30 de juny 2010

Massa llum fa les mentides


Fulgor de llamp, la lluminària
enlluernat ressò
orfe d’obaga
fotons minerals de claror
cent mil pedrades
als ulls plens de malcriada
mania de no voler morir mai més.

L’avenc de no poder llegir-ho tot
ni d’amar tot el que es pot
ni de saber tots els sabors
em fan blanc d’ira i dissort.

Malgrat tot, rere la flama
la calma ve sempre de patac
quan la fosca em fa un sotrac
i em diu que la mort només espanta
a qui no escolta el seu tic-tac.

29 de juny 2010

28 de juny 2010

Consell decent


Qui no té res a dir que res no digui
el silenci és pes en or, és una joia
el xerrar per no callar, la paranoia
de voler ser melic, cràter i ciri.

25 de juny 2010

Mentir


"Primero mientes para defenderte, después para complacer al padre o la autoridad, luego para jugar con uno mismo a salvo dentro de la fortaleza. Tal vez sea este el origen de la literatura o la ficción".

Manuel Vicent, a l’article Manuel Vicent y el placer prohibido (Jesús Ruiz Mantilla, El País, 24.06.2010)

23 de juny 2010

Bona disculpa!


"Distinguido literato: ha de tener a bien explicarse mi personal inasistencia a su banquete por el hecho de que un amigo al que rogué faltar por mí no supo desempeñarse y tuve que hacerlo yo mismo".
Macedonio Fernández, Papeles de Recienvenido y Continuación de la Nada

22 de juny 2010

Coses que odio (4): Els "cagats"


Reconec que el títol d’aquesta entrega pot dur a confusió. En tot cas, no parlaré de les persones que fan gala de la covardia o que són directament porugues. No. Ni per aproximació. Parlaré d’una peça de roba. Però anem al gra d’una vegada.

Es coneix per cagats una mena de pantalons on la roba que hauria d’estar agafada als glutis i als engonals, cau lliurement fins a mitja cuixa o, en casos extrems, fins els turmells. El nom popular està molt ben trobat ja que, un cop posats, la seva aparença fa pensar que la persona que els duu ha decidit fer la seva deposició sòlida amb la roba posada i, en conseqüència, la femta branda lliurement dins de la roba. Quin fàstic, oi?

No sóc qui per jutjar a ningú. Tothom és lliure de fer el que li peti, només faltaria. Però sí que m’atreveixo a afirmar que els cagats no queden bé a ningú. I això és una veritat universal, indiscutible i concreta com una puntada de peu als pebrots de l’estètica més elemental.

Tinc una hipòtesi: segurament aquesta peça de roba, dedicada sobretot al públic femení, parteix d’algun dissenyador que, inspirat en l’orient i odiant les dones per raons que poden ser infinites, ha decidit ridiculitzar-les i mostrar-les ben lletges mentre es fa un tip de riure acariciant un chihuahua. En aquest sentit, no és doncs estrany que el col·lectiu
perroflauta hagi optat per fer-ne bandera. No dic més.

Perdó. Una última cosa. Si algú et diu que els cagats t’escauen tant i tant, menteix.

21 de juny 2010

Presó poètica


Quiero vivir en la cárcel poética,
sentir en mí la libertad sublime
del prisionero, del único sentir
que nos libera porque es nuestro,
es lo único nuestro, lo único
que sólo es mío, lo único
que no pertenece a nadie,
que no controla nadie,
que nadie impone y justifica,
que no pertenece al tiempo.
¡Harto
de tanto justificamiento!
¡Harto del tiempo!

Jesús Lizano, fragment de La cárcel poética (a Lizania, apéndice)

18 de juny 2010

Petjades a la sorra quan fa vent


Glaçons a ple sol.
Cridar dins el coixí.
Tot és inútil si el que vols
és el com el què o el qui.

Si les preguntes fan l’home:
per què l’arbre que dibuixa un nen
s’assembla tant a un fong atòmic?

17 de juny 2010

Dels peixos



Fa uns dies el post anava de peixos, amb un poema aparegut en un fanzine autoeditat que vaig anomenar Parecéis Peces. El peix com a símbol de l’estupidesa, de la desmemòria, de caure un i mil cops en els mateixos errors estructurals del comportament humà. Després, el peix llibertat, el peix a la brasa, el peix a la peixera. El peix protagonista de cançons. Sempre m’ha fascinat allò de que los peces beben y beben y vuelven a beber los peces en el río por ver a Dios nacer. Com si per sentir la manifestació de la divinitat, l’epifania, calgués anar begut (hipòtesi gens decabellada, per cert).

Més cançons. Destaco la versió que de la cançó Love Is in The Air (1978), de John Paul Young, ha fet en Josep Pedrals amb els seus Nens Eutròfics. L’amor és un peix és pura alegria de viure: “L’amor és un peix, fent bombolles al bassal...”

En aquell fanzine de finals dels vuitanta hi havia un petit conte, l’origen del qual va ser el joc amb aquella endevinalla gairebé infantil que planteja de quin color és el cavall blanc d’en Santiago. N’he escanejat l’original. Cliqueu-lo més avall i el podreu llegir.

¿De qué color era el pez blanco de Santiago?


16 de juny 2010

Més sobre poètica


"La poesía, con sus tradiciones métricas y formales, a las que uno debe o quiere ceñirse, es una buena vía para que uno se descubra diciendo lo que no pensaba decir, lo que era incapaz de decir. Hay quien ve los procedimientos formales como una atadura, como una mordaza. Pero yo creo que es al contrario: son procedimientos para acercarse a decir lo que, con las palabras de todos los días, resulta indecible".

Justo Navarro, a l’entrevista de Rosa Mora, El País (Babelia), 12.06.2010

15 de juny 2010

Recitar tres poemes


"(...) luego recité tres poemas, uno sobre una bailarina de striptease, otro sobre un maníaco sexual y otro sobre un tipo que quería lamerle el ojete a una mujer. El poema acerca de la bailarina de streptease no era sobre mí."
Charles Bukowski, Recitar y procrear a beneficio de Kenneth (a Fragmentos de un cuaderno manchado de vino. Relatos y ensayos inéditos 1944-1999)

14 de juny 2010

Fàstic


Els efectes de la crisi són molts greus. La pèrdua de poder adquisitiu i l’atur estan fent cada cop més gran la distància entre rics i pobres. Els governs van a les palpentes. El poder de veritat, l’econòmic, s’ho mira sorneguer. La realitat social es va deteriorant i ves a saber què passarà quan hi hagi massa gent que no tingui res a perdre. Raons suficients per a la preocupació. Això sí, avui els diaris i tots els informatiu radiofònics obren amb les eleccions del Barça, que es veu que és una notícia vital pel país. I si no us interessa el tema blaugrana, cap problema, teniu el mundial de Sud-àfrica. Hi ha dilluns que fa fàstic llevar-se i no trobar alguna oficina per poder sol·licitar, si us plau, que em tramitin el carnet d’apàtrida.

11 de juny 2010

Detalls


“No le quepa duda, la vida son los detalles.”

John Irwing (entrevista de Carles Geli a El País, 08.06.2010)

10 de juny 2010

Perduts


"(...) jamás nacemos en la época que nos corresponde. Todos estamos de un modo u otro perdidos. Nuestra breve vida -la construcción de nuestra biografía, de nuestra personalidad- no es otra cosa que el intento inútil de acomodar nuestro verdadero signo temporal".
Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington

09 de juny 2010

Pez es ser, ser pez de peces


Peces hay allende las montañas
do los hombres hacen aguas
pez es ser, es ser de las escamas
grandes peces, filigranas.

Pez es locuaz en enseñanzas
natatorias y pueriles
pez pecil, espuma y aguas
pez pecil, adivinanzas.

Pez de tí, antiguo adagio
pez de mí, antropofágico
pez de Dios, el minotauro
de las rocas y las chanzas.

Y si un día pez amigo
caes en mi vientre, tu presidio,
no guardes rencor a este mortal
a tu asesino
y vive allí feliz entre lo gástrico.

Aquest poema, aparegut al fanzine autoeditat Parecéis Peces (1988), va ser musicat per en Toni Monserrat, formant part del repertori de la nostra iconoclasta banda “Juan y El Lagarto”.

08 de juny 2010

Mediocritat


"No queda otra cosa que una gran masa analfabeta creada deliberadamente por el Poder, una especie de muchedumbre amorfa que nos ha hundido a todos en una mediocridad general."

Enrique Vila-Matas, Dublinesca

02 de juny 2010

Crisi


"Cualquier crisis es sólo, en el fondo, la proyección de nuestra angustia existencial. Quizás nuestro único privilegio sea simplemente estar vivos y saber que vamos a morir todos juntos o por separado".
Enrique Vila-Matas, Dublinesca

01 de juny 2010

El vici de llegir


Quan no pots parar de llegir entens el significat exacte de la paraula obsessió. En un principi llegeixes per curiositat, per necessitat, més tard per plaer. Llavors, un dia et despertes i te n’adones que fa més de dos anys que has decidit pixar assegut per poder llegir el pot de xampú, com cada dia: “shampooing sublimateur de boucles – curl-enhancing shampoo...”. No es tracta de saber què diu, sinó de poder fer córrer els ulls per damunt de la lletra impresa. Quan te n’adones, ja no pots parar. Fins i tot mai no canvies de marca de xampú per variar el text, car el realment important és el fet de llegir, no què llegeixes. Com un ludòpata, el millor és jugar. La sensació de jugar. Per molt que guanyi, un jugador seguirà apostant fins a rebentar. Això és exactament igual. La qüestió és fer anar la màquina de llegir, malgrat el text sigui incomprensible, avorrit o senzillament inútil. La qüestió, la única cosa que realment importa, és llegir.

