Les tres Gràcies

Diu Sèneca: Uns volen que s’interpreti que una de les Gràcies és la que dóna el benefici, la segona la que el rep, la tercera la que el torna a la primera; d’altres interpreten que hi ha tres classes de benefactors: els qui es guanyen l’agraïment, els qui el reten, i els qui el reben i el reten alhora. Què significa aquell cor que s’entrellaça de mans fent rodona? Que l’ordre del benefici passant de mà en mà torna tanmateix al benefactor i que es perd la bellesa del conjunt si en algun punt es trenca, i la conserva tota si es manté compacta i guarda l’ordre. El lloc d’honor és per a la major d’elles, com escau al primer afavoridor. Els rostres són joiosos, com solen ser els de qui donen o reben beneficis; són joves, perquè la memòria dels favors no ha d’envellir; són verges, perquè són incorruptes i sense taca i inviolables per tothom; en elles no és escaient res de lligat ni d’ajustat, per això porten les túniques descenyides, i les porten transparents perquè els favors volen ser vistos.

Aquest text el va pintar Sèneca pels volts de l’any 60 de la nostra era. El quadre el va escriure Botticelli pels volts de l’any 1476.

Vt pictura poesis, que digué Horaci.

Ginkgo giallo

Groc intens és el color del ginkgo biloba que cada novembre tenyeix el claustre de la Facultat. És el moment més lluminós del ginkgo, junt amb el del naixement de les fulles, que sempre són una en dues o dues en una.

Estic enamorada d’aquest ginkgo, com el que Goethe tenia al seu jardí, i a qui va dedicar aquest poema d’amor tardoral l’any 1815, inclòs al recull West-Östlicher Diwan.

Ginkgo biloba

La fulla d’aquest arbre, que, de l’Orient

és confiat al meu jardí,

ofereix un secret sentit per tastar

a aquell que en sap gaudir.

És un ésser vivent

que s’ha escindit en ell mateix?

O són dos que s’han triat

perquè els prenguin per un de sol?

Per respondre a aquestes qüestions

crec que tinc el sentit correcte:

No sents tu als meus cants,

que jo sóc alhora un i doble?

Àngela Vives

Avui, Àngela Vives, la meva mare, compleix noranta anys. Els viu amb lucidesa. Els vivim, tots, amb una gran joia. I ens sentim privilegiats de poder gaudir de les seves converses agudes, dels seus consells encertats. Com sempre. I que per molts anys més!

L’any 2005, el seu nét i jo vam reunir en una edició privada totes les poesies que la meva mare ha anat escrivint al llarg de la seva vida i que anava desant en un calaix. Per això vam donar al recull el títol Al calaix. La primera poesia conservada data de 1937. A aquest text es refereix en el poema que es va dedicar com a regal d’aniversari el dia que va complir vuitanta anys.

XLII

Aquella pequeña Ángela,

que nació hace ochenta años,

no ha perdido la ilusión

ni de amar ni ser amada.

Y recuerda con cariño

que ya de muy jovencita

dejó escrito en un papel:

“la única, la verdadera felicidad

es ser amado y amar”.

Y sigue a los ochenta

siendo aprendiz de poeta,

pero ella escribe y escribe...

y lo guarda en la carpeta.

Es para ella un tesoro,

como dice un poema,

“más preciado que el oro”.

Y canta y ríe y llora,

según la vida le lleva.

Y vive y ama la vida,

con todo lo que conlleva.

El dia del meu cinquè aniversari em va escriure un poema que sempre m’acompanya. Sobretot amb les dues estrofes finals hi he mantingut diverses emocions, relacions i controvèrsies amb el pas dels anys, segons si era nena, adolescent, jove...

N’ets blanca, rossa i rosada,

com jo havia somniat,

per tots ets molt estimada,

si... sembles un granet de blat.

Quan a dormir venim

el teu pare i jo

a les galtones et fem un petó

i al Jesuset demanem tots dos

força somnis dolços

per tu, mon tresor,

de follets i fades

i àngels barrejats,

i que els teus ullets

en aquesta vida

te’ls obri, filleta nostra,

força... força... força tard.

Les fotografies que acompanyen aquest post mostren el llibre de poemes de la meva mare i tres delicioses nines de roba de les que ens va fer, amb els seus enagos, les seves sabatetes, puntes i llaçades a l’esquena...

Feliciteu-la i feliciteu-nos, que avui compleix 90 anys!

Pineda romana

L'esquena de Castel Sant'Angelo intuïda darrere la pineda, un migdia tardoral.

Com Umberto Saba, "Avevo Roma e la felicità".

Full blanc

Ho sabies, que els ulls bells s’esvaeixen

s’entelen, es refusen, altra cosa esdevenen,

que els teus jardins estimats es degraden

entre minúscules ortigues, gratacels,

ho sabies fa prou temps, que fidel

resta només un full blanc a esperar-te,

i que aquests quatre solcs a construir et desafien

ciutats més fondes, més esplèndides que Troia.

Maria Luisa Spaziani (1924) traduïda per Maria Àngels Anglada (1930-1999)

Altars (pagans)

Composició de lloc. Títol: laterals d’altars amb arbres. Vet aquí el lateral esquerre de dos altars romans: l’Ara Pacis i l’Altar de la Pàtria. Quina pàtria i quina pau, ens podem preguntar. Algunes de les paus i de les pàtries que al món hi ha hagut, o no, per saecula saeculorum.

L’un, l’Ara Pacis, es va aixecar a major honor i glòria de l’emperador August i de la seva ben o mal anomenada pau, a finals del segle I abans de Crist. Fa poc l’han tancat dins d’un armari, ja pot ser fet de Richard Meier o de qui vulgueu, no deixa de ser un armari.

L’altre, l’Altar de la Pàtria, també anomenat el Vittoriano, va ser construït a major honor i glòria de Vittorio Emanuele II, primer rei d’Itàlia, al segle XIX.

I els arbres? Pins i xiprers, que sempre ens acompanyen a la Mediterrània, sigui quina sigui la pàtria o qui la governa.

Laberint

En aquest laberint de mosaic no hi habita el Minotaure, a diferència del grafit de Pompeia. Aquest laberint forma part del mural de mosaic que hi ha dins l’edifici de l’Ara Pacis, a Roma. L’autor de l’obra és Mimmo Paladino i Costantino Buccolieri és el mosaïcista que el va fer, l’any 2000.

Tardor gironina

Bella és la Devesa de Girona [...] en l'agonia daurada de la tardor, amb les fulles d'aram que encatifen el sòl [...]

Carles Rahola, La ciutat de Girona

Història d’una casa (III)

Me’n vaig enamorar la primera vegada que hi vaig entrar. Amb les cases i amb els llocs passa com amb les persones: te’n pots enamorar al primer cop d’ull. Més i més les vius, de fet i en la ment, més i més les estimes. Però si has de desaprendre d’estimar-les, t’has d’enganyar i enganyar constantment, com deia Ovidi, sota l’aparença del bé.

La pintura blanca de les parets blanques s'escrostonava pertot arreu. Havien tingut tanta pressa per estrenar la casa, que no havien volgut esperar que les parets fossin ben seques per vestir-les de blanc. Era igual. La claror que hi entrava, quasi zenitalment al bell mig de l’edifici, i les grans obertures al jardí, les llars de foc i les petites fornícules a cada cambra, l’escala penjada de fusta, els sostres desnivellats, els porticons, el jardí, ai quin jardí!, la tanca de fusta blanca, l’estany, res no hi vaig veure que no em plagués. La casa era pràcticament buida, però jo la vaig omplir de fantasies.

I, a més, dins d’aquelles parets s’hi havien escrit pàgines i pàgines de bona literatura. I, de la literatura, jo també n’estava enamorada des de feia anys.

Història d’una casa (II)

Diu Horaci, a la seva art poètica, que no s’ha de començar la descripció de la guerra de Troia a partir de l’ou bessó. Fa referència a la concepció d’Hèlena, filla de Leda fecundada per Júpiter metamorfosat en cigne. Així és que no començaré pas explicant la gènesi de la casa, entre d’altres motius perquè no en tinc tota la documentació a mà.

Però tinc un dilema, he de començar explicant l’origen de la casa, i remuntar-me ara ja a l’any 1972, o he d’anar-hi arribant -als orígens, vull dir- a partir de la compra de l’any 1984? Dos camins per arribar allà mateix. Ja ho diuen, tots els camins porten a Roma.. nyà.

Vam comprar la casa a Carme Manrubia, la seva propietària. La coneixíem de feia temps Carme Manrubia, des que havia arribat a viure a Romanyà. Baixava a comprar a Llagostera i la sastreria Vilallonga era un dels llocs que freqüentava, juntament amb Mercè Rodoreda, és clar.

Tardor romana

Fòrum il·luminat pel darrer sol del darrer dia d'octubre.

Malalts de Roma

A Stendhal li va venir la síndrome,

Keats hi va morir als vint-i-sis anys,

i Sienkiewicz hi va perdre el nord,

quo vadis, Sienkiewitcz?

Roma eterna

Els restaurants declinen la primera declinació

i pots confegir un sumari de literatura llatina pels carrers.

Sempre Roma

Monges de debò, romans de fireta, columnes, cavall guarnit.

Matí de Tots Sants a l'ombra del Panteó.

Vigilant adormit a Via Vittoria Colonna.

Colònia ociosa a la Galeria Spada.