Més Fresán

"Seguro que no es la primera vez que oyen referirse a alguien como yo, individuos a los cuales las diferentes formas del arte pretenden redimir y presentar como criaturas encantadoras, diferentes, antihéroes, cuando en realidad somos auténticas basuras: formas originales de lo monstruoso que lo único que hacen es alterar lo establecido. Pérdidas de tiempo en constante movimiento."

Rodrigo Fresán, Historia argentina

Cels

"Aquest sol que menstrua no es vol pondre"

Gabriel Ferrater, de El ponent excessiu

Sense avís

"Así es el flujo y reflujo de la muerte: un día apenas nos mojamos los pies en su orilla y otro día, casi sin aviso, el agua ya nos llega al cuello y la playa está tan lejos"

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington

Excèntric

Nascut fora nissagues
com puta conscient
em venc pel plat.

Només allò que ets trena la vida
únic escut en aquest erm
on la carn és goig i la literatura
la fugida, la raó i el voler ser.

Puc escopir, besar, badar en la boira
ser la serp que repta com esperma ardent
imaginar foragitades,
folles idees a la vora dels fanals.

Aturat en aquest marge
em bull el frec a la vora dels humans.

Amoramort

CREÍA YO

No a todo alcanza Amor pues que no puede
Romper el gajo con que Muerte toca.
Mas poco Muerte logra
Si en corazón de amor su miedo muere.
Mas poco Muerte logra, pues no puede
Entrar su miedo en pecho donde Amor.
Que Muerte rige a Vida; Amor a Muerte.

Macedonio Fernández

Carril de ferro

Damunt rails que em fan sotracs
travesso la nit
amb l’exacta fascinació del mapa
fidel al destí dibuixat
d’acer i fusta:
una hipnosi com un mantra.

Departament buit
farcit de presències
d’ecos confusos de maletes.
El somni neguitós em duu els absents.

Espurnes de pantògraf
grinyol de vies
vaivé que fa silenci allà on no hi és.

I malgrat tot, l’evident:
qualsevol que vol ser nen
saluda sempre als trens que passen.

Sistemes

“De todos los sistemas económicos y sociales el capitalismo es, sin duda, el más natural. Eso ya basta para indicar que es el peor”

Michel Houellebecq, Ampliación del campo de batalla

Cançó del suïcida

El dret de matar-me jo sol
si un dia m’és necessari
el tinc desat dins del cor
i em fa d’escut nobiliari

No sé si serà d’un tret
o amb bourbon i unes pastilles
al metro em sembla que no
(quedes fet bocins i esquitxes)

No és que vulgui, ja m’entens,
jo de fet no en tinc cap ganes
però aquest as el tinc guardat
no sigui que faci falta.

No sé si serà d’un tret
o amb bourbon i unes pastilles
al metro em sembla que no
(quedes fet bocins i esquitxes)

La vida és així

El naixement un mal pas
l’anar creixent una crisi
fer-se madur ja em diràs
i el que arribi a vell que avisi

Enric Casasses, Coltells

Insultar la intel·ligència

Informa la premsa que properament l’Ajuntament de Barcelona posarà en marxa una campanya que té com objectiu dissuadir als clients de la prostitució, inspirada en altres iniciatives anàlogues endegades per Sevilla i Madrid, instant als homes a lligar més i no haver de pagar per tenir sexe.

Que les institucions es dediquin a insultar la intel·ligència de la ciutadania no és nou. Però crec que aquesta campanya és especialment inútil i només es justifica en el context d’una política que pretén exclusivament buscar l’aparença i el somriure cofoi d’un alcalde del tot superat per les circumstàncies. Per totes les circumstàncies.

La campanya ve a dir que els homes que van de putes ho fan perquè no lliguen (una consideració completament sexista, ja que hi ha serveis d’aquesta mena dirigits al públic femení, tot i ser molt menys visibles). A ningú no se li escapa (i això fa segles que passa) que molts homes que tenen parella estable i/o legal fan servir els serveis de les professionals del sexe. També han d’anar a lligar, aquests? Un altre exemple, entre molts d’altres: la premsa també ha explicat que quan se celebren fires internacionals, la ciutat rep “reforços” de professionals del sexe d’altres comunitats, ja que el planter local no dóna l’abast. Caldria doncs prohibir aquests fires que fomenten la prostitució? No em feu riure. Avui no en tinc ganes.

Tot i ser conscient que demano massa, els poders públics haurien de ser valents. Cal considerar la prostitució com un fet estructural de la nostra societat (ho és des de fa mil·lennis), i treballar de debò per dignificar el sector i regular laboralment a qui s’hi vulgui dedicar, alhora que es castiga sense pietat als traficants de persones. És una feinada, ningú no ho dubta. Però crec recordar que els hi paguem un sou per alguna cosa.

Perquè si algun polític es pensa que amb aquesta campanya disminuirà la prostitució, vol dir que el seu contacte amb la realitat és zero. O potser és això. I així ens va.

Química pura

EPITALAMI

L’amor que et dic és sols d’un dia
Entre tu i jo, només follia!
És química pura, passi el que passi:
hidrogen, liti, sodi, potassi.


Josep Pedrals, El Furgatori i al disc Esquitxos Ultralleugers d'Els Nens Eutròfics

Berlín i els murs

L’aire és ple de Mur de Berlín i avui és el gran dia. El vintè aniversari d’una molt bona notícia. Des de la muralla xinesa, des de les murades i fossats dels castells, l’home ha estat obsessionat en aquesta mena de construccions, violentes sempre en el seu afany de defensa, pensades per separar els humans. Actualment, no ens enganyem, segueix havent-hi murs. I no només de metafòrics. N’hi ha de palpables a força països. Però el de Berlín està carregat de significats, especialment aquell que, amb la força de l'emoció de les imatges televisives, gairebé romàntica, associa i confon la felicitat per l’obtenció de la llibertat d’uns ciutadans obligats a viure a una de les bandes del mur, amb la victòria d’un capitalisme cada dia més salvatge i que ha aixecat cada cop més murs els darrers vint anys. Potser avui no toca ser un esgarriacries. Però, què carai, algú ha de fer la feina bruta.

Simetria

"(...) yo siempre he gozado y requerido el placer de lo simétrico, tan útil cuando se trata tanto de vestíbulos y galerías como de los mejores modales a la hora de cerrar la habitación de mi historia."

Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas

Cançó del bar somiat

Al bar de la follia
m’afalaguen els crits
pornoinfermeres
em fan radiografies
amb un boli bic
(llengua afrodisíaca
bates midonades
regateres escotades
mugrons endurits).

Cops de puny i sang i fetge
de borratxos hi ha un combat
però un que parla pel mòbil
ni vol saber-ho ni ho sap.

Les teles plenes de ratlles
tothom crida que això és d’ells
el bàrman prepara còctels
amb ginebra i vermut sec.

Aquest bar té dues barres
les dues miralls evidents
en una beus per oblidar-te’n
i a l’altra beus pel mateix.

Jugar amb la vida té una cosa
que no se pot explicar
com quan sona un bon bolero
d’aquells que fan feredat.

Què hi ha de nou?

Salvador Dalí m’ha fascinat des de ben petit. Tenia cinc o sis anys quan la visió del quadre La persistència de la memòria va colpir-me (possiblement va ser a casa, en una reproducció a color d’una pàgina de El Correo Catalán o Triunfo). Per dir-ho de manera breu, Dalí va revelar-me que el món dels somnis podia tenir una representació material. Però això és una altra història que ara no ve al cas.

Més tard, entre el 1979 i 1980, el Centre Pompidou de París va mostrar al món Salvador Dalí. Retrospective 1920-1980. Una antològica de 168 pintures i 200 dibuixos, als quals s’afegia la instal·lació al hall del centre d’un gegantí laberint dalinià. L’exposició va batre rècords, doncs va ser visitada diàriament per més de vuit mil persones.

Se’n va fer ressò un programa de TVE que en aquell moment era l'única finestra a l’art contemporani: Imágenes. Presentat per Paloma Chamorro, Imágenes em va fer conèixer un món nou que sempre més ha format part del meu univers personal.

El dia 30 de gener de 1980 es va emetre el primer de dos programes dedicats a aquesta antològica parisenca, incloent una entrevista a l’artista. Paloma Chamorro va entrar de ple en el joc que li va proposar un eufòric Dalí. En un moment donat va tenir lloc aquest diàleg:

Salvador Dalí – Pregúnteme! Pregúnteme qué hay de nuevo!
Paloma Chamorro – Maestro, qué hay de nuevo?
Salvador Dalí – Velázquez!

A casa, els catàlegs d’antològiques de Dalí i Velázquez són un al costat de l’altre. Baules d’una mateixa cadena.

Dietètica

"Los franceses viven para comer. Los ingleses comen para morir"

Martin Amis, Dinero

Presumpta humiliació

Hi ha qui ara comenta la humiliació soferta pels imputats en el cas Pretòria. Es veu que l’estada a una cel·la i el trasllat a Madrid han estat mesures desproporcionades. Es veu que això de mostrar els detinguts emmanillats agafant la bossa de plàstic amb les seves pertinences també. I s’entén. No estan acostumats a aquestes humiliacions (ni a d'altres). Pobrets. Quina pena. No és gent que tingui per costum agafar el transport públic en hora punta. Ni suportar obres i retards seculars en xarxes de rodalies. Ni viure en barris on has d’esquivar ramats de guiris borratxos tothora, fent una gimcana per no trepitjar tolls de pixum. No saben res del que és experimentar en la pròpia pell el progressiu deteriorament d’una societat que sembla que no va enlloc.

Pobrets. Són gent que no sap què és això de viure amb pensions i sous indignes. Gent que es pensa que una hipoteca és una planta exòtica. I, és clar, ara va i els detenen i els emmanillen i els porten a Madrid en un cotxe sense les mínimes condicions d’una berlina de representació. I, el pitjor de tot, és que va i ens ho mostren a la tele. I s’enfaden, pobrets. Se senten humiliats. I, què voleu que us digui, jo me n’alegro.