Blocs i xarxes

Facebook per a ús personal o per a us professional? Blocs per a donar informacions o per a fer sortir el cuc d’escriure sense haver de passar pels diaris i revistes de paper? Immediatesa versus pòsit? 

El gremi dels professors de grec i llatí s’ha bolcat a la xarxa, des dels instituts d’ensenyament secundari especialment, per mantenir viva una comunicació estreta amb els seus estudiants, que responen amb entusiasme. Hi ha una quantitat infinita de blocs de gran qualitat que acosten el món clàssic als estudiants, que mostren la pervivència dels clàssics a la literatura, a les arts, a la cultura en general, però també a la vida quotidiana dels nostres dies, que ajuden a aprendre grec i llatí. Un exemple: el grup Chiron agrupa 242 blogs de tot l’estat.  

Tot el que serveix per a fer arribar la informació al màxim de gent possible, deu ser bo. És així que va aparèixer la impremta al segle XV, d’aquella dèria per la paideia dels humanistes que pretenien canviar el món a partir de l’educació, del renaixement del món clàssic. La democratització de la cultura és per principi bona. Els blocs i les xarxes hi ajuden. 

L'aranya (de Romanyà)

Peludes, rodones, allargades, petites, enormes, pigallades, marronoses, grisoses, ratllades, però sempre amb les seves potes allargassades i corbades, es passegen senyores del jardí i de les parets buides de la casa, penjades del sostre, amuntegades en els racons, amagades sota les xemeneies, enfilades en les branques més altes dels arbres, esfilagarsades en les heures, lligades d’una flor a una altra, però sempre a l’espera de trobar una bona víctima innocent per poder omplir la panxa. Aranyes que no mengen aranyons i tenen migranyes, el seu cap és excessivament petit per a suportar una panxa tan gran, depredadores astutes que esperen i esperen i saben que, tard o d’hora, alguna mosca o qualsevol insecte exquisit s’enganxarà les potes en la tela que han anat ordint hores i hores fins a esdevenir un teixit resistent, quasi invisible, i tremendament eficaç per a les seves intencions de caçadora incansable i de maneres refinades. No gosa, però, atacar directament les seves víctimes, en això és extraordinàriament primmirada, l’aranya, prefereix esperar-les amagada, però preparada, darrera d’algun obstacle que la faci passar desapercebuda per a donar confiança a les possibles víctimes, sap esperar i guanya quasi sempre, el premi s’ho val i no li calen pinces, ni agullons, ni urpes especials, la seva sola saliva es converteix en la seva màxima aliada, escup, escup i escup la seda de les seves xarxes mortals i, esgotada, s’asseu amb l’única finalitat d'aconseguir menjar. La seva vida no té cap altre al·licient, en té prou amb sobreviure i continuar teixint la seva arma mortífera, la seva tela, sense tornar-la a desfer de nit, com la Penèlope grega. Quina mena de mecanisme especial deuen tenir les seves vuit potes perquè ella no caigui mai en el parany que construeix per als altres?

El jardí respira humitat per tots cantons, desprèn una forta olor de terra mullada. Els arbres, moguts per un suau ventijol, destil·len encara gotes d’aigua dipositades damunt de les fulles, ara lluents i d’un verd intens. El cel ha desfet la nuvolada dehiscent i mostra una blavor esmorteïda. Les roques s’han empapat del líquid benefactor, i els líquens que les cobreixen mostren la seva ufana. Les teules han envermellit i regalimen gotims que fan clots a l’herbei atapeït de trèvol, ben arrenglerats. Els cargols passegen la seva closca polida i tornen a deixar el seu rastre llefiscós. Els ocells de nou fan sentir el seu cant i s’espolsen el plugim de les ales. L’aranya sent el pes de les gotes d'aigua sobre els fils de seda de la seva xarxa molla i incapaç de sostenir més pes, s’enfila pels camins delicats i refà el teixit tot xuclant l’excés d'aigua del seu laberint pentagonal. Ni una víctima no s’ha deixat atrapar en el parany remullat i lacerat per la força de l’aigua que ha caigut. Caldrà molt de temps per a refer els estralls de la pluja, però ella, l’aranya, es pren tot el temps del món; té tot el temps del món, si un animalot més gran que ella no gosa arrencar d’una estrebada la seva feina. Un conillet orella-llarg travessa d’una correguda l’espai de jardí entre les pedres cobertes d’heura i el suro de tres branques, aquell en el qual l’aranya treballava plàcidament i segura en la reconstrucció del seu estri sedós. El conillet amb la pota esquerra de davant es frega l’orella punxeguda, una serpentina quasi transparent li pessigollejava el cap, d’un mos es menja alguna cosa que es treu amb la pota i se li enganxa entre les dents una espècie de teranyina malgirbada.

Maria Àngels Anglada

“Res del món no és estrany a la poesia; dic del món i no només de la persona humana, encara que l'aprofundiment humà sempre és un dels camins més importants de la lírica. La poesia canta, celebra, és la veu de la vida, gratuïta com ella mateixa però com ella necessària, lligada en el seu naixement a la veu de les fonts, d’on sorgeixen les gregues muses. Però és també exploració de la nit de dolor que sovint angoixa els homes; o veu del plaer del seu cos, o elegia d'una enyorança, o clam d'admiració pautat davant tot allò que els sentits ens aboquen perquè ho garbellem amb la claror d'una llengua vella i nova.”

Aquestes paraules van ser dites per l’escriptora Maria Àngels Anglada en el discurs que va pronunciar a la Festa de la poesia de Figueres, el dia 21 de març de 1987. 

El dia de Sant Jordi de 1999, Maria Àngels Anglada va morir a la seva casa de Figueres, als 69 anys. Avui fa 10 anys.

Micenes i el mar

Micenes antiga, ciclòpia, circular. A Micenes la basarda, les veus fondes, el crim. A Micenes l’or, la pedra, les tombes. Micenes es confon amb el paisatge que l’envolta: turons de poca alçada, oliveredes, roquissars de pedra foscant. El cel també és fosc, quan arribem a Micenes. Em fa un salt el cor quan distingeixo la ciutadella piramidal quasi confosa enmig d’altres turons, després de planes i fruiters i vinyes arrenglerades. Abans de visitar el lloc arqueològic ens aturem a dinar en un d’aquells rònecs restaurants del carrer principal de la Micenes d’avui. Dues cases més amunt d’un altre restaurant situat a la que havia estat la casa del ric comerciant alemany Schliemann, convertit en arqueòleg per vocació i descobridor d’alguns dels llocs arqueològics més importants de la Grècia clàssica, entre els quals la mateixa ciutadella de Micenes.

Pugem pel camí empedrat cap a la porta dels lleons, per entrar a la ciutadella micènica. El sol s’ha enfosquit a Micenes aquest dia de setembre i les restes d’aquella antiga civilització, que ens porta el record viu de la guerra de Troia, esdevenen funestes com la seva història. Ens enfilem cap al punt més alt, el palau dels Àtrides, caminem en cercles per accedir al cimal. De cop em sorprèn un vell record amagat, perdut entre els tresors oblidats: des de dalt de la ciutadella es veu el mar. I refaig el camí enrere en la meva ment. Hi retrobo el record molt lluny, als anys immediatament posteriors al primer viatge. Després, el record del mar se’m va fondre. De seguida se’m presenta clar el moment en què va passar. En un d’aquells excursus que, per associació d’idees i d’imatges, faig sovint a classe, evocava la ciutadella de Micenes i el mar que es veu des del seu cim, com a Delfos. Em vaig aturar. Se’m va fer inversemblant. “No pot ser veritat que tant d’un lloc com de l’altre, a tanta distància de la costa i a tan poca alçada, es pugui veure el mar, ho he idealitzat amb el temps, és només des de Delfos que es veu”, em vaig dir. Així és que vaig esborrar el mar de la meva visió micènica i no en vaig parlar mai més, quan evocava a classe els murs del palau d’Agamèmnon, la dissortada sort d’Ifigènia, la fúria de Clitemnestra i el parricidi d’Electra, i se’m va fixar la imatge antiquíssima d’una Irene Papas-Electra fosca, vestida completament de negre, passejant el pes del seu crim, del seu dolor, del seu càstig, en un dia ventós i fosc com la mort, en una pel·lícula en blanc i negre que vaig veure de nena a la sala de cinema del Casino del meu poble, quan encara no sabia que els déus em convidarien a seure a la seva taula. Ara retrobava aquell mar al fons de l’horitzó, al fons de la meva pupil·la, i és que de veres sempre havia estat al fons del meu cor.

Mercè Rodoreda

Avui fa 26 anys que va morir Mercè Rodoreda a la Clínica Muñoz de Girona i va ser enterrada a Romanyà de la Selva, al petit cementiri "prop del cel i mirant al mar". No sé si la tramuntana haurà malmenat les flors, no he pujat a Romanyà.

De la Barcelona dels primers anys de Rodoreda em quedo amb la seva voluntat d'escriure i el jardí del casal familiar amb el monument a Verdaguer; del París del primer exili em quedo amb els jardins de Luxembourg i les estàtues de les reines de França, amb els dits trencats; de la Ginebra de la plenitud literària em quedo amb La perle du Lac i els vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga i els ulls de la dama del Léman; del Romanyà de la Selva del final de la seva vida em quedo amb el "recer celest", El Senyal Vell, i aquell text de Quanta, quanta guerra, "Tu ¿què hi tens, a dintre? Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d'on bufa el vent."

Diumenge de Pasqua

“És el final de les vacances. La Setmana Santa se'n va. Però amb les parpelles ben closes pensem intensament en ella i sabem que tornarà, la mateixa, amb els seus dies alegres i tristos, i sempre diferent, cada any més diferent. 

“Jesús ha ressuscitat; el seu sepulcre és buit; ha tornat al cel a la dreta del Pare. 

“A la taula de Pasqua els canelons, el rostit, el xampany i la mona amb els ous de xocolata ja són a punt. 

“Però també són a punt les paraules de l'adéu i les promeses, i amb elles els dies nous de l'espera i de l'esperança, d'il·lusions que s'aniran arrelant i de projectes que s'afermaran amb el temps. Aquella vella Setmana Santa havia estat acompanyada del descobriment de sentiment ignorats i desconeguts encara, de vivències noves i del despertar dels sentits.” 

El pretext que em va moure a escriure a la meva secció El fil d’Ariadna, del diari El Punt, l’article “Una vella Setmana Santa”, el dimarts 9 d’abril de 1985, va ser el de reviure la Setmana Santa de 1967 i explicar-la a en Borja, que era a punt d’arribar.

Divendres Sant

Encara un fragment d'aquell meu article del diari El Punt del 9 d'abril de 1985, barreja de setmanes santes, que conflueixen en la de 1967, a Llagostera.

“Comença a fugir de les nostres mans una altra Setmana Santa. Ja es pressent el retorn a les classes. Jesús és conduït davant Ponç Pilats, és assotat, és coronat d'espines i condemnat a mort. Amb la creu sobre les seves espatlles puja al mont Calvari on és crucificat entre dos lladres. Els solemnes oficis de la tarda ens recorden la Passió i Mort de Jesús. 

“També a la nit, la processó. Davant de tot els estaferms, el centurió dalt del cavall, els trompeters, els timbalers i els soldats amb les llances sonores i compassades. A banda i banda de carrer, les dones i noies amb ciris encesos, algunes descalces. Després, el homes amb les teies que degoten cera fosa contínuament. Enmig, les vestes negres i encaputxades, amb els símbols de la Passió, el gall, els daus, els claus, el martell, la corona d'espines; la imatge vestida de negre i de tristor de la Mare de Déu dels Dolors portada a les espatlles per un grup de dones endolades. La processó serpenteja pels carrers del poble acompanyada de cants planyívols. 

“Un missal compartit, unes mirades, uns contactes furtius i un intercanvi d'objectes que esdevindran talismans adorats.” 

Dijous Sant

El pretext que em va moure a escriure a la meva secció El fil d’Ariadna, del diari El Punt, l’article “Una vella Setmana Santa”, el dimarts 9 d’abril de 1985, va ser el de reviure la Setmana Santa de 1967 i explicar-la a en Borja, que era a punt d’arribar.

“És mitja festa i alhora dia de dol. S'ornamenten els Monuments al Santíssim amb testos, rams de flors i amb les palmes i palmons que hauran d'esperar uns dies més per ser penjats als balcons. 

“A la missa de la tarda es realitza la cerimònia del lavatori dels peus en record del Sant Sopar. Jesús, al vespre es dirigí a l'hort de Getsemaní on va pregar llargament mentre els seus deixebles, cansats de vetllar, dormien sense adonar-se dels sofriments del seu mestre. Després de la Missa, s'inicia la processó al Monument, ja preparat. L'encens que vessa el sacerdot i l'himne Pange lingua són imatges fixes evocadores de la tarda del dijous sant. 

“Comencen les visites als monuments. Al de l'església parroquial cremen llumets d'oli i arreu hi ha ciris encesos, que desprenen un agradable perfum de cera, i que deixen l'església mig a la penombra i plena d'ombres suggerents. Les monges tenen cura del monument de la capella de l'hospital, senzill i al mateix temps solemne. El monument de la capella del cementiri és el més sol i el més acompanyat alhora. 

“A la tarda del dijous sant, els carrers són silenciosos i tristos, és com si fossin revestits d'un tel que els torna menys definits, amb una estranya llum difusa i amb el vent de Quaresma tot ensenyorit-se dels espais buits. Les emissores de ràdio no emeten res més que música clàssica, però l'agulla d'un tocadiscos reprodueix les notes llangoroses i embolcalladores d'una samba càlida.” 

Dimarts Sant

“Fa un dia esplèndid. El cirerer florit ens ofereix un aspecte magnífic, les seves flors blanques i atapeïdes amaguen quasi completament el color de les branques de l'arbre, tan llises i tendres. El jardí comença a perdre els colors de l'hivern i es vesteix amb la primavera nova. 

“Jesús al temple llança anatemes contra els fariseus i els doctors de la llei. Al capvespre, puja al mont de les Oliveres i profetitza als seus deixebles la ruïna de Jerusalem, la fi del món i el seu retorn com a jutge suprem. 

“La farina, el llevat, la mantega, el sucre, tot ja és preparat per cuinar els exquisits bunyols. La seva olor anisada, el seu gust dolcet i la flaire de l'oli quan es couen, són records sensitius ben lligats a la Setmana Santa. 

“L'aire és ple del brunziment de les abelles, de la fortor de la terra renovada, de la blanor de les flors dels arbres i de la sentor oliosa dels bunyols. 

“Una estona al jardí i després una llarga passejada pels afores: l'estació del carrilet amb uns vagons i una màquina aturats ja per sempre més en una via morta, la riera plena de joncs i vorejada de pollancres, la passera de ferro ennegrida i rovellada pels anys. Les vacances continuen i neixen noves sensacions. Aquella «Moonlight serenade» i aquell «Attends ou va-t-en» giraven en el tocadiscos. Les paraules començaven a fer-se sentiments i els sentiments esdevenien gestos.”

Continuació de l'article de la meva secció El fil d’Ariadna, “Una vella Setmana Santa”, publicat al diari El Punt el dimarts 9 d’abril de 1985. 

Diumenge de Rams

“S'han acabat les classes, el llibres són desats fins d'aquí a vuit dies. Una setmana per endavant plena d'il·lusions, oberta a la novetat i a tot allò que d'extraordinari o meravellós ens vulgui donar la vida. Per la finestra oberta entra l'aire ja una mica més tebi de la primavera estrenada de nou. 

“Tot és a punt. El vestit de mig temps, la rebeca o l'abric d'estiu, les sabates noves, la palma o el palmó, guarnits amb rosaris de sucre i amb tota mena de figuretes ensucrades de color rosa o blanc per als més petits, i les branques de llorer per al més grans. 

“Ja repiquen les campanes de l'església. La plaça és plena de gom a gom. El fotògraf no es cansa de retratar els nens i nenes amb els seus vestits trets de la capsa i amb les cares emmorriades per haver de sostenir, drets, els palmons i les palmes i per haver de romandre quiets, a ple sol, davant un senyor que no coneixen, i que s'ha entestat a fer-los riure i que, a més, es cobreix el rostre amb un aparell negre i estrany, mentre les mares els arreglen el coll de la camisa o la vora del vestit, els allisen els cabells amb les mans i s'obstinen a fer-los mirar vers aquell senyor que tenen davant. 

“El sacerdot ja baixa les escales acompanyat d'uns escolanets, més enjogassats que pietosos. Les palmes s'aixequen tot recordant l'entrada de Jesús, dalt d'un ruc, a la ciutat de Jerusalem, un Jesús triomfant, aclamat com a Mesies i com a rei. L'olor de l'encens s'escampa per tota la plaça i el seu fum s'enlaira i es perd en l'infinit. 

“La benedicció s'ha acabat i la missa del Ram també. Padrins i fillols s'acumulen davant les portes de les pastisseries. Els més eixerits i matiners ja en surten, refets, amb els tortells a la mà. 

“És la tarda del dia del Ram. Al tocadiscos, les cançons de moda ja fa estona que es van escoltant. Alguns ballen, d'altres, asseguts, planegen les activitats d'una setmana que es presenta prou seductora. La nit de llargues ombres blavoses cobreix amb el seu mantell estelat i amb els seus dits argentats unes flametes que s'han encès aquell dia i uns somnis que s'han començat a forjar.” 

Aquest text forma part de l'article “Una vella Setmana Santa”, que vaig publicar al diari El Punt, el dimarts 9 d’abril de 1985, dins de la meva secció El fil d’Ariadna. Ha retornat avui, tossut, el record de totes les velles setmanes santes evocades aquí.