Seguir fent obra

Josep-Ramon Bach, De premis llòbrecs (a En abstracte)

Opinions

«En dos palabras: haz menos autoanálisis y trabaja con placer sin preocuparte de las opiniones, la tuya o la de los demás.»

Marcel Duchamp, Cartas sobre el arte 1916-1956 [traducció de Viviana Narotzky]

L'antena aixecada

«Estoy aquí, tengo un compromiso ineludible al que tengo que responder con una actitud ética. Cuando voy por la calle, donde ocurren las cosas, tengo que ir con la antena levantada aunque a veces no se mueva. Como el bombero, el artista está de “brazos cruzados” a la espera de una ocurrencia, de algo que precise de su intervención.»

Isidoro Valcárcel Medina, a l’entrevista de Luisa Espino Isidoro Valcárcel Medina y Concha Jerez, el arte desde los márgenes (El Cultural, 9.11.2018)

Beure com a mètode de coneixement

«Al beber cambiamos sencillamente de lente y recibimos del mundo una imagen que tiene en todo caso la ventaja de ser distinta de la natural. En este sentido la embriaguez es un método de conocimiento. La embriaguez moderada, es decir, aquella que nos aleja de nosotros mismos sin abandonarnos, no la borrachera, en la cual nuestra consciencia le dice adiós a nuestro comportamiento.»

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas

Saurí panxut

Sóc el saurí panxut,

el buda que us cova les entranyes.

He vist golut les ànsies

he visitat amb ovnis d’ulls

quasi totes les misèries.

L’ocell gris m’ha dit

que així no es perd inèrcia.

He conclòs que visc mig absent

precís en la invocació de somnis.

He vist en l’entreson

el palau bigarrat

de tot el què m’espera.

Binocles de saurí [inèdit]

L'ombra

Quan l’ombra

retalla amb deler la darrera ungla del dia

i l’ocell abandona, enfosquit, el firmament,

quan la lluna,

vigia d’un temps de despulles, besa entelada

la pedra vermella del sol, amb pas silenciós,

oficiant de l’heràldica agra i lluent

que només coneix l’antiga claror,

                                                arriba el poema.

Un gest de combat ens perpetua la història.

Inútil afany. Devastació d’espills dins l’ombra.

Sota la lluna resplendeix la fluorescència

delatora:

             enguantades les mans, la cara enfarinada.

Jaume Pont, Jardí bàrbar

Avui inauguració de L'ATZAR ÉS BREU

a les 19 h.

Espai Betúlia de Badalona

TOTHOM HI SERÀ BENVINGUT

Sí i no

«Sí y no, nuestros dos gemelos.»

Jacques Rigaut, Agencia general del suicidio [traducció de Sarai Herrera]

Ruïnes

«Me gustan las ruinas porque son una risa corta sobre la nadería del poder, los engaños del tiempo.»

Martín Caparrós, de l’article La Habana, la ciudad detenida (El País Semanal, 27.4.2019)

Carretera sense nom

Ara la memòria que em queda de la Katie ja no fa mal d’absència. Quan vaig pel carrer i veig una dona que s’hi assembla ja no sento estrips per dins, no haig d’entrar al primer bar i fer-me fort rere un got. El mal s’ha allunyat, compactat amb la boira del temps, cada cop més espessa. Ara la memòria és amable i el cos de la Katie, la seva veu, el seu riure i les trobades clandestines tenen forma de guarniment. La Katie penja de l’arbre de Nadal dels meus records.

Amb la veritat de la ficció

ens fèiem nostres

amb el neó de la finestra

ens fèiem blaus.

Parèntesi de parets

dens perfum de nosaltres

oferts a la carretera sense nom.

Demà a la 7mana del llibre en català

del 6 al 15 de setembre a l'Avinguda de la Catedral

I AQUEST DISSABTE DIA 7

PARTICIPARÉ A:

Aquest dissabte a la 7mana del llibre en català

del 6 al 15 de setembre a l'Avinguda de la Catedral

I AQUEST DISSABTE DIA 7

PARTICIPARÉ A:

Tot dit

«A nadie se le permite en este mundo ser totalmente original, a partir del momento en que todo o casi todo ya ha sido dicho por un griego.»

J. Rodolfo Wilcock, La sinagoga de los iconoclastas

Bella cabrona

«E incluso la posteridad es una hermosa cabrona que escamotea a unos y hace renacer a otros.»

Marcel Duchamp, Cartas sobre el arte 1916-1956 [traducció de Viviana Narotzky]

Katie

Una de les reproduccions dels gravats de Doré, que decoraven les parets de l’apar­tament on teníem les nostres cites clandestines, repre­sentava Don Quijote assegut, llegint. La mà esquerra subjecta el llibre. La dreta, l’espasa que apunta al cel al final del braç aixecat. La boca oberta. A mi sempre em va semblar que Don Quijote ens llegia a nosaltres, amb veu de tro, les instruccions del que havíem de fer. Que actuàvem al seu dictat. Tot el que pensàvem que havíem inventat ens ho havia llegit Don Quijote. Les nostres impostures i les nostres fantasies. Ell era qui ens ordenava les maniobres que els nostres cossos executa­ven. Dins de la fantasia jo era dins del castell que també allotjava Don Quijote i la Katie era, allà, la millor de les cortesanes, amb els seus xiscles sincers i escabellats. Les riallades. La més generosa i la que més sabia treure plaer de tota la carn que m’oferia. Les seves ganes de felicitat rebotaven a cada crit salvatge, a cada espasme de plaer. Katie, la cortesana de generositat inabastable.

Mans

Noviembre, 15

Con esta sola mano
me fatigo al amarte desde lejos.
Tendido bajo el viejo ventanal,
espero a que el sudor se quede frío,
contemplo el laberinto de mis brazos.
Soy dueño de un rectángulo de cielo
que nunca alcanzaré.
Pero debemos ser más objetivos,
olvidar los afanes, los engaños,
el inútil deseo de unos versos
que atestigüen la vida. Celebrar
el silencio de un cuerpo satisfecho,
esa altura sin dios a la que llega
nuestra carne mortal. Saber así
la plenitud que algunos perseguimos:
un hombre, bajo el cielo, ve sus manos.

Vicente Gallego, La luz de otra manera

Derives

«Lo que nos debería preocupar no son las derivas de supuesta radicalización, sino que se está construyendo un concepto de violencia que incluye la no violencia, cualquier tipo de acción colectiva que plantee cualquier tipo de crítica al orden establecido, en la palabra, la reunión o la acción. Es muy preocupante, porque resignifica el espacio de lo político a un nivel que no nos podíamos imaginar.»

Marina Garcés, a l’entrevista de Josep Massot (La Vanguardia, 9.4.2018)

Res no millora

«Y pensé: nada mejora; cada día hay más dogmáticos, más tipos cargados de una seguridad en sí mismos forjada por su propia estupidez o, peor aún, por necedad prestada.»

Enrique Vila-Matas, a l‘article Monólogo de la frontera de Corea (El País, 8.7.2019)

El joc de la història

«La historia es un juego cuyas reglas se han extraviado (…) Lo terrible sería que después de tantas búsquedas se llegue a la conclusión de que la historia es un juego sin reglas o, lo que sería peor, un juego cuyas reglas se inventan a medida que se juega y que al final son impuestas por el vencedor.»

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas

Junts fa més fàstic

Foto: Double Bind (Juan Muñoz)

Els homes, junts, fan més fàstic, perboquen el pitjor, fan créixer la seva misèria mental i moral. Les banderes són el símbol d’aquesta desgràcia. A Barcelona, el senyor Sants em va explicar moltes vegades que nois de disset anys anaven a la mort. La Quinta del Biberó. Quina idea o quina bandera podia justificar aquella massacre? Un país els enviava a morir, però si volien escriure una carta a la seva mare per dir-li que encara eren vius s’havien de pagar el paper, el sobre i el segell. I tot per la cobdícia disfressada de bandera.

Diumenges tan semblants

S’evapora el tabac de les jaquetes

Entre ulleres de sol innecessàries

I xiscles ansiosos. Tothom marxa

I a nosaltres ens espera una manta,

Una de zombies i un sofà llit.

Ben acompanyades, potser després

Rebrem visites, potser plorarem.

Diumenges tan semblants, dilluns perfectes,

El drama dels dimarts i dels dimecres.

Anna Pantinat, Construcció de la nit

El mal de llegir i escriure

«Un apuesto caballero como él, decían, no necesitaba libros. Que dejara los libros, decían, a los tullidos y a los moribundos. Pero algo peor venía. Pues una vez que el mal de leer se apodera del organismo, lo debilita y lo convierte en una fácil presa de ese otro azote que hace su habitación en el tintero y que supura en la pluma. El miserable se dedica a escribir. Y si eso ya es bastante malo en un pobre, sin otra propiedad que una silla y una mesa debajo de una gotera –pues al fin de cuentas no tiene mucho que perder-, el trance de un hombre rico, que tiene casas y ganado, doncellas, burros y ropa blanca, y sin embargo escribe libros, es penoso en extremo. Se le escapa el sabor de todo; lo torturan hierros candentes; lo roen los gusanos. Daría el último centavo (¡tan virulento es ese mal!) por escribir un solo librito y hacerse célebre; pero todo el oro del Perú no puede comprarle el tesoro de una frase bien hecha.»

Virginia Woolf, Orlando [traducció de Jorge Luís Borges]

Literatura és llibertat

«Por otro lado, pienso que la literatura siempre ha sido, es y va a seguir siendo minoritaria, para unos pocos, y que tiene que ser opcional. Hay muchos colegas míos que casi están predicando la obligatoriedad de la literatura. Hacer leer a los jóvenes. Eso no me gusta. En nuestra sociedad todo se va volviendo paulatinamente obligatorio, así que dejemos la literatura como actividad optativa. Que lea el que quiera. El que quiera leer va a tener mucha felicidad en su vida, pero si no quiere leer, también puede ser muy feliz. No soy un evangelista de la lectura. Ahora se ha puesto de moda eso, promover la lectura. Hay hasta fundaciones que se dedican a eso. Yo sospecho que todos los que hacen ese trabajo, y cobran muy buenos sueldos por hacerlo, no leen nunca. Los que sí leemos no somos tan proclives a promover la lectura. Quizá porque hemos aprendido que es la actividad más libre que uno puede hacer.»

César Aira, a l’entrevista de Pablo Duarte (Letras Libres, 30.11.2009)

Llocs comuns

«Yo creo que cuando decimos que hoy la gente no lee, o que los jóvenes no leen, no hablamos desde una perspectiva numérica, sino desde una perspectiva ético-cultural que enreda más que aclara. Al final acabamos diciendo que antes de la guerra todo era mejor, que la juventud de hoy día no sabe a dónde va, y otros lugares comunes que no sirven para nada.»

Eduardo Mendoza, a l’entrevista de Nuria Azancot (El Cultural, 1.3.2019)

Star Trek a Haiku a Brooklyn

«La TV en moments essencials. Quedar-se hores da­vant de la pantalla el 22 de novembre de 1963 quan van matar en JFK. O exactament cinc anys més tard, el 22 de novembre de 1968, veure el primer petó a la boca entre un home blanc i una dona negra. L’NBC eme­tia l’episodi 65 de Star Trek (Plato’s Stepchildren) amb guió de Meyer Dolinsky. El Capità i jo no ens perdíem cap capítol. I aquell dia vam veure la tinent Uhura i el capità Kirk besant-se a la boca. Va suposar un es­càndol. Estats del sud van protestar. El Capità estava pletòric. Russell, això és més important del que sembla! Els ianquis hem guanyat de nou! Tot i que l’argument assenyalava que el petó es feia sota la influència d’una raça immortal dotada de telecinesi, el fet rellevant era que un blanc i una negra es besaven. Ens agradava molt Star Trek. El Capità a vegades em deia que jo era el seu Spock. Et vaig conèixer en un altre planeta, ets silenciós i llegeixes massa.»

Ésser poeta

MANOBRE

Ésser poeta: bastir

sempre en el buit, sense fi,

paraula a paraula una obra

que es perd endins de l’espai;

ser-ne tan sols un manobre

i no sentir-se mai pobre,

ni no desistir-ne mai.

És edifici tan alt

que mirar-lo fa vertigen;

té en el meu nucli l’origen;

qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral

d’impuls i de paciència:

contra el fugaç, persistència,

contra el caduc, resistència,

contra els somnis, evidència

de vertebrada existència.

Oh aventura total!

Joan Vinyoli, A hores petites

Motius per riure

¿Este mundo sigue ofreciendo motivos para la risa? 

El mundo siempre ha sido un desastre. Lo malo es cuando la gente tiene miedo de hablar. Es un puritanismo utópico: “Si nos libramos de eso, el mundo será más simple y más divertido”. ¡Y una mierda! El mundo siempre ha sido jodido y tienes que asumir responsabilidades por tu propia vida. Solo deseo que la gente vuelva a pensar. Hay demasiada furia ahí fuera y eso no me gusta. Los Monty Python no estábamos enfadados, éramos listos. Nos descojonábamos de todo lo que creíamos que era hipócrita, ridículo, pomposo, estúpido. Eso es importante. Y mucha gente estaba de acuerdo con nosotros.

Terry Gilliam, a l’entrevista de Pablo Guimón (El País Semanal 1.6.2018)

Es pot viure de la poesia?

«Es pot viure de la poesia?

Aquesta és realment una pregunta estranya de debò, encara que no ens ho sembli perquè tothom la fa constantment. Diu molt de l’època en què vivim. No crec que a cap poeta anterior, posem per cas, al 1970, li haguessin preguntat mai això. Té molt a veure amb una concepció laboral, pecuniària, de l’existència i en canvi, la poesia no té res a veure amb el treball ni amb els diners: el seu àmbit és molt més enllà o molt més ençà, com prefereixis. Que s’hagi volgut sotmetre totes les facetes de la nostra vida al jou de la feina fins a fer-ne dogma és terrible. Mentre lluitem col·lectivament perquè les condicions materials de la nostra existència siguin el menys embrutidores possible, cal que corregim aquesta tendència generalitzada a considerar-ho tot una ‘feina’ i, sobretot, a pensar que tot ha de ser remunerat: ens estalviarem molts maldecaps, desmuntarem moltes falses expectatives i podrem començar a parlar d’altres temes que tenim totalment abandonats com a societat enquimerada en la pela.»

Martí Sales, a l’entrevista de Jordi Benavente (La Llança, 30.1.2018)

El sexe i la mort

«Mira, en este mundo solo hay dos cosas de las que se pueda hablar con seguridad. El sexo y la muerte. Estoy seguro de que dos personas follaron para tenerte a ti y también estoy seguro, te lo puedo garantizar, de que te vas a morir. (...) En consecuencia, la mayor parte del arte y la religión solo tratan sobre estas dos cosas. Natividad y muerte, como el cristianismo. Menos Salvador Dalí, que pensaba que él estaba alrededor mientras sus padres follaban para tenerle a él. Estos son los dos eventos más importantes de nuestras vidas.»

Peter Greenaway, a l’entrevista d’Álvaro Corazón Rural (Jot Down Magazine, juliol 2019)

Coney Island

A més, el cementiri ofereix vistes al metro elevat que duu a Coney Island, un dels meus destins favorits, sobretot a l’hivern, quan la solitud del mar i la sorra em recorda aquella aigua primerenca que era rebedor del mar obert, al port de Barcelona, prop de l’estàtua de Colom. Mirava cap allà on assenyalava el dit de Colom. Imaginava Amèrica. Més enllà, Amèrica.

Contra mi

«Veu de silenci, el meu clam, reflectit, és a mi que retorna.

Sóc jo qui el sent en l’espill: és el meu gest contra mi.»

Josep Palàcios, Una altra mesura (a La Imatge Vol. II)

Allò que volem veure

«Rectifiquem, doncs: ens agrada allò que ens és prou indiferent perquè ens deixi veure el que de debò volem veure.»

Boris Vian, L’arrencacors [traducció de Joan-Lluís Lluís]

Paraula poètica

“I és així com habitem el món: essent tocats per l’essència de la paraula: amb l’obscuritat de la paraula poètica.”

Antoni Clapés, Converses - Antoni Clapés/Carles Hac Mor

Humans que es llegeixen

«La literatura es lo más cercano a la vida y su interés en la manera artística de realizarla es ver cómo los humanos se leen mutuamente a un nivel muy profundo.»

James Wood, a l’entrevista d’Eduardo Lago (Babelia, El País, 1.9.2017)

Margaret Bourke-White

El segon esperó per fer-ho també va ser femení. La fotografia de la Margaret Bourke-White emergint de l’escotilla d’una de les gàrgoles del Chrysler Building per fer unes fotografies extraordinàries de la ciutat.
M’agrada contemplar llargament la seva cara de concentració absoluta mentre enquadra, ignorant la fotografia que en aquell precís instant li està fent el seu assistent de cambra fosca, Oscar Graubner, aquell matí del 1934.

L'orella ondulada del no-res

Pongo en mi oreja la oreja ondulada de la nada

Vacío caracol de tierra y vides:

feble trompa que contiene

las nubes de langostas del ruido

y el silencio de la pared-ola

antes del estruendo y la caída;

roseta parda que al final de su voluta

sostiene toda la noche

en el hueco oscuro de su fruto;

serpentina de saliva

que deshago sin tiempo,

crujiente caliza hoja seca,

hasta dejar en mis ojos

la fugitiva presencia de la luz,

y del polvo el rastro,

y motas entre mis dedos.

Gonzalo Millán, Relación Personal

Història Universal

«Qualsevol víctima engendra l’assassí de l’assassí; és la roda, he dit, la bola de neu. La successió il·limitada de la revenja: això és la Història Universal.»

Màrius Sampere, Àlien i la terra Promesa