / though it may look like (Write it!) like disaster.”

La citació del final del post és d’un poema preciós d’Elizabeth Bishop i la fotografia, que he fet aquest migdia, mostra uns maduixots amanits que ja s’han perdut en la finitud de l’ésser.

Estelrich, els clàssics i els homes d'acció

A la posta de sol del 31 de juliol de l’any 1927 es va celebrar l’anomenat Ungiment de l’Arc de Berà, qualificat com una Festa popular d’una alta valor clàssica, davant del monument romà. La ballarina Àurea de Sarrà va interpretar la seva Demèter i Joan Estelrich va parlar de “La influència dels clàssics damunt els homes d’acció”. Ho va fer amb aquestes paraules: 

“Ciutadans.

El temps no permet discursos. Procuraré ésser breu, breu com un glavi romà.

Fa prop de divuit segles que aquest arc contempla, estàtic, el pas de les generacions. Mola elegant i grandiosa, de majestat fascinant sobre aquesta ampla marina, és un triomf, una esplèndida victòria sobre la massa.

Mentre els homes sentiran la Humanitat i els ulls no es desavesaran de la grandesa estètica, vindran les gents a admirar-te. En aquesta tarda lluminosa i daurada, ínclita hora vespral sobre la pedra gloriosament impertorbable, venim nosaltres a rebre la teva unció eterna, sota la seva ombra augusta, d’una eloqüència sense mots ni fites. En aquesta hora que l’Arc abandona la seva austeritat republicana del ple dia, per a vestir-se, imperial i sumptuós, amb l’or i la púrpura del capvespre, nosaltres hem vingut, per uns instants, a submergir la nostra ànima en l’ànima sempre vivent del gran poble antic que ens el deixà com un vestigi perdurable indestructible. Ell simbolitza per a nosaltres la realitat, insigne i fecunda de la idea llatina.

Sens dubte, els organitzadors d’aquesta festa, han tingut present, en convidar-nos, la nostra significació com a defensors de l’educació clàssica i de la tradició grecollatina. Per això venim i podem dir com l’eminent Coolidge, campió de la cultura clàssica: Venim avui aquí a defensar algunes de les grans realitats de la vida. Venim per a continuar assegurant el progrés en l’esdevenidor, fent que s’estengui més la coneixença del progrés en el passat. Venim per a proclamar la nostra fidelitat a l’ideal que ha plasmat la civilització predominant en el món. Venim perquè creiem que el pensament és el rector de les coses. Venim perquè comprenem que l’única via cap a la llibertat passa per la coneixença de la veritat. La nostra cultura liberal ens ve de Grècia i Roma. L’educació s’hi fonamenta.”

Ho vaig explicar en aquest treball: “Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pàgines 30-61.

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.

Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.

“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”

La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

Climent

El de Carles Fages de Climent va ser publicat per primera vegada l’any 1933. El de Josep Maria Fonalleras ho va ser l’any 2013. L’un descriu tota una nissaga, els Climent de Castelló d’Empúries, la família materna de l’autor. L’altre explica la història d’un home del segle XXI i retrata la manera de viure dels contemporanis de l’autor. L’un s’endinsa en la història familiar. L’altre s’endinsa en la solitud existencial de l’esser humà d’avui.

Així comença el Climent de Fonalleras: “Aquests primers dies a Roma, sol, he fet el turista. Es pot dir que, quan em vaig acomiadar dels amics, vaig interpretar una de les millors escenes del meu repertori.” I així acaba: “La bombolla. Es desfà. Com es desfà la fusta del vaixell que sembla de mantega. Esquitxa la teva esquena. Un polsim de partícules es diposita després sobre la sorra.”

Així comença el Climent de Fages: “Aquest llibre no l’he concebut. M’ha nascut a les mans mentre removia papers a la recerca de quelcom indeterminat, potser a la recerca de mi mateix.” I així acaba: “Perquè segueixi vetllant per mi [en Climentet], potser li dediqui un dia o altre una pedra, sense data ni nom, en un racó ombriu del jardí, on ensenyaré als meus fills a venerar-lo com un déu familiar.”

La pedra i la sorra. La comèdia de la vida. La insostenible lleugeresa del ser, que titulà Milan Kundera una de les seves obres memorables. Memorables també els nostres Climent, el d’ahir, el d’avui.

August

“Si la peça us ha agradat, doneu-li els vostres aplaudiments i, tots plegats, demostreu la vostra alegria.” Avui mateix fa dos mil anys, August, l’emperador romà, pronunciava aquestes paraules en el seu llit de mort, davant dels seus amics, als quals acabava de preguntar si els semblava que havia representat bé la comèdia de la vida. Els havia fet entrar a la cambra, a punt de morir, el 19 d’agost de l’any 14. No sabem si van aplaudir la vida d’August, perquè Suetoni, el biògraf, no ho vol deixar clar. Sí que ens diu, però, que “el destí li reservà una mort tranquil·la tal com sempre havia desitjat”. 

Va deixar un bon llegat al poble romà, no només polític, la tan repetida pax romana augusta, també econòmic. Havia fet testament un any i quatre mesos abans de morir, sempre segons el seu biògraf Suetoni. La família eren els hereus de primer grau, el poble romà i l’exèrcit van rebre també unes bones sumes. S’hi excusava de la “poquesa del seu patrimoni” i hi declarava que els diners que havia percebut dels testaments dels seus amics i dels seus dos pares, el natural i l’adoptiu, els havia despès gairebé totalment en les necessitats de l’Estat. És clar que no va tenir set fills per criar i emancipar.

No us fieu de tot el que publica La Vanguardia

Ara resulta que s’ha posat de moda el llatí. Ahir el periòdic esmentat oferia un llibre amb aquest títol tan suggerent Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí. Fa 39 anys que repeteixo aquesta frase, o alguna de semblant, unes quantes vegades a classe. No em sap greu, no, no, que es publiquin opuscles divulgatius sobre la nostra llengua mare. Benvinguts siguin! 

Justament a la classe de literatura llatina d’avui, ens endinsarem una mica en una magnífica peça horaciana, aquella que és coneguda com Beatus ille, la iunctura que encapçala el poema. Una de les entrades d’aquest volumet-diccionari de frases fetes llatines, tractades amb més o menys enginy, és precisament aquest grup de dos mots. I el comentari que mereix és d’allò més tòpic, amb referència a Fray Luis de León inclosa. Deu fer temps que els autors no han rellegit aquesta peça, perquè ja no recorden que allò que en diuen “oda” d’Horaci, és en realitat un epode. Si haguessin rellegit l’epode, haurien recordat que es tracta d’una gran ironia horaciana, d’una invectiva contra un usurer. I els hauria pogut donar molt més de joc. Als autors, vull dir, prologuista inclòs.

També deu fer més de trenta anys que el quadre de la fotografia penja d’una paret de casa.

De la utilitat de la poesia

Quan Horaci va dictaminar que els poetes han de plaure i ser útils, a la seva Art poètica, a finals del segle I abans de Crist, anys abans ja s’havia posat de manifest la utilitat de la poesia a la vida pràctica. Ho havia fet Ciceró en aconseguir de salvar el poeta Àrquias de l’acusació d’haver obtingut la ciutadania romana de manera il·legal. El seu excel·lent (com tots els seus) discurs Defensa d’Àrquias, és també una vehement defensa avant la lettre de la utilitat de la poesia i de les lletres en general. Si ell mateix, argumentava Ciceró, no hagués cultivat cada dia el seu esperit amb la lectura de la poesia, no hauria pogut excel·lir en el fòrum. Si Àrquias, concloïa, no tingués la ciutadania romana, se li hauria hagut de donar immediatament, perquè Roma no podia no tenir un ciutadà de la seva qualitat. Ciceró va guanyar la causa, però dissortadament no ens ha estat concedit de conèixer l’obra poètica d’Àrquias. Tanmateix, si va servir a Ciceró, ja va ser útil. 

Vaig fotografiar el fòrum romà que il·lustra el post d’avui, amb el sol de biaix, a començaments de novembre de 2009.

En llatí, si us plau

L’any 1965 els preveres Joan Llauró Padrosa i Jaume Marquès i Casanovas van publicar un Diccionario español-latino, motivats pel “nuevo impulso que la Santa Sede acaba de dar al cultivo de la Lengua Latina en los Seminarios y entre los eclesiásticos”, segons que expliquen al pròleg.

Vaig conèixer mossèn Jaume Marquès l’any 1972, quan vaig començar a freqüentar l’Arxiu Capitular de Girona, on era arxiver. Feia la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona i anava a la cerca i captura de documentació llatina per fer la meva tesina. Quan, en acabar la carrera, vaig començar a donar classes a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, mossèn Marquès em va donar una bona quantitat d’exemplars d’aquell diccionari que tenia a casa seva, a Casa Carles a la plaça del Vi de Girona, perquè els repartís entre els meus estudiants. Així ho vaig fer, curs rere curs, fins que es van acabar.