El detonador de tot plegat, com gairebé tot, el podem situar a la infantesa, quan et diuen que llegir va bé per deixar de ser tonto. Que qui llegeix sap més coses que la resta. Creixes i un dia malaurat cau a les teves mans la primera novel·la que et llegeixes de cap a peus. Aquella satisfacció d’empassar-te de veritat més de dues-centes pàgines provoca un sotrac interior i una sobredosi d’autoestima irreversible. De mica en mica, sense adonar-te’n, caus en l’hàbit. Socialment està ben vist. Millor llegir que anar a jugar a futbol al carrer, que estar en companyia d’amics dubtosos, que perdre el temps mirant la tele. Si ets de mena associal, l’ambient adult et reforça. I no és exactament que et creguis millor que la resta, sinó que, simplement, saps que llegir et manté a recer del control dels grans i t’allunya del món, del qual mai no t’has sentit partícip. L’evasió és total i t’enganxa. I, per més que ho facis, ets animat a seguir. Ningú no ho troba malament. Com si una família es posés al voltant d’un fill ionqui, aplaudint mentre es perfora la vena una i altra vegada.

Jo sóc un ionqui de la lectura. No sóc un exemple per a res ni per a ningú. No vull moralitzar, no vull semblar infal·lible. No vull polemitzar. Només explico el què em passa. Ser un toxicòman de la lletra impresa significa que sempre cal dur la dosi a sobre. Sortir de casa sense un llibre esdevé una crisi. Acabar un llibre quan queden dues estacions de metro per arribar a casa implica que cal acostar-se al plànol de la xarxa i llegir totes les estacions, els avisos de multa per no dur bitllet, les prohibicions de fumar, la placa del constructor del vagó, acostar-se a algú que duu un diari o un llibre i quedar-se borni llegint per damunt de la seva espatlla. No es pot parar.

Recordo un dia que em vaig quedar tancat a l’ascensor, amb la única companyia del carro d’anar a comprar i el llum d’emergència. Quan van poder rescatar-me, els bombers van fer broma, ja que havia escampat pel terra de la cabina el contingut del carro. Van dir-me si em volia preparar el sopar. Els hi vaig dir la veritat: només volia llegir les etiquetes, llegir alguna cosa mentre esperava. La seva mirada no va ser gens comprensiva.

L’hàbit impulsa a fixar-se en qualsevol text. El cos, tot el cos, com un radar, busca al seu voltant noves oportunitats de satisfer-se. Escombres com un antic sonar submarí alguna cosa per llegir. Arribes a agafar la publicitat que es posa als eixugavidres dels cotxes aparcats, llegeixes els papers que inunden els fanals del carrer anunciant pisos en venda, classes particulars o conferències de sectes diverses, els adhesius de serrallers d’emergències, els anuncis de vidents, pitonisses i xamans.

Fas obres a casa i és inevitable llegir els identificadors de les canonades que reposen a terra ECOPLAS-SANITEC-PVC-110x2,2-UNE-53114-96-10-29-A. Comences a llegir els llibres per la primera pàgina impresa, ISBN inclòs. En aquest sentit, Internet és una joia. Els cercadors t’ofereixen milions de paraules a canvi d’una de sola. Fins i tot una xifra té la seva correspondència amb paraules que, encara que sigui en un idioma incomprensible, t’alleugen amb la seva cadència damunt de la pantalla. Malgrat tot, el paper lliscant entre els dits és la millor dosi. Totes les drogues tenen la seva cerimònia, el seu ritual, la seva posologia ideal. La de la lectura és un bon llum, un seient còmode i la certesa de tenir per endavant paraules fins que rebentin els ulls, milers de pàgines a l’abast. Una biblioteca és el paradís, el demiürg, l’únic lloc on em sé invulnerable. Per això vaig estudiar biblioteconomia, per això sóc bibliotecari. El plaer de passejar pel dipòsit, amb l’única companyia de rengleres interminables de prestatgeries plenes de volums, és difícil d’explicar a algú que no és addicte.

He intentat relacionar-me més amb les persones, fer de la meva vida alguna cosa més, superant, encara que sigui una mica, la pulsió irrefrenable de la lectura. No m’ha estat donada aquesta capacitat. Sé que mai no ho podré deixar. Finalment he acceptat que sóc qui sóc, que sóc com sóc. Quan sigui mort, enterreu-me a terra, i que la corona sigui de papirus. Que la caixa sigui ben gran. Enterreu-me, si us plau, amb una enciclopèdia.