Estiu

Para-sol. Roques. Mar. Pins. Sorra. Petxines. Embussos. Suor. Granissats de llimona. Cigales. Jardí. Terra seca. Calitja. Berenades. Riera. Mandra. Espigues. Gandules. Hamaca. Fullaraca. Nimfees. Formigues. Xafogor. Corregudes. Postes de sol. Esmorzars. Jardí. Gossos. Demian. Foc. Tempestes d’agost. Columnes. Pendissos. Pèrdues. Llac. Avets. Cels. Cims. Glaceres. Torrents. Guanys. Passat. 

Durant èpoques de la meva vida escoltava, sense parar, aquest Estate de l’Ornella Vanoni. Però, de fet, la versió que més m’agradava és la de Joao Gilberto, de la meva època de fan absoluta de la música brasilera. Que n’hi va haver. I molta. Als estius. Tot amb tot, no odio l’estiu, com diu la cançó. 

Vam portar, d’un dels estius a la Provença, la cigala de la fotografia, que tenim penjada al jardí de Llagostera. Només em sap greu que no canta.

Bestiari llagosterenc

Aquests dies Llagostera és notícia, no a tots els diaris, però sí a les xarxes socials. Dilluns van trobar un llangardaix gegant al Casino, mentre hi fan les obres de rehabilitació, i el van llençar al bosc de la Torre. Ara, molts van a la cerca i captura del ja anomenat “monstre del Casino”, hashtag a Twitter #monstrudelcasino, si en voleu saber més. De fet és un rèptil de quatre anys i setanta centímetres de llargada, que prové d’Austràlia. Què hi feia un varà al teatre del Casino? 

Sembla que en el darrer ple de l’Ajuntament s’ha aprovat, després d’anys, l’escut municipal. Es veu que els llagosterencs no tindrem més remei que incloure a les nostres vides un llamàntol, és a dir, una llagosta de mar. Tot i que no tenim mar i que des de 1910 vivíem feliços amb el mite del llac que envoltava el castell, com es podia veure en l’escut anterior, noucentista a més no poder. He de confessar que m’agradava molt aquest escut, creat entre la creació de l’IEC l’any 1907 i la creació de la seva Secció Filològica el 1911. Què hi fa un llamàntol en un poble de secà?

El tercer animal d’aquest bestiari llagosterenc i d’aquest post estiuenc és el camell que, durant alguns anys, ja en fa molts, teníem al zoològic de Llagostera, a can Calm, a la carretera. Ens acompanyava les tardes d’estiu, mentre jugàvem a ping-pong amb les amigues i els amics de la colla. El camell ja fa anys que no hi és. Perquè, què hi feia un camell a Llagostera? 

Il·lustra aquest post un representant del bestiari llagosterenc, que vaig fotografiar a la cuina de la casa dels meus pares, un dia de començaments de juny que pensava En blau. 

On és el canvi?

El text que segueix pertany a l’obra Visions de Catalunya de Joan Santamaria i Monné (Lleida, 23 d'abril de 1884-Barcelona, 19 d'abril de 1955). Les proses d’aquesta obra provenen dels articles que l’autor havia publicat a La Veu de Catalunya (1926-1929). 

“Me’n vaig tristoi d’aquest poble. Camino inapetent. Jo diria que algun bruixot m’ha arrencat del cor, amb una urpada, aquell món d’ensomnis que hi duia en arribar en aquests llocs, i ha desencantat amb una bufada les coses, els personatges, les llums i l’escena d’aquelles braves històries de passió i de misteri que aquí vaig trobar en els temps de la meva joventut. El Gilet, la Nina, l’Esperança, l’hereu dels Valentines... m’apar que llurs ombres em volten i m’entrebanquen, mentre llur record em turmenta com un pesombre delirant. Per això ara dubto si el canvi està en mi o fora de mi. Segurament, sóc jo el desencantat. Aquests camps, aquest poble i aquesta gent, deuen viure amb la mateixa somnolència, amb la mateixa grisor i amb el mateix esmorteïment que tenien aleshores, sinó que aleshores, ai Déu!, quina altra cosa més distinta devia ésser el ritme de la meva ànima, la fuga dels meus sentits, la puixança de la meva fantasia i la inquietud creadora dels meus vint-i-cinc anys!”

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, el mes de maig de l’any 2007, a Menorca.

Flora i fauna rodoredianes

Tinc l’escriptori ple de roses i crisantems, corbs i formigues, clavells, dàlies, flors de pèsol, tomàquets xinesos, magnòlies, gardènies, cargols de mar i cavalls. I no només l’escriptori. Al meu cap, els ibis hi fan estada, al costat dels llessamins i les glicines, els gladiols i els miosotis, les papallones hi voleien, les heures s’hi enfilen i els pardals hi nien. Els meus dits teclegen, sense parar, butleies i cineràries, romanins i veròniques, àlbers i arços, albercoquers i cirerers. Tenia consciència que Mercè Rodoreda era sàvia en fauna i flora, però en aquesta meva enterca obsessió de caps de setmana (o estiuenca, no sabria dir-ho), que m’ha pres, amb el bloc que dedico a Rodoreda, ho comprovo encara més. I n’estic entusiasmada: de les paraules de Rodoreda i dels centenars de dibuixos que la xarxa m’ofereix per il·lustrar-les. Com aquests clavells (dianthus caryophyllus) que va dibuixar Hans Simon Holtzbecker, durant el segle XVII. 