Hi he pensat ara que el papa Benet XVI vol fer créixer “la conoscenza della lingua di Cicerone, di Agostino e di Erasmo da Rotterdam, nell’ambito della Chiesa ma anche della società civile e della scuola e sta per pubblicare un motu proprio che istituisce la nuova Pontificia Academia Latinitatis”.

El mateix article que explica aquesta notícia parla del Lexicon recentis latinitatis del també prevere Cleto Pavanetto, publicat l’any 2003, amb 15.000 mots. Vet aquí com l’un i els altres tradueixen els quatre mots que segueixen, amb quasi quaranta anys de distància (que no són res, si parlem de llatí).

Gol: retis violatio (CP), follis in rete inmissio o també follis in portam introductio (Ll-M).

Paracaigudes: umbrella descensoria (CP), retardator o també casibus retardandis instrumentum (Ll-M).

Bàsquet: follis canistrique ludus (CP), pilae canistrique ludus (Ll-M).

Bitllet de banc: charta nummaria (aquí hi ha coincidència).

Vaig fotografiar la inscripció llatina que il·lustra el post d’avui en una església del Corso, a Roma, a començaments de març de l’any 2011.

L’obsessió

Tot, a la vida, em penso, és el resultat d’una obsessió. Sense passió, però, no hi ha obsessió. Malaguanyat aquell que no persegueix cap obsessió, perquè no té cap passió, viurà una trista vida.

Tinc l’obsessió de fotografiar finestres, sobretot quan tenen bones vistes o potser per emmarcar una bona vista. I és que per les finestres, com pels ulls, entren i s’enceten moltes passions. I hem de posar-hi marc. La finestra del post obsessiu d’avui és romana. La vaig fotografiar fa un mes.

Festa de Sant Joan o de Fors Fortuna

“El temps se’n va, nosaltres envellim al pas silenciós dels anys, i els dies fugen sense que cap fre els deturi. Que de pressa ha arribat la festa de Fors Fortuna! D’aquí a set dies s’haurà acabat el juny. Vinga, romans, celebreu alegrement la deessa Fors! A la riba del Tíber rebé ella l’obsequi d’un rei. Veniu corrents, els uns a peu, els altres amb barca, i no tingueu vergonya de tornar ebris a casa. Barquetes coronades de flors, transporteu els joves convidats, i begui hom vi abundant mentre vogueu per l’aigua. El poble honora aquesta divinitat perquè el fundador del seu temple era, segons diuen, d’origen plebeu, i des d’aquest rang inferior s’elevà fins el tron.”

Així descriu Ovidi, als Fastos, la festa del dia 24 de juny. Els romans celebraven l’aniversari de la dedicació dels temples a Fors Fortuna, un dels quals, el del Fòrum Boàrium de Roma, il·lustra el post d’avui. El vaig fotografiar a mitjans novembre de l’any 2008.

Qui es va inventar el foie gras?

Es veu que, com que no han trobat cap més altra manera de produir el foie gras, a partir del mes que ve a Califòrnia prohibiran produir i vendre aquesta delícia.

Al segle IV de la nostra Era, l’escriptor llatí Pal·ladi en el seu Tractat d’agricultura explicava això: “Les oques de quatre mesos s’engreixen molt bé: com més aviat es comença, més bé va. Els grecs barregen dues parts de farinetes d’ordi amb una de segó, i els en donen segons la gana que tenen. Les ajudes donant-los aigua tres cops al dia, i un cop a mitja nit. Al cap de trenta dies, si els voleu estovar el fetge, agafeu figues seques, aixafades i remullades amb aigua, les pasteu bé i en feu boletes, que embocareu a les oques vint dies seguits.”

La traducció és de Maria Àngels Anglada. Va incloure aquest fragment amb el títol “Qui es va inventar el ‘foie gras’ o fetge gras?” en el seu volum Retalls de la vida a Grècia i a Roma, imprescindible per a conèixer la vida quotidiana de l’antiguitat clàssica, de la mà dels mateixos autors grecs i llatins, sàviament triats i comentats per l’escriptora. 

Em penso que no tinc oques fotografiades. Però fa quinze dies, a Roma, vaig fotografiar aquests romans disfressats de romans, davant del Panteó.

De la retòrica i la negritud

Aquí en diuen “negres” i als Estats Units “fantasmes”, és a dir ghost. Són aquells que escriuen d’encàrrec, ja sigui discursos de polítics o novel·les d’escriptors famosos, sota la signatura de l’altre. N’hi ha hagut i n’hi haurà. Maria Àngels Anglada els va fer protagonistes d’una de les narracions més iròniques del seu recull Nit de 1911, la titulada “El simposi” i la va dedicar a Montserrat Abelló. 

Fet i fet, he recordat aquesta narració de lectura recomanable després d’haver rebut, i llegit, un article que estudia la retòrica dels discursos del president Obama. Sembla que té un “negre” de 27 anys que és una autèntica fura i un gran expert en l’art de la paraula. I és que cal mesurar bé les paraules del discurs. Amb la retòrica es poden salvar vides, o condemnar-les, i més val ser-ne un bon coneixedor. No fos cas. 

Aquest és un post decididament retòric. La xafogor i la grisor de la tarda d’ahir em van tallar la inspiració, i només la retòrica ha pogut mantenir el post de cada dos dies. Encara que alguns siguin un poti-poti. O no diguin gaire res. 

L’elefantó romà de Bernini, net i endreçat, mirava cap al cel el dia 26 de maig, aliè a la retòrica elefantina de dies passats.

De Roma a Llagostera

Dos dies a Roma, dos dies a Llagostera. A causa de dues festes. La romana era per homenatjar un amic que ha arribat, jubilós, a l’edat de la jubilació i oferir-li els dos volums de treballs que li hem fet: Roma e il papato nel Medioevo. Studi in onore di Massimo Miglio. L’altra festa era la Festa Major del meu poble, sardanes i converses amicals, a la plaça. De les amistats romanes a les amistats llagosterenques en un cap de setmana, llarg, de finals de maig, el camí és curt, perquè passa pel cor. 

Us he portat aquesta imatge de teulats romans, al capvespre.

Pobre llatí!

I semblava que era universal! En un extens reportatge que li ha dedicat un suplement dominical, Jaume Cabré explica que volia titular la seva darrera novel·la, en totes les edicions, amb el mot llatí Confiteor, traducció literalíssima del Jo confesso de l’edició catalana. 

No se’n va sortir. Diu que tots els seus editors, del català al danès, es van posar les mans al cap i van dir-li coses com: “Semblarà una confiteria!”, “No és comercial!”, “No s’entén!”

Jo també em poso les mans al cap. Vet aquí on han anat a parar dos mil anys de món clàssic i de cristianisme, els dos pilars sobre els quals s’ha bastit la civilització occidental!

Potser tampoc no s’entén la imatge que il·lustra el post d’avui: el panteó, el temple romà dedicat a tots els déus pagans, transformat en església cristiana, ja en el segle VIIè. El vaig fotografiar el mes d’octubre de l’any 2009.

Virgili i nosaltres

He manllevat el títol del post d’avui, que és també el títol de la conferència que faré demà, 9 de març, del títol d’una conferència que va pronunciar Miquel Dolç amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de “Lo Rat-penat” el 15 de juny de 1958. Tot plegat perquè, quan l’activíssima Anna Velaz em va convidar a participar en el Vè Cicle de Literatura Universal, que organitza Atenea, agrupació de Cultura del Casino Menestral de Figueres, vaig pensar que encara no havia parlat de Virgili a Figueres, i que, ja que aquest any commemorem el centenari del naixement de Miquel Dolç, podia parlar també de la figura de Miquel Dolç, a més del Virgili de Dolç. S’escau encara una altra efemèride. Demà farà 82 anys que va néixer Maria Àngels Anglada, figuerenca d’adopció i autora de sensibilitat virgiliana. 

Diu Dolç que, de tots els poetes del món grecollatí, Virgili és “el nostre poeta, el més acostat a la nostra ànima i a les nostres aspiracions”, perquè “les íntimes qualitats de Virgili responen encara a cadascuna de les imperioses necessitats de l’ànima humana i a cadascun dels aspectes de les nostres concepcions artístiques.” És el que intentaré explicar a partir d’un quart de nou del vespre. Hi esteu tots convidats.

Vaig fer la fotografia d’aquest vers de Virgili en una paret de Roma el dia 9 de desembre de l’any 2010. És Dido qui diu “Jo, no desconeixedora del mal, aprenc de socórrer els dissortats.”

