Devesa Paradís

Mots finals de La Devesa, Paradís Perdut, llibre de Narcís-Jordi Aragó publicat a Girona l’any 1980:

“Si perdre és veure desaparèixer, el contrari de perdre ha de ser retrobar. Si perdre és deixar de tenir, el contrari ha de ser recobrar. I encara som a temps de retrobar i de recobrar la Devesa.

Retrobar la Devesa voldrà dir obrir i mantenir fressats els camins que hi menen. Recobrar-la voldrà dir recuperar-la per a la ciutat i per als seus habitants. Retrobar-la suposarà guarir-la dels seus mals i reintegrar-la al teixit vital de la comunitat. Recobrar-la suposarà alliberar-la de servituds i hipoteques i retornar-li la seva originària condició popular.

Si som capaços de vigoritzar-la i de vincular-la a la ciutat, podrem dir de debò que hem salvat la Devesa. I demostrarem que el Paradís encara no és perdut del tot.”

La Devesa tardoral de la fotografia la vaig fixar el 15 de novembre de 2009.

Dissenys

El món és ple de similituds i diferències. I de connexions. El mateix dia que vaig conèixer el cartell de “Temps de flors” d’aquest any, acabava de veure el cartell del festival de cinema de Màlaga. I, mentalment, els vaig associar. No sé pas qui ha dissenyat l’un i l’altre. Però aquest fons blanc que els uneix, juntament amb la munió de roses i de persones que van a confluir a un mateix punt, les unes a Girona pel maig, les altres a una sala de cinema de Màlaga a l’abril, em va agradar.

Muguet

D’un article de l’escriptora Aurora Bertrana publicat a La Veu de Catalunya l’any 1923:

“Un intens perfum de muguet ens entra pel nas i ens pessigolleja el cor com una promesa suau de poesia i amor. Cada noia que passa en porta un ram i cada jove unes floretes al trau. Tot vibra, tot canta, tot desperta a la vida.

En aquest vell desvetllament de la primavera, després de dos mesos de pluges i neus, Ginebra resulta un paradís i el món no existeix més enllà.”

Diu que el paisatge és un estat d’ànim.

M’imaginava que era a Ginebra, quan feia aquesta fotografia del meu muguet, el dia 25 d’abril.

Llatinades

Un blocaire ahir va capturar una imatge de la portada del diari Le Monde en format digital. A la notícia principal s’hi podia llegir sine quoi non, una transformació a la francesa de l’expressió llatina sine qua non. Quan vaig voler veure in situ l’error, el diari havia suprimit la frase, per no deixar-ne ni rastre.

Posats a utilitzar frases llatines, ara ja hauríem d’afegir algun matís a la coneguda verba volant, scripta manent. La lletra impresa roman, la lletra digital vola, quasi com les paraules.

La fotografia que il·lustra aquest text mostra alguns llibres, massa il·luminats però il·luminadors, dels que romandran.

Bassa

“Recs, molladius, llots engolidors, fangs enganxadissos com bescs, basses insondables, muradars de serrades que amaguen pous misteriosos, sots recoberts de brosta com trampes de llop, abims cegats per arrelaments de tota mena on creuríeu passar a l’ensec i d’on brolla l’aigua a la més insignificant pressió; en fi, tot el que hi ha de més enganyador, de més obsessionant.”

Prudenci Bertrana, Proses bàrbares, edició de 1929.

L’endemà de Sant Jordi de 2010, vaig fotografiar aquesta bassa als Aiguamolls de l’Empordà, descrits en l’obra de Bertrana.

Fractals

Viatge fractal en format teatral.

Acte primer. Curs 1973-1974. UAB. Estudiant de darrer curs de la Llicenciatura en Filologia Clàssica. Tesina de llicenciatura. El catedràtic Àngel Anglada Anfruns em proposa d’incorporar-me al seu equip i de treballar sobre l’estructura omfàlica de l’epístola Ad Pisones d’Horaci. Accepto.

