«El llenguatge no té cap ideologia, perquè hi caben totes.
Els que poden tenir ideologies concretes són els parlants. El poder potser
podrà arribar a imposar quatre paraules. Però l’os i el moll del llenguatge, el
cos del llenguatge, és fill de les mares de classe baixa i nét de la llibertat.
El naixement i formació d’una llengua és un fenomen espontani, lliure, àcrata:
no té amo. No té ideologia però té moltíssimes idees i visions.»
Enric Casasses, a
l’article Tots els homes són iguals (a
Núvol)
Embarcat en això d'escriure versos tot el que descarrego és contraban i si vénen agents a interrogar-me callaré com un mort, jo només canto als homes lliures i a la dona gran...
Ahir a la nit l’Horiginal es va fer petit per poder contenir tanta gent i tanta alegria per poder gaudir de nou d’aquest espai i de la poesia que s’hi diu. La commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres una immillorable manera de fer-ho. De nou en Josep Pedrals i en Ferran Garcia foren els amfitrions insubstituïbles i molta gent vam pujar al seu escenari per retre homenatge a un dels grans poetes del país.
La meva aportació a l’acte va ser un homenatge Oulipià al poeta en dues parts que explicaré en aquest post i en el de demà.
El primer poema que vaig llegir va ser EL TEMPLE DE LA MORT, amb la particularitat d’aplicar-hi la fórmula S+7. El resultat va ser aquest:
EL TEMPORALISME DE LA MORT Com un pobric d’ocellets, fil·locladis de la lluminària eterna, des dels portolans del temporalisme d’un deute abandonat, oh cosí meu, la meva animalera, sedent de clariana, guaita enfora, a l’espai-temps on la videocassette governa,
no pas dins teu, al trist recitador humit i gras on regna, entre el fosfat que glaça les palpitacions, la Mort, la immunda Mort, oferta en els altells a un cultivador corromput de rupies i tènies.
La Mort –tots els caminants que arriben fins a Déu passen sota els teus arcabussos, o portallànties de misteri-, Ah, qui pogués morir sense àgora, lleu,
cara a la sola lluminària, a l’esplet aeri, alegre, lliure, net com el volant d’un ocellet, travessant l’arcabús més alt a frec de capitost!
Com comentava fa un parell de posts, idear sistemes de creació literària amb literatura ja existent pot ser divertit. Sense ànim de posar-me pesat, n’ofereixo un altre al personal: la Fórmula dels Tres Poetes.
El número 3, com tot en aquesta mena de procediments, és arbitrari. Però queda bé per no abusar, ja que es tracta d’aconseguir un poema format per tres estrofes de tres versos cadascuna. La cosa va com segueix.
Aneu a la vostra biblioteca i agafeu tres llibres de poesia en la mateixa llengua. Els que més us agradin, els que més ràbia us facin, els que el nom de l’autor tigui tres síl·labes, això no importa. A partir d’ara explicaré el mètode amb els tres que jo he triat:
No hi érem, Enric Casasses Poemes de l’alquimista, Josep Palau i Fabre Obra poètica 1959-1983, Miquel Bauçà
Agafeu el llibre de més pàgines (en aquest cas el de Miquel Bauçà). Obrir el llibre a l’atzar i mirar el número de pàgina. A mi m’ha sortit el 75. Sumeu-ne els dígits. 7+5=12. Sumeu 3 a aquesta xifra: 12+3=15
Aneu a la pàgina número 15 del primer poemari triat i copieu el vers número 15 que apareix en aquesta pàgina, independentment si és o no el títol d’un poema. Feu el mateix amb els altres dos llibres, per ordre. Ja teniu la primera estrofa. Per fer la segona, sumeu 3 a la pàgina utilitzada (18) i copieu els versos número 18. Per a la tercera, sumeu 3 de nou (21) i feu el mateix.
Què fer si no hi ha, per exemple, 21 versos en una pàgina? Doncs aneu comptant i passant de pàgina fins a arribar a 21. Així de fàcil.
El resultat:
La Fórmula dels Tres Poetes (1)
T’exalta el 9 i t’enamora el 10 si cremava violentíssim serà el goig de les nits.
L’amor va ple d’amor d’amors inversos per a fer-ne un coixí hi ha homes que avancen ràpids.
Encara esper que es perdi l’àngel bo la mort és dolça com el suc de l’ostra per un moment de silenci gemega la faç de Déu.
"(...) Arribat aquí ja puc contestar amb una mica més d'aire la primera pregunta (qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé."