Haiku a
Brooklyn, el primer llibre d’aquesta mena de tríptic que tenim entre mans, explica
la història de Russell (nascut [ru’seʎ], com el Benet o el Sandrusco), un
català del barri xino autoexiliat als Estats Units, a Nova York. Primer viu una
temporada amb una parella que recorden els protagonistes de Bitter Moon, de Polanski —però que realment s’estimen i
estimen el protagonista. Després fa una vida prou normal, amb algunes escenes
interessants, i sobretot prepara el seu enterrament en un Lincoln-Mercury
Continental SS X-100 de 1961 amb ell a dins, despullat i envoltat dels objectes
que l’han acompanyat al llarg de la seva vida.
A Vides
potser, Vigó hi torna a fer aparèixer el Lincoln presidencial (en una tele, en un
regateig, també) i la idea de fer-lo servir com a taüt. Curiosament, no sembla
que sigui un tema privatiu de la ficció de Joan Vigó: John Wilson, a la seva
sèrie documental sobre Nova York How to with John Wilson,
visita un fabricant de taüts en forma de cotxe. Sigui com sigui, és el primer
motiu que es repeteix explícitament i relliga aquests dos primers llibres que,
d’altra banda, són ben diferents. A Vides potser el
protagonista, que fa de detectiu privat, s’inventa una identitat que consisteix
a ser un becari de la Poetry Foundation de
Chicago que ha de fer recerca sobre Berta Epstein, una
poeta inventada que el narrador situa a principis de segle XX, que era amant de
Francis Picabia i que va desaparèixer, segurament per haver-se suïcidat
llençant-se al Sena.
A Les platges del clatell,
l’estructura narrativa més o menys estable que hi havia en els dos llibres
anteriors es desfà i l’obra es presenta gairebé com una carpeta —blava— amb diversos
papers (dietaris de diferents persones, poemes traduïts, fotografies, etc.) que
tracten algunes qüestions comunes. Sembla més aviat la documentació
preparatòria que no pas un llibre acabat. A més a més, els diversos fragments
se superposen i passem de la narració d’algun episodi de la vida de Picabia a
les aventures de Benet Rossell i Antoni Miralda per Nova York (on es troben un
moment el barceloní Russell de Haiku a Brooklyn).
De tot plegat en surt un llibre coral i polifònic que no es dedica a explicar
una història concreta des d’un sol punt de vista, sinó que, des de diverses
perspectives, presenta diverses situacions que tenen uns lligams diguem que
dinàmics, però sempre amb el cas Bepsta de
fons —que es presenta amb més o menys intensitat depenent del moment del
llibre.
«El llibre actua com una mena de
laboratori en què l’objecte d’investigació són les possibilitats expressives de
l’atzar objectiu»
Un dels trets més rellevants de Les platges del clatell és la tensió en la qual
posa el text —i, de retruc, el lector— pel que fa a la versemblança. El fet que
hi apareguin personatges reals, fotografies, notes a peu de pàgina amb
referències reals, que es reconegui l’autor de les dues novel·les anteriors i
que s’expliqui el mecanisme pel qual en un llibre Bepsta és una ficció i en
l’altre es diu que no; tot plegat fa que el lector caigui inevitablement en la
temptació de preguntar-se si és veritat —i
la seva consciència lectora li contesta: «si és veritat, el què, sòmines? Però
com en un fals documental, la tensió entre la realitat, la ficció i els
diferents nivells de representació juguen amb les expectatives del lector i fan
que es qüestioni constantment què està llegint.
Les platges del clatell apel·la a la consciència
del lector i intenta provocar-li reflexions sobre la naturalesa textual i els
diferents nivells de representació; apel·la, en definitiva, a la intel·ligència
i li fa fer ni que sigui una mica d’exercici. Des d’aquí agraïm que Joan Vigó
pensi que el públic és intel·ligent: és un punt de partida noble i generós. El
lector ha de respondre a aquest esperit de manera semblant. Com diu ell mateix,
«no cal entendre-ho tot». El llibre actua com una mena de laboratori en què
l’objecte d’investigació són les possibilitats expressives de l’atzar objectiu.
Joan Vigó i la poesia
Com la música en el teatre o en el cinema, a l’obra narrativa de Joan Vigó la poesia actua de manera diegètica o extradiegètica. A Haiku a Brooklyn la poesia és extradiegètica: resumeix la tensió emocional o argumental d’un passatge, en condensa l’expressió i la vivifica d’una manera semblant a com fan els haikus de Basho a L’estret camí de l’interior o, com fa Ponç Pons als seus dietaris, per dir-ne dos a l’atzar. En canvi, a Vides potser hi ha menys poemes, però formen part de l’argument: la poesia és diegètica. El narrador crea els suposats poemes de Bepsta (Berta Epstein) que han sobreviscut a través d’un periple que implica Picabia, Breton, Picasso i Palau i Fabre.
Aquest caràcter diegètic s’extrema a la
novel·la de Joan Vigó. En un accés de metaliteratura, Vigó inclou un llibre
dins del llibre que conté tots els poemes de Berta Epstein que han sobreviscut
fins als nostres dies. Les platges del clatell,
de Joan Vigó, de la col·lecció «Cicuta» de narrativa a LaBreu Edicions, conté Les
platges del clatell, de Berta Epstein, de la col·lecció «Alabatre»
de la mateixa editorial, amb edició del mateix Vigó, que esdevé personatge del
llibre que firma. El caràcter diegètic de la poesia de Bepsta va lligat al seu
caràcter ficcional o d’element constitutiu d’una ficció, però el joc que han
fet autor i editors també permet observar-lo com el nucli al voltant del qual
s’han aplegat una sèrie de materials que han de servir per, algun dia, fer un
llibre sobre els poemes. La presència de la poesia en aquest volum fa que, com
un test de Rorschach, la figura canviï segons com focalitzem la mirada.
Tot plegat és un joc molt gros que fa pensar en els experiments oulipians i que les referències contínues a Carles Hac Mor i Ester Xargay (i, evidentment la presència multiplicada de Benet Rossell) situen en un àmbit plenament artístic, entre el joc i la investigació.
Eduard Cisneros Cecchini
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada