Coses que odio (4): Els "cagats"

Reconec que el títol d’aquesta entrega pot dur a confusió. En tot cas, no parlaré de les persones que fan gala de la covardia o que són directament porugues. No. Ni per aproximació. Parlaré d’una peça de roba. Però anem al gra d’una vegada.

Es coneix per cagats una mena de pantalons on la roba que hauria d’estar agafada als glutis i als engonals, cau lliurement fins a mitja cuixa o, en casos extrems, fins els turmells. El nom popular està molt ben trobat ja que, un cop posats, la seva aparença fa pensar que la persona que els duu ha decidit fer la seva deposició sòlida amb la roba posada i, en conseqüència, la femta branda lliurement dins de la roba. Quin fàstic, oi?

No sóc qui per jutjar a ningú. Tothom és lliure de fer el que li peti, només faltaria. Però sí que m’atreveixo a afirmar que els cagats no queden bé a ningú. I això és una veritat universal, indiscutible i concreta com una puntada de peu als pebrots de l’estètica més elemental.

Tinc una hipòtesi: segurament aquesta peça de roba, dedicada sobretot al públic femení, parteix d’algun dissenyador que, inspirat en l’orient i odiant les dones per raons que poden ser infinites, ha decidit ridiculitzar-les i mostrar-les ben lletges mentre es fa un tip de riure acariciant un chihuahua. En aquest sentit, no és doncs estrany que el col·lectiu perroflauta hagi optat per fer-ne bandera. No dic més.

Perdó. Una última cosa. Si algú et diu que els cagats t’escauen tant i tant, menteix.

Coses que odio (3): Powerpoints "bonics"

Diuen que en Nobel va inventar la dinamita per acabar amb les guerres. A banda de la ingenuïtat que això suposa, l’exemple em serveix per reflexionar sobre els usos nocius que es poden fer d’eines que, d’entrada, són grans troballes de la humanitat. Heus ací, verbigràcia, el correu electrònic. Des de l’adveniment d’aquest mitjà del qual sembla que ja no en podrem prescindir, hi ha qui en fa ús per torturar els seus congèneres. Gent que es creu molt graciosa i profunda i humanista pel fet de reenviar de manera indiscriminada powerpoints que creuen bonics i que ajudaran a fer un món millor.

Acostumen a contenir imatges tòpiques i de mal gust: paisatges nevats, postes de sol que fan oi de tan vistes, platges paradisíaques, boscos ombrívols. Si entrem en el món dels animalons no hi falten gatets preciosos o gossets entendridors. Em repugnen especialment aquells que centren la seva imatgeria en bebès de totes les races. La voluntat de ser breu no em deixa allargar-me, però ja veieu per on vaig. En aquest sentit, la música que acompanya a les imatges és també a bastament carrinclona.

Però quan anem al text, la cosa ja fa venir, amb perdó, caguera. Poden ser cites cursis (ometré autories per no assenyalar). Però el pitjor són els textos anònims que tenen la pretensió de fer reflexionar sobre la bondat humana, que prenen forma d’homilia, que ens diuen que cal aprofitar el temps, que el sol surt cada dia, que ens insten a ser cada dia millors, etcètera. La cosa entra de ple en el món de la repugnància si, a més, al final et diuen que has de reenviar aquella excreció ridícula a no sé quantes persones per tal d’obtenir favors materials o esotèrics, amb exemples demencials sobre què et pot passar si ho fas o si no ho fas, quan el gran missatge pren la forma d’amenaça i es mostra contradictori amb la pretesa bonhomia inicial.

No tinc res en contra dels bons desitjos en general. Són tan inofensius com inútils. Però aquests correus perpetrats per persones sense imaginació i reenviats per persones que encara en tenen menys em posen de mala llet. Sí, sí, sí: els odio.

Coses que odio (2): On ets?

Aquesta és la primera pregunta que més es fa quan es truca a un altre al mòbil: on ets? És a dir, no és suficient poder contactar amb la persona que es vol, sigui on sigui, sinó que a més sembla necessari saber la ubicació exacta de l’altre. Des d’aquest punt de vista, podem afirmar que és una pregunta que neix amb el mòbil. Amb els fixes es pot preguntar, evidentment, però qui ho fa queda malament. Queda com un ignorant o un tarambana d’aquells d’emmarcar i no treure-li la pols mai més.

On ets? A mi la resposta que em ve al cap sempre que em fan aquesta pregunta és la mateixa: i a tu que t’importa? Tot i que sovint responc amb l’absurd, que és una manera de dir el mateix. Puc fer un homenatge a la cultura popular i tradicional catalana: sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou. Puc fer referència a la ciència ficció: sóc al tercer anell de Saturn, fent una paella amb la Catherine Zeta Jones. Puc ser desconsiderat: A un bar, explicant a un desconegut que precisament ets una de les persones més idiotes que conec. Puc abusar de la confiança d’un amic: Aquí, gaudint mentre la teva estimada em fa un francès. Depèn de com va el dia, de quines ganes tinc de ser més o menys desagradable o irònic. Però el meu missatge sempre ve a dir el mateix: i a tu què t’importa?

On ets? Al meu blog, explicant a ves a saber qui que odio que em facin aquesta pregunta.

Coses que odio (1): Caballero

Per iniciar aquesta sèrie de petites reflexions sobre allò que odio (que pot arribar a ser infinita: cosa de ser irascible i vehement, suposo) trio el tractament que em donen a determinats llocs. A mi m’emprenya que em diguin “caballero”. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua, defineix el mot, entre altres accepcions més vinculades a la noblesa o la caballeria, com “Persona de alguna consideración o de buen porte”. Per tant, a priori, estaríem davant d’una mostra de cortesia i respecte. Evidentment, millor que et diguin caballero que cul d’olla. A priori.

Però a determinats bars, la política dels quals obliga als cambrers a dirigir-se als homes d’aquesta manera, tinc la impressió que em diuen caballero amb el mateix to commiseratiu que si em diguéssim “gos merdós”. Igualment em passa amb els agents de seguretat de l’aeroport o d’altres espais o amb els ionquis veterans que a voltes s’acosten (ja els veus venir) amb la intenció d’explicar-te alguna pena per demanar-te almoina. Per cert, entengueu el plural com allò que és: homes i dones indistintament.

Breu: quan em diuen caballero em sento insultat. Sento que m’estan menystenint, em poso nerviós i, si es tracta d’un bar, intento evitar de tornar-hi. Demano paritat entre sexes. Si les dones són señoras, perquè nosaltres caballeros? Em sona a antic, carrincló, fatxa, hipòcrita, obsolet, desagradable, innecessàriament servil, afectadament bavós, fals com una moneda de sis euros. En fi, que si no us havia quedat clar, odio que em diguin caballero.