La Barmacia. Grans gintònics com cal, servits en copa ampla i confortable. Decoració caòtica i bigarrada. Fusta omnipresent, motllures àrabs, sostre enteixinat, miralls picats, pots de ceràmica de farmàcia antiga. Il·luminació breu, sense estridències. A la barra, nosaltres i dos japonesos. Un mira futbol a la tele. L’altre fulleja un Cuore del bar. Presta especial atenció a un reportatge sobre minifaldilles que no escauen gens bé a les famoses. L’única cambrera parla en veu prou alta rere la barra. Una trucada intercontinental, a un destí centre o sud-americà. No costa massa temps deduir que parla amb la seva filla. No para de repetir el seu nom. Gairebé cada frase inclou el nom de la filla, com si aquesta repetició la fes més propera. Com si la reiteració del vocatiu aconseguís bastir una autoritat seriosament qüestionada per la distància i els set anys que fa que no la veu. Un i un altre cop, el nom es barreja amb consells i recriminacions, amb descripcions d’una vida massa dura, incompresa per l’adolescent que no fa cas a l’àvia, allà tan lluny. La conversa s’allarga en una lletania repetitiva com un mantra. Ens acabem el gintònic. Faig el gest de pagar. Ella deixa l’auricular damunt la barra, cobra, dóna les gràcies i somriu. Mentre marxem, torna a agafar l’aparell i continua la conversa i la repetició sistemàtica del nom. El nom que ens acompanya carrer avall: Linda Georgiani, Linda Georgiani, Linda Georgiani...
