ESTIMARÉ EL SEGLE XXI
El sopar es refredava. Els
convidats, a l’espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del
tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren
dures, les mongetes toves, la carn
No n’hi havia, de carn. El sol
d’hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la
carretera com refugiats; i a l’entrada,
[els gats
S’escalfaven sobre el capó d’un
cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el
passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dóna cap
lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré
encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en
barnús i plantofes, d’ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar
ni una petjada al seu darrere».
[«Oh», vaig dir, posant-me el
barret, «oh».
Mark Strand, Rufaga d’un
[versió de Joan Todó]