Centenari de Miquel Dolç (III)

Miquel Dolç va traduir tot Virgili al català. De l’Eneida en tenim dues versions: la de 1958 en hexàmetres a l’editorial Alpha i els quatre volums en prosa de 1973-1978 a la Fundació Bernat Metge. Vet aquí els primers versos del llibre primer de les Eneides de Dolç, en vers i en prosa.

Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia,

feia cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges

de Lavini. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra

la puixança dels déus i la ira implacable de Juno;

va endurar moltes guerres, també, fins a tant que fundava

l’urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina

gènera, els pares albans i, al cim, el reducte de Roma.

Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’éser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.

Vaig fer la fotografia romana que il·lustra aquest post el 9 de desembre de l’any 2010. 

Carnaval d’identitats

Durant segles, qui volia viure més d’una vida (llegiu tenir més d’una identitat), o es feia actor, o es feia escriptor, o es disfressava per carnaval. Avui, n’hi ha prou amb obrir un perfil al facebook o un compte al twitter. 

Vaig fixar aquesta imatge de la desfilada de carnaval a la via del Corso, de Roma, el 6 de març de l’any 2011.

Bon any 2012!

Us desitjo un bon any nou, amics, amb les paraules dels Fastos d’Ovidi corresponents a l’u de gener: 

“Vet aquí, Germànic, que Janus t’anuncia un feliç any, i és el primer a comparèixer en el meu poema. Janus de doble faç, principi d’any que flueix silenciosament, tu, l’únic dels déus celests que pots veure la teva pròpia esquena, sigues propici als comandants, gràcies al treball dels quals frueix de pau la terra fecunda, de pau el mar. Sigues propici als teus senadors i al poble de Quirí, i amb la teva anuència obre els temples brillants. Neix un dia venturós: guardeu silenci, llengües i esperits! És ara, en aquest dia feliç, que cal dir paraules de bon auguri. S’abstinguin de plets les nostres orelles, romanguin lluny les insensates discòrdies: ajorna la teva tasca, llengua maligne!”

Vaig fotografiar l’arc de Janus, a Roma, el dia 31 de maig de l’any 2010.

Les ciutats de Comadira

Hi ha un poema de Narcís Comadira que es titula “Les ciutats”, que he llegit als meus estudiants en aquelles classes de llatí memorables que anàvem a fer a Roma, anada i tornada el mateix dia, quan aquella companyia aèria irlandesa amanyagava els gironins amb el secret propòsit d’abandonar-nos pels barcelonins. 

He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…

Així s’han fet les ciutats:

construïdes lentament

amb pedres que ahir van ser

vides humanes: amors,

sofriments que ningú recorda.

L’he volgut recordar, després d’haver assistit a la representació-homenatge Estimat Comadira que va tenir lloc el dia dels Difunts, al Teatre Municipal de Girona. A la fotografia, el dibuix de la portada del meu llibre Els arbres, que Comadira va il·lustrar amb un dibuix per a cada arbre. 

Goethe a la finestra

La primera nit que Goethe va passar a Roma es va hostatjar a la Locanda dell’Orso. Era el dia 29 d’octubre de l’any 1786. Feia quasi dos mesos que viatjava i sembla que ja estava una mica tip de les “locande”, així és que va posar-se molt content de poder traslladar-se a l’apartament del pintor Johann Heinrich Wilhelm Tischbein a la via del Corso. El primer de novembre ja escrivia des d’allà que gaudia “de la quietud i la pau domèstica en terra estrangera”. I el 17 de novembre ja afegia “em sento a casa”. 

L’any 1872 van posar una placa a la façana de la casa “In questa casa immaginò e scrisse cose immortali Volfango Goethe”. Va ser l’any 1963 quan va néixer la iniciativa de crear un museu de Goethe a Roma. Deu anys més tard ja va ser una realitat. Però, després de deu anys més, va haver de tancar. L’any 1987 es va voler tornar a obrir en commemoració del bicentenari del viatge de Goethe a Itàlia. Finalment, des de l’any 1997 en l’apartament hi ha la casa museu de Goethe a Roma. Difícil vida la de les cases dels escriptors!

Tischbein va dibuixar Goethe mirant per la finestra de l’apartament: la via del Corso ja devia ser tot un món digne de ser contemplat hores i hores.