Ésser poeta

MANOBRE

Ésser poeta: bastir

sempre en el buit, sense fi,

paraula a paraula una obra

que es perd endins de l’espai;

ser-ne tan sols un manobre

i no sentir-se mai pobre,

ni no desistir-ne mai.

És edifici tan alt

que mirar-lo fa vertigen;

té en el meu nucli l’origen;

qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral

d’impuls i de paciència:

contra el fugaç, persistència,

contra el caduc, resistència,

contra els somnis, evidència

de vertebrada existència.

Oh aventura total!

Joan Vinyoli, A hores petites

Sense por

QUI NO TÉ POR

Qui no té por i estima a la vegada

la mar i el vent, es va fent gran així:

nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.

Només d’un llamp en closa nit podrà morir.

Joan Vinyoli, A hores petites

Inventar-se l'alegria

APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentre el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria. 

Joan Vinyoli, Vent d’aram

Vinyoli parla de poesia

“Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.”

Joan Vinyoli, “Pel camí dels mesos” (Els mesos de l’any, Barcelona, SADAG, 1956)

De J.V. Foix a Vinyoli

A Joan Vinyoli

Si en el camí perdut entre gatsaules

Trob el repòs en un matí de calç

I consir el passat, en curs de faules

Que m'he compost en inútil trasbals;

I contemplo el país, joc de retaules:

El bosquet i el castell, i uns núvols alts

Que em fan present l'hivern, sense paraules,

I el fullam cruix, m'ullprenc dels propis mals.

De quin secà sóc hereu? I en la ment

Debat amb mi la sort que em fa clement

I em crec l'epíleg d'una història feta.

I al desboscat, pel brossall, indolent,

Em són conhort l'ocell que fuig, fuent,

O els ulls d'un carboner en balma secreta.

J.V. Foix

El bosc de la paraula d'en Vinyoli

He caminat fins arribar al profund

del bosc de la paraula, per on llisquen

les aigües del silenci; m’he banyat

en la secreta gorga, ressorgint

transfigurat en la forest de símbols.

Ara vago perdut a dues llums

pel sempre clos enigma de la terra,

morós, interrogant, i creix la set

d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.

Joan Vinyoli, El Callat 

Fonts del poema segons Vinyoli

«No és gaire estrany el que he dit de l’origen oníric, perquè una part considerable de la meva obra té aquest origen: hi ha molts poemes que són transformacions, molt elaborades, de somnis. D’altres vegades, aquest neguit comença per una paraula, per un vers. Això és el germen. Després hi ha escriptura automàtica, fins que es veu per quin camí va el poema. I és com un procés, on es poden barrejar i assimilar tot de circumstàncies externes, passades o presents.»

Joan Vinyoli, a l’article d’Isabel-Clara Simó Joan Vinyoli: la paraula en el temps (Canigó, núm. 659, 1980)

Temps perdut

GORGS

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                          Gorgs.

Joan Vinyoli, Vent d’aram

La tarda tremola

UNA TARDA

Cap altra llum, excepte
la brasa del conyac.
                                Esborrifada,
la tarda, tremolant sobre els terrats,
amb ulls de fred ens mira.
I tu agafes de la llibreria,
corcada pels records adormissats
entre papers, una gruixuda espelma
vermella i la poses a la taula
del tocadiscs.
                      De boca a boca
no hi ha distància: justament convé.
Respira en mi, beguem-nos tot el cos
jaient a terra.
                    De la tarda
no en queda res.
                          Davant, les galeries
s’encenen com fogars. La nit civil s’ajoca,
negra ocellassa, damunt tot. Comencen
les fresses de la fosca.
                                   Se’ns ha fet un nus
difícil de desfer. Tanquem els finestrons. 

 Joan Vinyoli, Tot és ara i res

Allò que ens furga

EL POEMA

No puc seguir vogant pel mateix llac.

On aniré? Tot m’és inconegut.

Què furga en mi? Furtivament, el mag

de la paraula, a fosques, ha vingut,

i s’ha instal·lat en un secret racó

del meu cervell, on tot el deslligat,

vague, dispers, en ordre ho ha posat,

operatiu en la confusió.

Ara el poema és un seguit de mots

que, de vell pòsit de dolor i sanglots

i crits de goig i sostingut anhel,

ha esdevingut en la negror del cel

llum polièdric que ens consola a tots,

mudant la mort en delusori tel.

Joan Vinyoli, A hores petites

Enguany també és el centenari de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

ROSSELLÓ, DE SOBTE

Per un call dur, sense tornada,
camino sempre vers la deu,
acompanyat pel tornaveu
de la vida cruixint cremada.

Les fulles grogues, la hivernada
que ja s'acosta, són trofeu
del fatigat; jo perdo peu,
fadat per la teva mirada,

Rosselló-Pòrcel ple de crit.
Mal instal·lat en l'aspra nit,
rica la boca de paraula,

dius que més val de créixer més
en dol, en foc, en foll excés,
que no seure amb els déus a taula. 

Joan Vinyoli, Cants del separat

Sense perdó

El temps, però, mai no perdona, mai:
la vida no val més que una clofolla,
i encara és massa dir.


Joan Vinyoli, del poema Ens crèiem únics

Ara i res

Es poden fer moltíssimes coses,
que són res, partint d’aquest principi:
tot és ara i res.

Joan Vinyoli, del poema Tot són preguntes

Realitat propera

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.

Joan Vinyoli, del poema No res, un fum