Baixada sobtada de temperatures

Literatura i entreteniment

«En cuanto al entretenimiento tengo que decirle que no tengo nada en contra de los libros que entretienen y resultan agradables, que son claros, interesantes e inteligentes, que demuestran buen gusto y que no son oscuros, pero ninguna de esas cualidades me parece a mí que sean las esenciales para la experiencia central de la ficción, que para el escritor está más próxima de un deber muy distinto del de agradar: el deber de expresar de modo exacto su modo de estar en el mundo, algo que a veces no entretiene precisamente.»

Enrique Vila-Matas, en una resposta a l’entrevista digital de El País (30.05.2011)

Ofrena

Per fer-te un collaret de paraules

les mans se m’han fet aire

per enfilar mots

posar-hi baules.

Per dir-te coses antigues

amb totes les lletres de plata

t’he fet aquest collaret

(i amb dos punts les arracades).

Columnes elèctriques

MEMORIA

Tan sólo recuerdas
el aire verde entre las hojas de los avellanos,
la mano pellizcando la alegría
de ser niño siempre,
una tarde y otra,
pues el tiempo no existía todavía y la muerte

- la muerte era una columna eléctrica
donde se posaban, solemnes, los pájaros.

Xuan Bello, La vida perdida

El fi del poema

I si el fi del poema és fer-nos intrigant
aquella cosa estranya o aquell fet mediocre?
Potser només destaca o acosta amb un binocle
banalitats ocultes, presències inquietants...

Potser és com els arúspexs que, d’uns ocells volant,
són capaços d’extreure’n una lectura docta
i expliquen amb tres traços el futur que s’acosta
segons l’ordre amb què formen uns aneguets migrant.

El poeta fa això però amb més elegància:
llegeix el vent dels arbres i el marro del cafè.
Escull i selecciona, dóna i treu importància,
i llança els mots com cartes a sobre del tapet;
evoca vells poetes amb art de nigromància
i escampa una proposta com un acte de fe.

Josep Pedrals, emès a Catalunya Ràdio en el programa "La Tribu" el 17/10/2012

NOTA: si voleu escoltar en Pedrals recitant-lo en la seva secció "El ben sonat" cliqueu aquí

El Rabbio

Exvot

EXVOTO

A las chicas de Flores (Buenos Aires, octubre 1920)

Las chicas de Flores, tienen los ojos dulces, como las almendras azucaradas de la Confitería del Molino, y usan moños de seda que les liban las nalgas en un aleteo de mariposa.

Las chicas de Flores, se pasean tomadas de los brazos, para transmitirse sus estremecimientos, y si alguien las mira en las pupilas, aprietan las piernas, de miedo de que el sexo se les caiga en la vereda.

Al atardecer, todas ellas cuelgan sus pechos sin madurar del ramaje de hierro de los balcones, para que sus vestidos se empurpuren al sentirlas desnudas, y de noche, a remolque de sus mamas -empavesadas como fragatas- van a pasearse por la plaza, para que los hombres les eyaculen palabras al oído, y sus pezones fosforescentes se enciendan y se apaguen como luciérnagas.

Las chicas de Flores, viven en la angustia de que las nalgas se les pudran, como manzanas que se han dejado pasar, y el deseo de los hombres las sofoca tanto, que a veces quisieran desembarazarse de él como de un corsé, ya que no tienen el coraje de cortarse el cuerpo a pedacitos y arrojárselo, a todos los que les pasan la vereda.

Oliveiro Girondo, Veinte poemas para ser leídos en el tranvía

Bones notícies i un poema jugat

El passat dilluns 15, a l’Horiginal, es va presentar la nova editorial Males Herbes. Per tant, una bona notícia. Els de Les Males Herbes segueixen mantenint el seu blog i el fanzine, on tinc el privilegi de col·laborar, i ara han iniciat aquesta valenta aventura. Els hi desitjo tota la sort.

Si l’aparició d’una nova editorial en català sempre és bo, que en sigui una que comença editant Bressol de gat d’en Kurt Vonnegut és ja un festival d’optimisme. És un dels meus llibres de capçalera i ara tinc a la meva modesta biblioteca la primera edició que es va fer de la novel·la en castellà (Anagrama, 1988) al costat de la primera edició catalana amb l’acurada traducció d’en Martí Sales.

Tantes emocions havien d’anar a parar a alguna banda. Per això em vaig inventar un joc literari inspirat en els que feien els membres d’Oulipo, presents en diverses entrades d’aquest blog.

Jugant oulipucianament (com es juga al bressol de gat, a la xarranca o a veure animals als núvols) vaig adonar-me d’una casualitat numèrica que m’anava com anell al dit. Si dividim el número de pàgines que ocupa realment la novel·la (198) pel número de novel·les que ha escrit en Vonnegut segons la Wikipedia (14), el número resultant és 14,14.

Llavors vaig decidir anar saltant les pàgines de la novel·la de 14 en 14 (14, 28, 42, 54...) i triar una frase de cadascuna. Aquestes frases, per l'ordre que s'han triat, formen ara un poema de 14 versos. Un homenatge a en Kurt Vonnegut, a Les Males Herbes, a en Martí Sales i, sobretot, a en Bokonon (llegiu la novel·la per saber-ne més, d’en Bokonon i el bokononisme).

I la cosa ha quedat així:

El bressol del gat

Fos com fos, estava jugant a la catifa

com fantasmes cridaners a l’aiguaneu

com un corcó ben educat

embolicat amb aquella nana russa.

Si algú fes una llista, es quedaria de pedra

com si la copa no pogués ser més adequada.

Tenia a veure amb una ballarina

que si esperava prou temps

a l’ampit de la finestra

la seva vida sorollosa

s’estimbava cent vuitanta metres avall.

Em va fer una abraçada perfumada.

L’última cosa que vam fer va ser posar

unes ganes estúpides i cinematogràfiques de pujar al cim.

Recerca violenta

«Perquè la recerca del sentit en l’escriptura consisteix, en efecte, en la violència que s’exerceix sobre la paraula per tal que produeixi més realitat. Per tal que creï, no una altra vida, sinó això: més vida.»

Sebastià Alzamora, Abans de tot, l’autor voldria declarar (pròleg d’Apoteosi del Cercle)

Oblidar

«Olvidar que uno ha olvidado, convertirse de golpe en un niño que viaja en un tren rápido, en un vagón que se estremece de velocidad, asombroso en sus menores detalles, como salido de la mano de un prestidigitador.»

Franz Kafka, Diarios (1910-1923) (traducció de Feliu Formosa)

Al Far West sempre fa sol

Veritat de l'art

«El arte no es verdad. Es una mentira que nos permite reconocer la verdad.

Dijo Picasso.»

David Markson, Punto de fuga

Lisboa

1

Ni els rius ni els ponts.

Doneu-me crostes de paret

en aquest sol llambregat

des d’un tramvia.

Escales

laberints

dobles d’heterònims de Pessoa

al llit inconscient de llamborda

del transbordador del riu com la mar.

Ara tornaré

especularé amb llots i llits

amb persianes i antenes.

Les botigues d’armes i ganivets

les barberies

em diran un cop més

que allò més meu és la pedra i el silenci.

2

Perdudes en la nit

dones funicular s’enfilen

llepen cada graó.

De genollons

fan la fel·lació de la pedra

les seves natges

em recorden un carrer

fet de carn i tolls de silenci.

3

Les antenes refan els núvols

graten els cels del desconcert

amb l’ànsia del meu

que vol atrapar el fum

amb dits inexperts

i fam d’absolut

on tot és mare i cel:

el jo ninot rebregat del silenci.

Exili

«Toda literatura lleva en sí el exilio, lo mismo da que el escritor haya tenido que largarse a los veinte años o que nunca se haya movido de su casa.»

Roberto Bolaño, Exilios (a Entre paréntesis)

Monstres

L'home conté tots els monstres perduts.

Josep Lluís Aguiló, del poema Comiat a manera d'epíleg (a Monstres)

Si us plau

Certesa

Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.

Joan Margarit, del poema Passant per davant del Terramar (a Càlcul d'estructures)

Aniversari

Vells amics retrobats

Temps al damunt sota la pluja densa

Ens assemblem a un record

proclamem la mentida dels miralls

el pretèrit comú

l’antiga aspror dels edificis

Potser perquè tornem a escoltar-nos

des d’una vida encara breu

mentre plou memòria

i s’omplen pous de llast de temps

Hopper defineix

«El arte es el esfuerzo de una persona por comunicar a otras su propia reacción emocional ante la vida.»

Edward Hopper, Escritos (traducció de Clara Pastor)

Un enorme escorxador

«En cuanto a nuestra dignidad, sospecho que, como siempre, está en apuros. No quiero parecer cínico; sencillamente, desconfío del humanismo y abomino de los reformadores. Me interesa la aventura del hombre concreto que se enfrenta a lo que le rodea, y que encuentra en su actitud ante la vida motivos para seguir siendo justo, honrado y, por qué no decirlo, bueno. Al fin y al cabo, y a pesar de todo, el misterio último no es la maldad, sino la bondad, su existencia palpable. El mundo es un enorme matadero lleno de personas buenas, objetivamente buenas.»

Ricardo Menéndez Salmón, a l’entrevista de Xavi Ayén (La Vanguardia, 02.10.2012)

Excepcions

Intencions

El propòsit s’enfila

em fa branques de filferro

aquí dins.

Sé massa bé que certes debilitats

pesen massa.

Que en el fons no hi fa res.

Una baula més

al món a destemps

de la meva pluja. 

Encerts

«Més val encertar-la aproximadament que cagar-la encertadament; li vaig sentir dir un dia al meu amic David Mallafré tot parlant d’economia, la metafísica moderna.»

Andreu Subirats, Galtes de perdiu