T'estim

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
—Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

Miquel Àngel Riera, Poemes a Nai

Ser com una pedra

XI

Donaria una dent per mossegar més vida

o una mà per sentir-me més instal·lat aquí.

Vendria el cos a grums per uns grams d’existència,

donaria el meu nom per saber més que visc.

Donaria la pau per ser com una pedra

adormida al llindar d’un instant infinit.

La vida a l’altre món també la donaria

per augmentar el cabal de la que tenc aquí.

Donaria la sang per trobar una paraula

davant la qual ningú pogués passar de llis.

Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida

per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia