"D’una banda, tenim Antoni Miralda i Benet Rossell dalt d’un avió de dos pisos, amb barra de bar i permís per fumar, volant cap al Nova York dels anys 70. D'una altra, som en plena època d’avantguardes i assistim a una conversa entre Francis Picabia i Pablo Picasso sobre dones joves, una de les passions que comparteixen. A la intersecció entre aquestes dues històries, la feina de detectiu privat que ja fa tres llibres que exerceix el poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964) hi ha col·locat una perla: la vida breu i intensa de Berta Epstein, una poeta que es va suïcidar tirant-se al riu Sena l’any 1924, quan era amant de Picabia.
Molts anys després, l’artista lleidatà Benet Rossell va sol·licitar al Centre Georges Pompidou una còpia d’uns dibuixos que Francis Picabia havia fet per a la revista Littérature. La tramesa li va arribar amb tota professionalitat i amb un afegit: tot de poemes d’una tal Berta Epstein que Picabia havia enviat a André Breton, confiant que el poeta i líder dels surrealistes sabria què fer-ne. Quan, el 2019, poc després de la mort de Rossell, Joan Vigó pot entrar al seu taller i obrir una capsa metàl·lica on diu “Picabia”, on hi ha aquest mateix sobre amb els poemes, la troballa doblega algun replec del temps i acaba generant un llibre com Les platges al clatell, que és a la vegada un tractat d’art, un poemari, un cant d’amor a Rossell i Picabia i a la força de l’atzar i la ficció: “Es tractava, potser, de trobar la verdadera ficció que dispara a les platges del clatell de la falsa realitat. No cal entendre-ho tot”.
Jugar al gat i la rata amb el lector
Amb les
mateixes cartes que fan anar els realitzadors de falsos documentals, Vigó juga
al gat i a la rata amb el lector: ara et col·loco un peu de pàgina amb una
referència a una exposició de la Sala Dalmau dels anys 80, ara una foto de
Picabia, Picasso i companyia, ara una foto d’una noia que es diu que és l’única
de la jueva morfinòmana que és prostituïa als urinaris de París, ara incloc un
número més de la col·lecció de poesia Alabatre amb poemes de Berta Epstein...
Tot perfer-li ballar el cap sobre el concepte de versemblança i sobre el que està
llegint: va existir una noia com Berta Epstein, poeta oblidada i maltractada
per un món eminentment masculí? O és un producte de la ploma de Vigó, que
homenatja aquesta i tantes altres artistes que van patir un destí semblant, el
de l’oblit?
Amb aquest
títol, Joan Vigó tanca una sèrie de tres llibres que obren moltíssimes
possibilitats a la narrativa tradicional, perquè juguen ambles convencions de
gènere i esborren fronteres entre realitat i ficció. Són llibres fi dels a una
concepció lúdica de la literatura, l’esperit oulipià, que reivindiquen una
altra manera de concebre la literatura, lluny de la majoria de produccions
adotzenades que ens deparen la majoria d’escriptors d’avui."
