«Què
és un orgasme sinó la manifestació ocasional –i, per tant, real– d’una
felicitat esclatant, sensual en diverses dimensions, totes pròpies i
invasives?»
Màrius Sampere, Àlien i la terra Promesa
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màrius Sampere. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màrius Sampere. Mostrar tots els missatges
22 d’octubre 2019
01 d’agost 2019
Història Universal
«Qualsevol
víctima engendra l’assassí de l’assassí; és la roda, he dit, la bola de neu. La
successió il·limitada de la revenja: això és la Història Universal.»
Màrius
Sampere, Àlien i la terra Promesa
19 de juliol 2019
Pell rugosa
DEIXEU-ME
VIURE
Deixeu-me
viure vull tocar
un
cop més la pell rugosa
del
mateix amor.
No,
no és així, exactament
d’una
altra manera, a la distància
de
l’error inseparable, que és
algú
més, l’altre i no
la
presència.
Viure
ara o repetir
tantes
vegades com calgui
la
paraula i prou, i dir-ho
i
caure estès damunt
un
tou feliç de mares i mares.
Màrius
Sampere,
Dèmens
22 de gener 2019
Déu avorrit
«Ara
ja puc dir que la por era la rialla d’un déu avorrit; o bé les passes de
l’infant que no s’hi veu, entre els armaris arraconats. Ara ja puc dir que la
por ens la van fer menjar amb cullera d’altres boques. Ara, per tant, ja sé que
no cal defensar-nos de l’inexistent. Perquè, què existeix que no sigui la por
de no saber de qui i de què?»
Màrius Sampere, Àlien i la terra Promesa
11 de desembre 2018
El primer patíbul
«Tu,
abans de res, vas ser un crit de dolor. Quan vas fer contacte amb l’aire i la
llum. Totes les mares ho saben i ho ignoren: se n’obliden. Sabem que el bressol
és el primer patíbul, pren-ne nota.»
Màrius Sampere, Àlien i la terra Promesa
09 d’octubre 2018
És la pressa
«La
culpa no és de ningú. És la pressa, la culpable. En un minut, un poema; en un
dia, un llibre; en un any, la fi del món.»
Màrius Sampere, Àlien i la terra Promesa
02 d’octubre 2018
03 d’agost 2018
Si ets mort
SI
ETS MORT
Si
ets mort no és greu, és que
et
posen a la pila del greix
i
seràs més que tu, un brot,
una
enveja, un confit.
A
la font del Conte, un vaset d’alumini
aigua
fresca amb anissos. Si et mors
no
és greu, que
els
garrofers, ells, tots, ho faran per tu,
això,
això que no se sap. mentrestant
sabó.
Mentrestant
sabé. Les bestioles
ho
faran per tu, si et mors rai!
La
roda dentada autosuficient
funciona
amb independència de l’error.
Màrius
Sampere,
Dèmens
30 de març 2018
I encara baixen
AVUI
NO PORTO RES
Avui
no porto res,
si
vols la mà buida
te
la dono tota.
Vaig
agafar tantes coses
que
mira, van volar.
Ara
aniré a buscar-ne més,
allà
on s’acaben totes.
Serà
ben fàcil: d’enlloc,
d’on
van venir els visitants
i
encara baixen.
Màrius
Sampere,
Dèmens
02 de febrer 2018
Estar sol
CADA ÉSSER
Cada
ésser està sol,
no
pot sortir-ne, de l’u meravellós,
arreu
és el punt isolat
i
la seva rodona.
M’ho
diu i torna a dir
l’eco
superior: existir
és
fer-ho a l’aigua i el foc. Tots dos
ens
reclamen amorosament.
Aquesta
solitud prové del pacte
entre
l’elegit i l’insaciable
devorador
dels àngels expulsats. Ara no sé
què
segueix, només que cada ésser
està
sol i Déu no va venir.
Màrius
Sampere,
Dèmens
13 d’octubre 2017
Absurd
QUIN
ABSURD
Quin
absurd, quina bestiesa!
Dius
que aquest poema no l’entens.
Mira,
un poema
és
clar, l’has de llegir,
l’has
de tastar, ensalivar,
l’has
d’amassar, pair, fins i tot
el
pots vomitar, però
entendre’l?
Per què? No cal,
entendre’l,
quin absurd, quina bestiesa.
A
la velocitat de la llum
la
llum ens avança
em
deixa enrere,
cristalls
de roca, la darrera vegada
de
nosaltres.
Màrius
Sampere,
Dèmens
16 de setembre 2016
El llavi de la terra
UN DIA VAIG ESCRIURE
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
Màrius Sampere,
28 d’abril 2016
Tossuderia
«Conec vespres i nits i caps de setmana (consagrats al
no-res) de labor grisa i íntima, en què un autor, enfrontant-se, potser, a
l’impossible absolut, treballa pacientment per arrencar-se d’ell mateix, com si
fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles
absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida. Conec,
repeteixo, la fe o la tossuderia –que són una mateixa cosa- de molts poetes.»
Màrius Sampere,
citat per Jaume Subirana a Invocació del
mitjancer (pròleg de Si no fos en
secret. Antologia poètica de Màrius Sampere a cura de D. Sam Abrams i Jaume
Subirana)
08 d’abril 2016
Legions de dimonis
KOAN
Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.
També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.
Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.
També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.
Màrius Sampere, Si no fos en secret. Antologia poètica
de Màrius Sampere a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana
22 de gener 2016
Inversió
Invertir l’enigma
Hauríem de néixer curulls de saviesa,
deixar-la pel camí com qui reparteix
flors i benediccions, cap al tard joguines,
i a la fi morir tornant a la mare
petits i ignorants.
Invertir l’enigma! Ben mirat, però,
ja és així la vida:
en obrir els ulls vam saber com es feia,
per tancar els ulls no sabrem com es fa.
Màrius Sampere, Si no fos en secret. Antologia poètica de Màrius Sampere (a
cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana)
08 de gener 2016
La nostra ànima
La nostra ànima és una gossa perduda.
Màrius Sampere, Si no fos en secret. Antologia poètica de Màrius Sampere (a
cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana)
20 de novembre 2015
Endins de la terra
COM M'AGRADA
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!
Màrius Sampere, Si no fos en secret. Antologia poètica
de Màrius Sampere a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana
10 de setembre 2015
El carrer
EL CARRER NO ARRIBA
ENLLOC
El carrer no arriba enlloc,
només s’acaba. És com
l’individu llargarut,
furgó de si mateix.
Tantes cases, tantes portes,
tantes i tantes
que només donen a dins: un pas enllà
i el camí s’atura, es bifurca,
retorna per les dues
meitats extenuades.
Aleshores ens donem la mà
per tal de saltar i que l’impuls
ens deixi a terra. I sí
ens hi deixa, però a terra
no hi havia continuació; hi havia
roba estesa, ningú, la fi del món,
picor, els peus suats.
Màrius Sampere, Dorm / Espais ocupats
13 d’agost 2015
Caos
«sóc un creient del caos. El caos en el qual vivim té una
gran bellesa, perquè és la interpretació humana d’una realitat inaccessible.»
Màrius Sampere, a
l’entrevista de Jordi Nopca (Ara, 22.03.2014)
10 de juliol 2015
Mare
MARE, NO EM RENYIS
Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!
Jo no he sigut, deia d’infant
a l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer de l’ombra?
Les joguines trencades
per terra, tot fet malbé, no tens remei! Mentida,
ha estat aquell.
I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.
Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.
Màrius Sampere
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