L’estiu de 1926

Rainer Maria Rilke vivia a Muzot, al Valais suís. La seva malaltia el feia passar llargs dies al sanatori de Val Mont. Va ser el seu darrer estiu. Moria amb l’any 1926. Però aquell estiu, Rilke va mantenir una correspondència intensa i extensa amb els escriptors russos Boris Pasternak i Marina Tsvietàieva. D’amor de lluny. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer mai. 

Aquell estiu, Aurora Bertrana i Monsieur Choffat, el seu marit, van plegar l’apartament d’Annemasse, prop de Ginebra, i es van embarcar a Marsella en el Louqsor que els havia de conduir a la Polinèsia, on viurien tres anys, els més feliços de la seva vida, que deia ella. 

Àurea de Sarrà rebia a Grècia la més alta condecoració del govern grec i de la seva vida: el president Pàngalos havia concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a la ballarina Àurea, que restaven així, per sempre més, agermanats per la condecoració i per aquell estiu. 

No sabia com il·lustrar aquest post, per no donar preferència a un o altre personatge, a un o altre lloc, perquè me’ls estimo tots. Així és que he decidit de posar la fotografia de l’esquena d’una de les reines de França, immortalitzades en pedra als jardins de Luxembourg, a París, que vaig fer l’any 2008. Perquè París, em sembla, pot unir tots els personatges d’aquell estiu de 1926 més que cap altre lloc.

L’arròs a la cassola

Sempre procuro fer-lo a la mateixa cassola, la petita de la bateria de cuina d’acer inoxidable que em va regalar la meva àvia, a instàncies de la meva mare, quan tenia disset o divuit anys (la família em va començar a preparar l’aixovar molt aviat). La cassola viu amb mi, des que em vaig casar, arreu on he viscut. 

Els ingredients que poso a l’arròs sempre són els mateixos: ceba, tomàquet, all, costelló de tocino, pollastre amb menuts, sèpia, gambes, brou de peix, arròs, sal i oli. La recepta és la que em va ensenyar la meva mare. Però, ai, l’arròs mai no em surt de la mateixa manera, ni té el mateix gust. És clar que els ingredients poden ser de qualitat o de maduresa diversa, i que el temps de cocció i de manipulació no és mai exacte. 

Amb tot, sempre he tingut el convenciment que el que més influeix en aquesta diferència de gustos prové, sobretot, de la casa on faig l’arròs. A la casa de Romanyà, per exemple, sempre tenia el mateix gust, ben diferent del que tenia al pis de Santa Cristina. 

Amb l’arròs a la cassola em penso que passa, més o menys, com amb l’escriure.

A la fotografia, madame cassola, sense arròs, a la cuina de Girona, diumenge passat.

Blocs

Em miro les entrades més llegides d’aquest bloc, des que existeix, segons les estadístiques. De les cinc primeres, tres contenen la paraula “bloc” en el títol. Així és que em proposo de fer un experiment amb el post d’avui. Ja veieu el títol. Serà un dels posts més llegits? Pel que fa al contingut, només volia dir que em penso que la xarxa és com un peix que es menja la cua: principalment llegeix sobre ella mateixa. I, com a la vida real, també a la xarxa és més fàcil fer compartiments estancs que vasos comunicants.  

Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera, a finals de juny. 

La casa de Quart

El meu poble és una mica més enllà de Quart, més cap a mar, per això he fet milers de vegades la carretera de Girona a Llagostera. En arribar a Quart, venint de Girona, em fixo en la casa dels narcisos, a mà esquerra; després de pocs metres, a mà dreta, mig amagada rere unes alzines esponeroses, sempre tinc una mirada fugaç per la casa d’en Miquel Pairolí. 

Fins fa pocs dies, el pensava a dins, tal com el vam descriure a l’Atles literari de les terres de Girona: “Miquel Pairolí viu i escriu en plena natura, en una casa enmig de la plana de Quart que és evocada en el seu Paisatge amb flames ‘des d’aquesta habitació on escric contemplo cada dia aquestes roses del roser que s’enfila per la paret de porxo’.” Ara, quan de cua d’ull la casa passa pel meu camí, penso en la mare que ha hagut de viure la mort del fill. 

He il·lustrat aquest post amb una de les pàgines de l’Atles dedicada a Quart.

Impossibilia

De les Bucòliques una enumeració d’impossibilia amb els quals Títir-Virgili vol expressar el seu reconeixement a l’emperador August: “Abans els cérvols lleugers pasturaran per l’airecel i les mars abandonaran els peixos en sec a la ribera; abans, en el seu exili, cansat de recórrer les pròpies terres i les dels altres, el part beurà l’aigua de la Saona o la Germània la del Tigris, que no pas del nostre cor s’esborri la imatge d’aquell home.”