Acte segon. Curs 2009-2010. Els responsables del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà em proposen de participar en uns diàlegs interdisciplinaris en el marc de l’exposició “Armonía fractal de Doñana y las Marismas”, que es podrà visitar durant els mesos de maig i juny. Accepto.

Acte tercer. Em miro material sobre fractals en general, i sobre literatura fractal. Pablo Paniagua comença el seu article ¿Qué es la literatura fractal? d’aquesta manera: “Para empezar a responder esta pregunta nos tenemos que remontar al año 1497 cuando un monje italiano, Lucca Paccioli, dio a conocer lo que era “la divina proporción”, título del libro de su autoría donde explica los secretos de la “sección áurea”.”

Acte quart. Vet aquí que la meva part del diàleg amb un geòleg haurà de passar inevitablement per aquell treball dels meus orígens. Perquè, a més de trobar una magnífica estructura omfàlica a l’epístola horaciana, hi vaig descobrir amb plaer i avidesa un ús infinit de la sectio aurea.

Vaig encapçalar la meva tesina amb aquesta frase de Jean Cohen: “Sentir el poema no es conocerlo; conocerlo no es sentirlo.” Perquè em feia angúnia reduir tota una art poètica a un inacabable reguitzell numèric i geomètric. Ara em congratulo d’haver fet una tesina fractal!

La fotografia fractal la vaig fer des d’un avió el 22 de febrer de 2009, volant a Atenes, via Ginebra.

Llegir

Un catàleg editorial. Posem d’una editorial francesa. I tots aquests títols. Per llegir o somniar o escriure o confegir aquest post.

Elogi del repòs. Pensaments peresosos d’un peresós. Quan les coses començaran. Petites misèries de la vida conjugal. Lluny. Tres homes en bicicleta. El que la imatge ens diu. Felicitats. Una estació a l’infern. Il·luminacions. El quadern d’amor. Els nens de Venècia. L’exercici de la felicitat. Tractat de la vida elegant. La colonització dolça. La cuina paleolítica. Mots i meravelles. Els abusos de la memòria. Per llegir a la dutxa. Darrer diari. Cartes lliures a Stendhal. Qui sóc. Ah, quina felicitat. El jove enfurit. Els meus començaments. El vertigen de Babel. La travessia del mal. Elogi de la feminitat. Resta un avenir. L’esperit del lloc. És bell, però és fals. El nòmada immòbil. Les atlàntides. Carta sobre la felicitat. El darrer mes. La llarga ruta de la sorra. Nit d’orgia a Saint-Pierre Martinique. Soroll a Landerneau. Ser feliç. Elogi de la bèstia. Elogi de l’ocell. L’ànima humana. Totes les sueques es diuen Ingrid. Itinerància. Voldria tornar a casa. Primavera, estiu. Escrits secrets. El foc alliberador. Carta oberta als perdonavides. Tardor, hivern. El silenci dels llibres. Viatges. De la poesia. Bestiari. El nen gat. La petita obra inacabada. Medea. Passejades africanes. Una certa idea de l’Índia. Al bany. El pare de la petita. Els animals cèlebres. L’home que va fugir. El te al tinter. La impuresa d’Irene. El silenci de Gabriel. Carta a un adolescent sobre la felicitat. Carrers secrets. La novel·la de Marina. Primeres mirades a Grècia. Dante no havia vist res. El viatge a Roma. Cròniques de la fi del món.

Us estaríeu de llegir els llibres d’aquests títols? Us estaríeu de somniar, en llegir aquests títols? Us estaríeu d’escriure, en llegir aquests títols? Us estaríeu de viure totes aquestes vides?

Feliç Sant Jordi a tothom!

No vaig poder fer la fotografia de la Beinecke Library de la Universitat de Yale.

Tellus

En temps dels meus grecs i llatins, els humans dividien el món en quatre edats: l’edat d’or, l’edat d’argent, l’edat de bronze, l’edat de ferro, i torna a començar. En les descripcions de les edats, la terra hi té un gran protagonisme. Vet aquí el seu paper en l’edat d’or i en l’edat de ferro, tal com ens ho explica Ovidi a Les Metamorfosis, I, 89-150, en la traducció catalana de l’any 1927 de la Fundació Bernat Metge.

A l’edat d’or, “la terra franca, no tocada pel rascle ni ferida per cap mena d’arada, ella mateixa ho donava tot, i els homes, contents de menges produïdes sense constrenyiment de ningú, collien fruits d’arboç i maduixes silvestres, cireres bordes i les móres arrapades als aspres esbarzers, i les glans que havien caigut de l’ample arbre de Júpiter.”

A l’edat de ferro “la terra que abans havia estat comuna com la llum del sol i els aires, el caut mesurador va marcar-la amb un llarg límit. I no solament les messes i les menges degudes eren demanades als grassos camps, sinó que l’home va anar a les mateixes entranyes de la terra i els béns que havia amagat i havia enfonsat a les ombres de l’Estígia, foren desenterrats, agulló de mals. Ja el ferro nociu i l’or més nociu que el ferro havien aparegut: va aparèixer la guerra que lluita per mitjà de l’un i l’altre i branda en la mà ensagnantada les armes ressonants. Es viu del lladruny...”

Quan tornarà l’edat d’or?

Bon Dia de la Terra!

La fotografia de l’esfera terrestre que il·lustra aquest text la vaig fer a la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència, el mes de juny de l’any 2007.

Naixement de Roma

Posats a commemorar efemèrides, avui fa 2763 anys d’ençà de la fundació de Roma, segons la tradició. O dit d’una altra manera, el 21 d’abril de l’any 753 abans de Crist es va fundar Roma. Aquells que ens dediquem al llatí, per vocació i per professió, tenim el privilegi de pertànyer a una llarga tradició i podem celebrar efemèrides de llarga durada, mil·lenàries.

No il·lustraré aquesta commemoració amb la imatge de la lloba i els dos bessons Ròmul i Remus, els mítics fundadors. I a fe que m’agrada el bronze etrusc. Ho faré amb una imatge d’un baix relleu de l’Ara Pacis, el monument de marbre de Carrara erigit pel Senat romà en honor de l’emperador August, el segle I abans de Crist.

I l’acompanyaré amb dos hexàmetres de Virgili, de les Geòrgiques, II, 534-535, traduïts al català l’any 1917 pel poeta i sacerdot mallorquí Llorenç Riber:

I Roma es féu bellíssima i Mestressa,

i se tancà en cinyell de set muntanyes.

Si un dia em perdo, potser em trobareu a Roma. Vaig fer la fotografia a Roma, és clar, el dia dels Morts de 2009.

Glicina

... e intanto era aprile,

e il glicine era qui, a rifiorire.

Pier Paolo Passolini, “Il glicine”, dins “La religione del mio tempo”, 1961.

Li anava al darrere des de feia mesos, un any per ser més precisa. Aquí la teniu.

A Girona, hi ha un ascensor per pujar al barri vell. Es pren dalt de la pujada de Sant Martí i deixa a la plaça de Federico Fellini. Estalvia uns quants escalons, i és de bon aprofitar, per arribar a la Facultat de Lletres.

Només de sortir de l’ascensor et trobes amb un jardinet completament envoltat d’una glicina anyosa. Al llarg de l’any la glicina ofereix una metamorfosi admirable. De les branques nues de l’hivern passa a una gernació de fulles verdes durant l’estiu. Però a la primavera, ah, a la primavera, la glicina assoleix tota l’esplendor a mitjans d’abril, quan s’omple de desenes de ramells de flors de color violeta. És un esclat.

Llàstima que no puc afegir a aquest post una mica d’essència de glicina, per gaudir també del perfum de les flors, que ja flaires quan esperes l’ascensor, cinc pisos més avall del jardinet. Mereix una visita!

Vaig fer la fotografia de la glicina despullada, amb gat, el dissabte 20 de març i les de la glicina ben guarnida el dilluns 19 d’abril.

Núvol de cendra

“S’aixecava un núvol -els que s’ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sortia, després es va saber que del Vesuvi,- la semblança i la forma del qual s’adeia més a la figura d’un pi que a la de cap altre arbre. Car projectant-se en l’aire, com per un tronc llarguíssim, s’esbadiava en branques. Jo crec que això s’esdevenia així per tal com, en afeblir-se el corrent que l’impulsava de bell antuvi, el núvol, mancat d’aquesta força o, millor, vençut pel seu propi pes, s’esvaïa en amplada. Tan aviat era blanc com d’una color bruta i amb taques, segons que el que portés fos terra o cendra.”

Es tracta, sembla, de la primera descripció escrita conservada de l’erupció d’un volcà. El seu autor és Plini el Jove, nebot de l’enciclopedista Plini el Vell, el qual va morir, quan fugia de l’erupció del Vesuvi, a la costa de Nàpols, el dia 22 d’agost de l’any 79 de la nostra era.

Les pròsperes ciutats d’estiueig Pompeia i Herculà van ser sepultades per la lava, les cendres i el llot. I van romandre així fins al segle XVIII, quan es van redescobrir.

Durant el seu viatge de noces, l’any 1863, el pintor Lawrence Alma-Tadema va visitar els llocs i va coincidir amb la primera excavació sistemàtica de les ciutats. Hi va aprendre de primera mà -i després va recrear- el món clàssic grecollatí. Com en el quadre “Una exedra”, que il·lustra aquest post, l’escenari del qual sembla que es situa prop de Pompeia.

Dalt d’un arbre

A la pel·lícula de l’any 1985, A Room with a View de James Ivory ambientada a l’inici del segle XX, des de dalt d’un arbre prop de Florència, en George reclamava bellesa i llibertat i no sé quantes coses més.

Anys abans, l’any 1973, a la pel·lícula Amarcord de Federico Fellini ambientada als anys vint i trenta del segle XX, des de dalt d’un arbre prop de Rímini, en Teo repetia i repetia que volia una dona.

Cadascú per on l’enfila. Dalt d’una olivera o dalt d’una pomera.

Aprofito que he après a pujar videos al bloc.

Ermessenda

Per un dia, la comtessa Ermessenda va tornar a passejar ahir pels carrers de Girona. Era de mentida, és clar. L’Ermessenda de debò reposa dins del seu sepulcre en un altar lateral de la catedral de Girona.

George Steiner es va enamorar de Girona, quan va visitar la ciutat. En la seva obra Errata: An examined Life, de 1997, va deixar escrites aquestes paraules d’admiració sobre el sepulcre de la comtessa Ermesenda. Transcric de l’edició castellana de Siruela que tinc a a casa: “Es ésta una de las cumbres absolutas, aunque desconocidas, del arte gótico, el más puro y simple de los estilos artísticos. Tallado en alabastro, el rostro de la condesa es el rostro del sueño, el de una grata solemnidad de reposo tras los párpados cerrados y la boca que respira insinuando un atisbo de sonrisa. Pero ‘sonrisa’ puede no ser la palabra correcta. Es del interior de la piedra tallada de donde surge un secreto de luz, de reticente despedida. La economía de las líneas, la antinomia de abstracción sensible, incluso sensual, no volverá a ser igualada hasta Brancusi. Si la belleza absoluta es la invitada de la muerte, esta figura de Guillem Morell es sin duda la prueba.”

Potser Steiner pensava en el rostre de la Sleeping Muse, de Brancusi, quan escrivia aquests mots.

La fotografia del sepulcre de la comtessa Ermessenda és de Jordi S. Carrera.