I de les Elegies de Properci aquests altres impossibles per descriure l’amor que el poeta sent per la malagradosa Cíntia: “Abans els abundosos rius lliscaran per la vasta mar, i l’any invertirà l’ordre de les seves estacions, que no pas dins el meu pit el meu cor canviï l’amor que et té: sigues com vulguis, però no indiferent.”

La traducció de Virgili és de Miquel Dolç i la de Properci és de Joan Mínguez. Vaig fotografiar la vasta mar, tallada pel Cap de Creus, des de Sant Martí d’Empúries un dia ventós i feliç del mes d’agost de l’any 2008.

Errata

Agafo un llibre de la biblioteca que tinc darrere meu. No trio un llibre qualsevol. És el llibre que volia fullejar després d’haver llegit un post d’un bloc que segueix algú que jo segueixo, Errata de George Steiner. Fa temps que el tinc, el devia llegir, quan el vaig comprar. Però no el treia del seu lloc feia mesos i potser anys. Entre les pàgines del llibre hi trobo aquests papers: un calendari acadèmic del curs 1997-98 de la Universitat de Girona, un díptic petit del restaurant Ai platani de Bolsena, el full de diari amb la ressenya del llibre que va fer Carlos García Gual a Babelia el 21 de novembre de 1998, una targeta de la llibreria de vell Le palais du livre de Niça, unes notes amb els telèfons de l’Hospital del Mar de Barcelona. Me’n vaig a mirar la llista de dates i llocs de viatges fets. Efectivament, el mes de gener de 1998 vam anar a un congrés a Bolsena i el mes de setembre vam viatjar a la Costa Blava. Petits records de paper fixats dins d’un llibre.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, mentre errava per Manhattan, fa un parell de mesos.

La ciques

Vet aquí tres moments de la vida de la ciques del jardí de Llagostera, durant la passada primavera. Vaig fer la primera imatge el dia 11 de juny, la segona és del dia 19 de juny i la tercera del dia 24 de juny. La metamorfosi constant de la primavera. La meravella de la natura.

"Semper manebunt" virgilians

A la Bucòlica cinquena, el pastor Menalcas acaba el seu cant sobre l’apoteosi de Dafnis, amb aquests mots: “Mentre el senglar estimi els cims de la muntanya i els peixos els rius, mentre de farigola es peixin les abelles i de rou les cigales, sempre viuran el teu culte, el teu nom i les teves lloances.” 

Al llibre primer de l’Eneida, Eneas adreça a Dido aquestes paraules, quan la coneix: “Mentre els rius correran cap al mar, mentre les ombres s’esmunyiran pels plecs de les muntanyes, mentre l’aire del cel peixarà els estels, sempre duraran la teva glòria, el teu nom i les teves lloances damunt qualssevol terres on em cridi el destí.”

Vaig fotografiar l’abella, mentre s’apeixava de flors, al jardí de Llagostera, el dia de Sant Joan. 

Odio els diumenges

Tots els dies de la setmana

són buits i sonen buits

pitjor que la setmana

hi ha el diumenge pretensiós

que vol semblar rosa

i jugar a generós

el diumenge que s’imposa

com un dia feliç.

Odio els diumenges!

Odio els diumenges!

Al carrer hi ha la gentada

de milions de vianants

aquesta gentada que s’escola

amb un aire indiferent

aquesta gentada que camina

com en un enterrament

l’enterrament d’un diumenge

que és mort des de fa molt temps.

Odio els diumenges!

Odio els diumenges!

Treballes tota la setmana i el diumenge també

potser és per això que he pres partit

estimat, si només fossis a prop meu

estaria disposada a estimar tot el que no estimo.

Els diumenges de primavera

tot amarats de sol

que esborren en brillar

les cuites del dia abans

diumenge ple de cel blau

i de riures de nens

de passejades d’enamorats

amb tímids juraments.

I de flors a les branques

I de flors a les branques

I enmig de l’enrenou

de la gent, que, sense pressa,

van a través dels carrers

ens esmunyiríem

tots dos, de la mà

sense intentar saber

què hi haurà demà

i no tenint per esperança res més

que d’altres diumenges

que d’altres diumenges

I totes les gents honestes

que es diuen ben pensants

i aquells que no ho són pas

i que volen que ho creguin

i que van a l’ésglésia

perquè és el costum

que es canvien de camises

i es posen un bell vestit

els que dormen vint hores

perquè res no els ho impedeix

els que es lleven de bon matí

per anar a pescar

aquells per als quals és el dia

d’anar al cementiri

i aquells que fan l’amor

perquè no tenen res a fer

envejarien la nostra felicitat

com jo envejo la seva

de tenir diumenges

de creure en els diumenges

d’estimar els diumenges

quan jo odio els diumenges...

Vet aquí la traducció d’una cançó de la Piaf, que escoltàvem ahir, apropiada per al dia d’avui. La lletra és de l’armeni Aznavourian, més conegut com a Charles Aznavour, i la música de Florence Véran. He mantingut la quasi absència de puntuació. No era diumenge quan vaig fotografiar aquest aparador, a París, a mitjans juny. Bon diumenge!