La mort de Rodoreda

Un dia com avui, fa 27 anys, va morir a la Clínica Muñoz de Girona, l’escriptora barcelonina Mercè Rodoreda. Fa dos anys, l’Any Rodoreda va commemorar el centenari del naixement de l’escriptora i els vint-i-cinc anys de la seva mort. Fa dos anys, un dia com avui, la plaça de l’església de Romanyà de la Selva es va omplir dels mots de Mirall trencat. Durant tot el dia, desenes de persones vam llegir la novel·la que Rodoreda havia començat a escriure a Ginebra l’any 1968 i havia acabat a la casa “El Senyal Vell” de Romanyà de la Selva. Just un mes abans havíem inaugurat l’Itinerari literari Rodoreda Romanyà, que va ser seguit aquell dia per quasi dues-centes persones i que havia estat creat per la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona, a petició de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro i amb la col·laboració del Consorci de les Gavarres. La plaça de l’església de Romanyà de la Selva ja havia acollit la lectura de Quanta, quanta guerra... el 13 d’abril de l’any 2003. Una altra de les novel·les que Rodoreda havia escrit, aquest cop sencera, a Romanyà. La vam triar perquè feia poc que havia començat la guerra de l’Irak, i era la nostra manera de dir no a la guerra. La tercera obra de la “trilogia de Romanyà” de Rodoreda, Viatges i flors, la vam llegir el 13 d’abril de l’any 2007, també a la plaça.

Aquell que avui pugi a Romanyà i s’acosti a la plaça podrà llegir el text de Rodoreda de l’itinerari que la recorda: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.”

La fotografia que il·lustra aquest text la vaig fer el passat 27 de març al Mirador de les Mirandes de Romanyà, un dels punts de l’itinerari.

Puputs

Han tornat, ja són aquí. Ja he vist les primeres roselles, com papallones vermelles d’ales de seda, perdudes en uns marges. A casa sempre n’havíem dit puputs. També he vist els primers groguets, que sempre les acompanyen. Això vol dir que s’acosta el primer de maig. I que podem començar a jugar a endevinar gall, gallina, poll...

Connexions amb els puputs. El quadre de Monet. I l’escena de la pel·lícula de James Ivory “A Room with a View” amb Lucy i George i Charlotte. I Puccini.

Cosmètics

En el llibre de cosmètics per al rostre femení, inacabat o incomplet, que el poeta llatí Ovidi va escriure pels volts de l’any 1 abans de Crist, Medicamina faciei feminae, se’ns ofereix, entre d’altres, una recepta per fer tornar el cutis brillant. Cal fer primer una barreja d’ordi i de veces, tot ben deixatat amb 10 ous. Tot seguit s’afegeix mel, una dotzena de bulbs de narcís ben triturats i pols de les primeres banyes que li cauen al cèrvol. El rostre de la dona que segueixi aquests consells “fulgebit speculo leuior illa suo”.

Ara hi ha empreses de cosmètics que volen que utilitzem cremes de bava de caragol, o de caviar, i la darrera novetat: de verí de serp. Ja ho diu el refrany català: sempre han tingut bec les oques!

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquests mots el mes d’abril de l’any 2008, al Camposanto de Pisa.

Cavall i auriga

De cavalls a la mitologia clàssica, i no tan clàssica, n’hi ha molts, i de molts tipus. Hi ha cavalls voladors, com és ara Pegàs; cavalls amb cos d’home, com els Centaures; cavalls fogosos, com els que arrosseguen el carro del Sol; cavalls de fusta, com el de l’engany i l’enginy de Troia; cavalls immortals i sensibles, com els d’Aquil·les, Bàlios i Xantos; cavalls rapidíssims, com Arió; cavalls amb una banya al front, com l’Unicorn; cavalls de mar.

A La Ilíada, els cavalls d’Aquil·les “ploraven d’ençà que l’auriga veieren / sobre la pols abatut per Hèctor mataire de tropes”. Els cavalls patien amb el seu amo en la mort del seu millor amic, Patrocle.

Konstandinos Kavafis va recrear així el passatge homèric:

Quan veieren Patrocle mort,

ell que era tan valerós, tan fort i jove,

els corsers d’Aquil·les arrencaren el plor.

La seva natura immortal els feia revoltar

contra aquesta feta de la mort que contemplaven.

El cavall de la fotografia és a punt de començar un esglai, tot tement que la sort de l’auriga alat de bronze canviï.

La traducció catalana dels versos de Kavafis és d’Alexis Eudald Solà, la d’Homer és de Miquel Peix. Vaig fer la fotografia a Roma, l’octubre de 2009.

Pasqua florida

Flor de marbre

Marbre en flor

Bona Pasqua!

La flor flor és del jardí de casa. El marbre flor és un fragment de l'Ara Pacis, de Roma.

Processó

En procés d'orientació

Cuques de llum

Vaig fer les fotografies ahir, durant la processó del Sant Enterrament, a Girona.

Aprilis

És als Fasti del poeta llatí Ovidi on podem trobar la més llarga descripció del mes d’abril. Perquè l’obra és dedicada als mesos de l’any, un llibre per a cada mes. Llàstima que l’any 8, mentre Ovidi escrivia aquesta obra, l’emperador August el va castigar amb l’exili. Prou que el poeta es va emportar els papers a Tomi, a la riba del Mar Negre, però només va refer alguns passatges i no va tenir esma de continuar amb la descripció dels mesos de l’any, a la romana. O potser ja no hi va trobar sentit.

El cas és que tenim sis llibres que corresponen als sis primers mesos de l’any. A l’inici del quart llibre, Ovidi dialoga amb Venus: “Ara arribem al quart mes, en el qual hom et venera d’una manera especial: Venus, tu ja saps que et pertanyen el poeta i el mes.” I pocs versos més endavant ens ofereix l’etimologia del nom del mes, que relaciona amb el verb aperio, que significa obrir: “Alguns et voldrien arrabassar, o Venus, el patronatge d’aquest mes i te l’envegen. Com que la primavera obre llavors totes les coses i minva el cru rigor del fred i la terra es mostra fecunda, diuen que l’abril, que la mare Venus reivindica com a seu posant la mà sobre ell, deu el nom a l’estació en què tot s’obre.”

Les fotografies que il·lustren aquest post del 3 d’abril mostren un procés d’obertura: el de les flors del llorer del jardí de la infantesa. Vaig fotografiar el llorer ple de poncelles el 27 de febrer. El 28 de març, el dia del Ram, el llorer lluïa tota la ufana de les seves flors.

Abrils

Vaig conèixer Paul-Jean Toulet (1867-1920) a través del conte “Paràlisi” de Mercè Rodoreda. Vaig comprar el seu recull poètic Les Contrerimes a la llibreria de l’estació del Friburg suís, el mes d’agost de l’any 2007. (La fotografia que il·lustra aquests abrils la vaig fer aquell dia en un dels carrers de la ciutat. Em va agradar la màquina de cosir penjada a la façana.)

Aquesta tarda he acabat un treball que feia dies que arrossegava. He agafat el llibre de Toulet i m’he assegut al sofà. El primer poema és dedicat al mes d’abril. Torno a seure davant l’ordinador, perquè sembla que experimento una certa predisposició a col·leccionar abrils. He jugat a traduir el poema en dues llengües.

Avril, dont l’odeur nous augure

le renaissant plaisir,

tu découvres de mon désir

la secrète figure.

Ah, verse le myrte à Myrtil,

l’iris à Desdémone :

pour moi d’une rose anémone

s’ouvre le noir pistil.

Abril, la teva olor ens augura

el renaixent plaer,

tu descobreixes del meu deler

la secreta figura.

Ah, vessa la murtra a Mírtil,

l’iris a Desdèmona:

per a mi d’una rosa anemone

s’obre el negre pistil.

Abril, cuyo olor nos augura

el renaciente placer,

tu descubres de mi deseo

la secreta figura.

Ah, vierte el mirto a Mirtilo,

el iris a Desdémona:

para mi de una rosa anémona

se abre el negro pistilo.

Primer d'abril

En aquesta naixó primaveral

só tan feliç que el seny se m’esgarria:

el cel ¿és dins el riu o bé és enlaire?

¿Brumeix la sang o bé palpita el dia?

I ¿és que, el fullam inesperat i tímid

en la branca d’un arbre mig cremat,

és vol de talladits, gorgol de l’aigua,

o pampallugues d’un assolellat?

Aquest poema de Josep Carner, va ser publicat per primera vegada l’any 1935, dins del recull La primavera al poblet.

El verd intens de la fotografia que il·lustra el poema el va atrapar en Borja un primer d’abril, ja una mica llunyà, en un país d’eterna primavera.